Si no fos...!

 

Alain Guiu al piano.

Quan ja tens uns anys, passats els seixanta, hom diu que s’és a l’edat del ‘si no fos’:  Si no fos per la maleïda artritis, si no fos que ja tinc uns anys, si no fos... si no fos... si no fos... Res; tot són excuses de mal pagador, xerrameca de iaios  fantasiosos amb vena de jovencells i esperit de vells ‘rockers’ vinguts a menys. 

El dissabte sopàvem a la taverna de Can Batlle a Calella de Palafrugell, on ens havien anunciat que hi tocaria l’Alain Guiu, un excel·lent pianista de jazz. Érem la colla pelleringa de les tertúlies de la boia de Port Pelegrí, però els reals - no els virtuals que teniu la paciència i l’amabilitat  de llegir aquestes parides meves i fins i tot la de comentar-ne algunes- eren dels que es posen els matins dels dies de lleure de l’estiu a  nedar etc, etc, fins la que hi ha al Port Pelegrí per separar el límit de la zona de banys del de la de la munió de barques que hi fondegen.

Tot picant unes anxoves amb pa amb tomàquet i sucant, impúdicament uns ous ferrats, va sortir el tema d’una recent entrada meva en aquest blog a propòsit del català .

Potser era el vi, o potser era la pesada  xafogor de la nit, però semblava que els ànims d’alguns estaven excitats amb certes incomprensions pel que a tots ens sembla natural, inclosos un bon nombre de gent de procedència forana, com n'hi ha molts: l’ús normal del nostre idioma català i el dret a usar-lo i cultivar-lo com qualsevol altre dels que hi ha al planeta.  

Perquè hem d’anar justificant permanentment l'ús de la nostra llengua materna?- deia un.

Perquè parlem inicialment sempre en castellà a la desconeguda noieta de Palafrugell, empordanesa de naixement i nissaga –una estudiant que es treu uns euros fent de cambrera els caps de setmana a l’estiu-   que és la ens ha dut les anxoves a la taula, si ella és més catalana que tots nosaltres, i nomes li parlem  català  una vegada constatada la lleugera confusió que els accents desvetllen ?- deia un altre

Doncs que vinguin redactors de l’ABC i de la COPE  amb un notari i n’aixequin acta- deia un altre sorrut i sarcàstic de mena –que ells afirmen justament tot lo contrari.

Va començar la lletania del  ‘si no fos’: Si no fos que els feixistes ens el varen prohibir quan la guerra...Si no fos que en Felip V va voler ‘castellanitzar’ el seu estat absolut, a imatge i semblança de la França centralista...(quan es treu la Història per fer tabula rassa de les idees, es diuen algunes bajanades, és ben cert) i el ‘si no fos’ més sonat va ser el que va deixar anar un il·lustre irat, rubicund i  amb fama d’eixelebrat que es va despenjar de la següent manera:

 ‘Si no fos que el rei Ferran el Catòlic fou un calçasses, i un promiscu putero, que nomes pensava en  tocar-li el cul a les cuineres i a les dames de la cort. Rei d’Aragó, com era, casat amb la reina de Castella per raons politiques, i amo de mig Mediterrani –Amèrica encara no havia estat sotmesa a l’espasa i la fe dels conqueridors i en Colon tot just remenava  mapes per estar segur que podria arribar a les Indies per Occident-  va deixar els afers d’estat  i militars a la seva muller Isabel, pensant només en satisfer les seves disbauxes i aquesta, freda i calculadora com era, va  anar agafant les regnes del govern amb alló del "Monta tanto", però escombrant cap a casa. .

Si en Ferran d’Aragó els hagués tingut ben posats i hagués estat un marit a l’alçada masclista de l’època, li hauria imposat el català a la seva muller, tal com pertocava, i el idioma de l’imperi hagués estat l’estimat llemosí, el bell catalanesc que es parlava oficialment als dominis de la Corona d’Aragó i no el sec, dur, barroc i sincopat idioma de vocals obertes i consonants rotundes dels erms de les Castelles...’   

Estàvem tots amb la boca oberta, paralitzats per l’argument contundent del contertulià,  amb un tros de pa amb tomàquet que s’anava amarant de l‘oli de l’anxova que el coronava, quan va aparèixer l’Alain Guiu, amb la copa a la mà i saludant tothom amb el seu català amb accent forani. Va obrir la tapa del piano i va començar a teclejar. Un noi jove, que tocava el  contrabaix s’hi va afegir. El llenguatge universal de la música, que tots enteníem, va anar convertint la xafogosa nit empordanesa en la melangiosa de la dels negres del Sud americà, accelerant el ritme dels cors amb improvisades escales del piano.  

‘Si no fos, si no fos’ que no tinc fusta de cantaire m’hagués afegit a desafinar una mica amb allò de ‘Geòrgia, Geòrgia, Geòrgia on my mind...’ però em vaig haver d’acontentar seguint el ritme amb el peu i amb el petar de dits quan el Ricard Martínez, el que regenta el local, es va despenjar a  cantar el ‘Mack the knife’ amb lletra d’en Berthold Brecht, subratllat per les brillants  improvisacions al piano de l’Alain.

Ja ningú es va recordar més dels reis Catòlics ni que en el món haguessin estat mai.