divendres, 22 juliol de 2011

El senyor Ramon enganya les criades.

..

La vella cançó popular  que ens cantaven l’avia i la mare ens porta records d’una llunyana infantesa .

El senyor Ramon
enganya les criades,
el senyor Ramon,
enganya a tot lo món.
Les pobres criades,
quan se’n van al llit,
tururut, tururut,
qui gemega ja ha rebut.

Reconec que aquestes cançons, sonen  carrinclones i un xic frikis a les orelles  foranes, però per  molta gent , dintre de la qual m’incloc, tenen el valor afegit de la cançó de bressol, aquella que has mamat i  t’ha acompanyat tota la vida, transcendint els cànons estandarditzats de l’estètica  per raure en els plecs més amagats dels sentiments profunds, dels records i les giragonses  més subtils del subconscient.
Concretament, i per raons que entendreu, doncs el meu nom és Ramon,  la cançoneta  del que  enganya les criades m'ha fet sempre  una gràcia especial,  tot i que sovint hi havia algun cabut que me la deixava anar en to mofeta i amb ànim d’ofendre, i malgrat que m’omplia l’ego, havia de fer-me  el enfadat i engegar-li un bon cop de roc, que és com solventàvem abans els conflictes infantils, sense majors traumes .
Ser un senyor, dir-se Ramon, enganyar les criades i ensarronar tot lo món, eren uns objectius èticament   rebutjables i de discutible moralitat, però font de fantasies suggerents per algú que no tenia criada ni possibilitats d’abastar ‘tot lo món’ per  sotmetre’l al pervers engany,  essent com era provinent d'una classe social  proletària i justa d'armilla.
Una morbosa fantasia m’anava forjant al voltant d’aquelles ingènues i rimades  estrofes a mida que m’anava fent gran. De primer enganyar les criades tenia unes connotacions infantils: ensarronar-les per obtenir uns dolços, uns caramels i coses així, però a mida que anava fent-me més gran i la testosterona  ocupava el meu cos i la meva ànima, les fantasies amb les inexistents enganyades  criades anava per camins més gratificants i més complexos que no pas les dels senzills caramels.
Igualment passava amb l’’enganya  a tot lo món’. De somniar liderar la classe i ser el capità de l’equip de futbol clavant-li dotze gols als rivals del Can Culapi format per gent de nissaga més 'pija', vaig passar a fantasies més megalòmanes i rebuscades, potser  somniant fins i tot amb un Valle de los Caídos particular i una escorta mora que m’acompanyés a les portes del ball de 'La Cooperativa', o al dels ‘Campos’ ( ball amb orquestra i cinema pel mateix preu: quinze pessetes) on s’hi podia enganyar alguna criada i acompanyar-la amb el Seat  850 de segona mà, trucat per agafar els 100,  a la torre de Bella Terra o de Matadepera  on treballava la malhaurda, tot fent una marrada pels 'onze de Martorell' i parada i fonda en aquella corba on tothom anava a consumar els enganys propis i aliens.
Ara, ja passats els anys, me’n adono que els valors han canviat i les fantasies s’han fos en un món de complexes realitats : La bona senyora sud-americana que ens ajuda un parell de dies a la setmana a netejar  i ens planxa les camises, ja està prou enganyada per la pròpia vida i potser no li calen més ensarronades,  i per estafar a 'tot lo món', potser m’hauria d’afiliar a algun partit hegemònic, acumular dossiers comprometedors de propis i aliens, amb l’ajuda o sense d’un Murdoch local,  i anar fent veure garses per perdius a tota la dolguda  humanitat aconseguint que em votin  malgrat tot.

Addenda:

Avui llegeixo a ‘La Vanguardia’ que la majoria dels tailandesos tolera la corrupció si el país prospera. Els votants d’aquí també la toleren, malgrat no prosperin gaire.          

