Hi ha moros a la costa.

La Torre de Calella.

Per la mateixa raó que en el segles XVI i XVII a la convulsa  Catalunya s’hi desenvolupà un moviment bandoler, sovint lligat a interessos polítics, com en el conflicte entre Nyerros i Cadells i baix la protecció de notables feudataris, a la mar hi havia el perill de les incursions de pirates i corsaris procedents d’Algèria o de països de l’imperi Otomà.

Aquesta mar idíl·lica, d’un blau intens i veles blanques i que avui  transmet un plàcida sensació de pau, era vista com una amenaça pels nostres avantpassats, que bastien llurs vivendes en nuclis de població unes milles terra endins, o anaven reforçant les seves granges, convertint-les en vertaderes fortaleses, aptes per a la defensa.

La toponímia de la costa n’és actual testimoni d’aquest passat convuls, amb noms com els de la Cala del Crit o Cala Font Morisca, que fan referència a legendes i fets ocorreguts en aquells indrets, o a llocs on els corsaris anaven a fer aiguada per les naus.   

El segle XVI els corsaris africans actuaven emparats pel rei francès, Francesc I que estava amb conflicte amb l’emperador Carles V, per la qual cosa els  oferia aixopluc i logística als ports francesos.  

El fenomen de la pirateria es va patir per via doble, doncs si els africans i otomans devastaven les nostres costes, nosaltres ho fèiem amb les seves – tot i que els de casa no tenien manies en robar també les nostres, com el pirata Joan Torrelles que el 1450 va atacar Roses i varis masos del terme de Torroella del Montgrí, malgrat el decret reial que establia que les naus catalanes només podien atacar vaixells i llocs que estiguessin en guerra amb la Corona d’Aragó.        

És per això que la indústria pesquera i coralera no es desenvolupà fins el final d’aquests conflictes, ben entrat el segle XIX, malgrat que el  seu caràcter minvant ja feu que la gent de l’interior s’anés apropant tímidament a habitar els perillosos litorals.

El 22 de juny de 1757, davant del Cap Roig a Calella,  una galiota amb 110 algerians va atacar un pinc de Mataró, ben artillat i  amb disset tripulants fortament armats. Passades dues hores , la nau pirata va ser enfonsada i els supervivents amb el seu capità es van refugiar a les Illes Formigues –uns rocams a la vista de Calella-  on van ser apressats.   

Entre la pax romana que garantia una seguretat pel domini de les naus romanes de tot el ‘Mare Nostrum’  fins aquest procés de normalització de les costes cap el segle XVIII, XIX,  el perill i les incursions per devastar viles i  masies amb l’objecte de robar collites i endur-se’n esclaus van durar tota l’edat mitja, i amb caràcter minvant, fins entrat el segle XIX, la qual cosa vol dir més de quinze segles. D’aquí, potser,  un atàvic respecte  empordanès  a la mar i que encara quedin residus d’ una certa xenofòbia cap a tot lo que prové de l’Àfrica i de l’Orient musulmà.

És per defensar-se d’aquests atacs que es van bastir les torres de guaita i defensa, amb una guarnició de cinc o sis homes armats,  que tenien comunicació visual les unes amb les altres i que quan veien una vela sospitosa o detectaven una alarma, es feien senyals de fum o de foc si era de nit, al crit de “Hi ha moros a la costa”, frase que ha fet fortuna i avui s’empra per definir que un lloc és expedit i lliure d’intrusos o d’indiscrets, especialment en el tortuós terreny de les trobades entre amants: L’un  truca a l’estimada i per saber si hi ha el marit o no, pregunta si “hi ha moros a la costa”, la qual cosa, no per menys cruenta que abans, no deixa de ser una forma nova de pirateria, amb possibles  devastadores conseqüències.  

La Torre de Calella va ser bastida segons consta en el Llibre de Privilegis de Palafrugell el 28 de juny de 1597. Era  una construcció potent i estava artillada.

Avui forma part del recinte d’un hotel, però no fa pas gaire -durant la Guerra Civil- encara va servir de presó.

El pirata 'Barba rossa'