El senyor Ramon enganya les criades.

..

La vella cançó popular  que ens cantaven l’avia i la mare ens porta records d’una llunyana infantesa .

El senyor Ramon

enganya les criades,

el senyor Ramon,

enganya a tot lo món.

Les pobres criades,

quan se’n van al llit,

tururut, tururut,

qui gemega ja ha rebut.

Reconec que aquestes cançons, sonen  carrinclones i un xic frikis a les orelles  foranes, però per  molta gent , dintre de la qual m’incloc, tenen el valor afegit de la cançó de bressol, aquella que has mamat i  t’ha acompanyat tota la vida, transcendint els cànons estandarditzats de l’estètica  per raure en els plecs més amagats dels sentiments profunds, dels records i les giragonses  més subtils del subconscient.

Concretament, i per raons que entendreu, doncs el meu nom és Ramon,  la cançoneta  del que  enganya les criades m'ha fet sempre  una gràcia especial,  tot i que sovint hi havia algun cabut que me la deixava anar en to mofeta i amb ànim d’ofendre, i malgrat que m’omplia l’ego, havia de fer-me  el enfadat i engegar-li un bon cop de roc, que és com solventàvem abans els conflictes infantils, sense majors traumes .

Ser un senyor, dir-se Ramon, enganyar les criades i ensarronar tot lo món, eren uns objectius èticament   rebutjables i de discutible moralitat, però font de fantasies suggerents per algú que no tenia criada ni possibilitats d’abastar ‘tot lo món’ per  sotmetre’l al pervers engany,  essent com era provinent d'una classe social  proletària i justa d'armilla.

Una morbosa fantasia m’anava forjant al voltant d’aquelles ingènues i rimades  estrofes a mida que m’anava fent gran. De primer enganyar les criades tenia unes connotacions infantils: ensarronar-les per obtenir uns dolços, uns caramels i coses així, però a mida que anava fent-me més gran i la testosterona  ocupava el meu cos i la meva ànima, les fantasies amb les inexistents enganyades  criades anava per camins més gratificants i més complexos que no pas les dels senzills caramels.

Igualment passava amb l’’enganya  a tot lo món’. De somniar liderar la classe i ser el capità de l’equip de futbol clavant-li dotze gols als rivals del Can Culapi format per gent de nissaga més 'pija', vaig passar a fantasies més megalòmanes i rebuscades, potser  somniant fins i tot amb un Valle de los Caídos particular i una escorta mora que m’acompanyés a les portes del ball de 'La Cooperativa', o al dels ‘Campos’ ( ball amb orquestra i cinema pel mateix preu: quinze pessetes) on s’hi podia enganyar alguna criada i acompanyar-la amb el Seat  850 de segona mà, trucat per agafar els 100,  a la torre de Bella Terra o de Matadepera  on treballava la malhaurda, tot fent una marrada pels 'onze de Martorell' i parada i fonda en aquella corba on tothom anava a consumar els enganys propis i aliens.

Ara, ja passats els anys, me’n adono que els valors han canviat i les fantasies s’han fos en un món de complexes realitats : La bona senyora sud-americana que ens ajuda un parell de dies a la setmana a netejar  i ens planxa les camises, ja està prou enganyada per la pròpia vida i potser no li calen més ensarronades,  i per estafar a 'tot lo món', potser m’hauria d’afiliar a algun partit hegemònic, acumular dossiers comprometedors de propis i aliens, amb l’ajuda o sense d’un Murdoch local,  i anar fent veure garses per perdius a tota la dolguda  humanitat aconseguint que em votin  malgrat tot.

Addenda:

Avui llegeixo a ‘La Vanguardia’ que la majoria dels tailandesos tolera la corrupció si el país prospera. Els votants d’aquí també la toleren, malgrat no prosperin gaire.