12 comentaris:

  1. aquests senyors Ramons fan que tothom pensi que els polítics majoritariament son corruptes....

    ResponElimina
  2. Em pregunto si la versió original diu, com jo també recordo de quan era petit, "enganya les criades" o, com canten els Pastorets Rock, "empaita les criades". Probablement lo de "enganyar" era una versió edulcorada per els infants :) (Dels paios de la foto ja en parlarem un altre dia)

    ResponElimina
  3. tiempos de globalización, tiempos de la comunicación, tiempos de oportunidades no aprovechadas, tiempos de mucha estupidez...
    Ay si el gusano saliera del agujero de la manzana y viera la inmensidad del mundo, pensaría diferente ¿no crees?
    un abrazo solidario de siempre

    ResponElimina
  4. jo recordo enganya a les criades, i que des`rés d'aquesta cançó, es feia un link amb l'airet l'airet l'airet de matinaaada i venia aló de:la merda a la muntanya no fa pudor, ai no! encara que la remenis amb un bastó!

    ResponElimina
  5. Aris,
    És ben bé que la saviesa popular ha sabut sempre trobar el punt crític per riure del mort i de qui el vetlla.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Brian,
    No sabria dir-te si l’’enganya’ i l’’empaita’, tenen gaire diferència de cara a la nostra càndida i tendra infantesa. Jo sempre havia sentit a dir ’enganya’.
    Potser encara és pitjor l’enganyar que l’empaitar, que de ben segur haguéssim interpretat com una mena de joc divertit, com el de ‘tocar i parar’ o qualsevol altre per l’estil.
    (dels paios de la foto val més no parlar-ne gaire, doncs ens podriem sentir enganyats i empaitats a la vegada) ;-)
    Salut.

    ResponElimina
  7. Omar(entrelasarte)
    Mi apreciado amigo: pienso que si el gusano asomara su cabecita al mundo – suele cohabitar con todos nosotros y creo que ya lo hace- igual le daba por animarse y presentarse para alto cargo del Fondo Monetario Internacional , el Banco Central Europeo u otro organismo de similar entidad...
    Un cordial abrazo.

    ResponElimina
  8. ... no en volem cap, que no estigui borratxo, no en volem cap, que no estigui ben gat ... seguia quan la cantava el mau avi. Curiosa la nostra cultura que blasma tot allò que, en el fons, admira, no trobes?

    ResponElimina
  9. Francesc,
    El ‘Senyor Ramon’ forma part d’un popurri on hi ha allò del ‘baixant de la Font del Gat’, ‘El gegant del Pi’ i les que tu dius...
    Lo de remenar la merda de la muntanya i la pudor que no se sent, ho han entès així els alts càrrecs PePeros i han fet dimitir l’home dels vestits, fent bandera de la seva honradesa plegant per una petitesa com aquesta, en una didàctica i numantina ostentació de moralitat pública. On tan s’ha robat, tan es roba i tantes complicitats hi ha, farem escarafalls per un parell de vestits? Pactar amb la ETA si que té delicte i en una altra dimensió, que el Madrid no guanyi cap títol, també... Aquestes coses si que couen i afecten la seva sensibilitat.
    Salut.

    ResponElimina
  10. Recordo la versió de la Trinca, i en algun moment deien: "El senyor Ramon enganya les criaaaades, i a les que no ho són, també moltes vegaaaaades". O sigui, que el fet de no ser criada tampoc no et lliura del risc...

    ResponElimina
  11. Clidice,
    Els mecanismes subconscients i les giragonses psicològiques de les cosetes de la cultura diuen molt del rerefons de les conductes.
    Salut.

    ResponElimina
  12. Helter,
    Sembla ser que aquells de ‘La Trinca’, aquells anys del ‘Trincar i riure’ i d’altres bestieses per l’estil, no deixaven res per verd...
    Salutacions.

    ResponElimina

Cercar en aquest bloc

S'està carregant...