dilluns, 11 de juliol de 2011

Si no fos...!

 
Alain Guiu al piano.

Quan ja tens uns anys, passats els seixanta, hom diu que s’és a l’edat del ‘si no fos’:  Si no fos per la maleïda artritis, si no fos que ja tinc uns anys, si no fos... si no fos... si no fos... Res; tot són excuses de mal pagador, xerrameca de iaios  fantasiosos amb vena de jovencells i esperit de vells ‘rockers’ vinguts a menys. 
El dissabte sopàvem a la taverna de Can Batlle a Calella de Palafrugell, on ens havien anunciat que hi tocaria l’Alain Guiu, un excel·lent pianista de jazz. Érem la colla pelleringa de les tertúlies de la boia de Port Pelegrí, però els reals - no els virtuals que teniu la paciència i l’amabilitat  de llegir aquestes parides meves i fins i tot la de comentar-ne algunes- eren dels que es posen els matins dels dies de lleure de l’estiu a  nedar etc, etc, fins la que hi ha al Port Pelegrí per separar el límit de la zona de banys del de la de la munió de barques que hi fondegen.
Tot picant unes anxoves amb pa amb tomàquet i sucant, impúdicament uns ous ferrats, va sortir el tema d’una recent entrada meva en aquest blog a propòsit del català .
Potser era el vi, o potser era la pesada  xafogor de la nit, però semblava que els ànims d’alguns estaven excitats amb certes incomprensions pel que a tots ens sembla natural, inclosos un bon nombre de gent de procedència forana, com n'hi ha molts: l’ús normal del nostre idioma català i el dret a usar-lo i cultivar-lo com qualsevol altre dels que hi ha al planeta.  
Perquè hem d’anar justificant permanentment l'ús de la nostra llengua materna?- deia un.
Perquè parlem inicialment sempre en castellà a la desconeguda noieta de Palafrugell, empordanesa de naixement i nissaga –una estudiant que es treu uns euros fent de cambrera els caps de setmana a l’estiu-   que és la ens ha dut les anxoves a la taula, si ella és més catalana que tots nosaltres, i nomes li parlem  català  una vegada constatada la lleugera confusió que els accents desvetllen ?- deia un altre
Doncs que vinguin redactors de l’ABC i de la COPE  amb un notari i n’aixequin acta- deia un altre sorrut i sarcàstic de mena –que ells afirmen justament tot lo contrari.
Va començar la lletania del  ‘si no fos’: Si no fos que els feixistes ens el varen prohibir quan la guerra...Si no fos que en Felip V va voler ‘castellanitzar’ el seu estat absolut, a imatge i semblança de la França centralista...(quan es treu la Història per fer tabula rassa de les idees, es diuen algunes bajanades, és ben cert) i el ‘si no fos’ més sonat va ser el que va deixar anar un il·lustre irat, rubicund i  amb fama d’eixelebrat que es va despenjar de la següent manera:
 ‘Si no fos que el rei Ferran el Catòlic fou un calçasses, i un promiscu putero, que nomes pensava en  tocar-li el cul a les cuineres i a les dames de la cort. Rei d’Aragó, com era, casat amb la reina de Castella per raons politiques, i amo de mig Mediterrani –Amèrica encara no havia estat sotmesa a l’espasa i la fe dels conqueridors i en Colon tot just remenava  mapes per estar segur que podria arribar a les Indies per Occident-  va deixar els afers d’estat  i militars a la seva muller Isabel, pensant només en satisfer les seves disbauxes i aquesta, freda i calculadora com era, va  anar agafant les regnes del govern amb alló del "Monta tanto", però escombrant cap a casa. .
Si en Ferran d’Aragó els hagués tingut ben posats i hagués estat un marit a l’alçada masclista de l’època, li hauria imposat el català a la seva muller, tal com pertocava, i el idioma de l’imperi hagués estat l’estimat llemosí, el bell catalanesc que es parlava oficialment als dominis de la Corona d’Aragó i no el sec, dur, barroc i sincopat idioma de vocals obertes i consonants rotundes dels erms de les Castelles...’   
Estàvem tots amb la boca oberta, paralitzats per l’argument contundent del contertulià,  amb un tros de pa amb tomàquet que s’anava amarant de l‘oli de l’anxova que el coronava, quan va aparèixer l’Alain Guiu, amb la copa a la mà i saludant tothom amb el seu català amb accent forani. Va obrir la tapa del piano i va començar a teclejar. Un noi jove, que tocava el  contrabaix s’hi va afegir. El llenguatge universal de la música, que tots enteníem, va anar convertint la xafogosa nit empordanesa en la melangiosa de la dels negres del Sud americà, accelerant el ritme dels cors amb improvisades escales del piano.  
‘Si no fos, si no fos’ que no tinc fusta de cantaire m’hagués afegit a desafinar una mica amb allò de Geòrgia, Geòrgia, Geòrgia on my mind...’ però em vaig haver d’acontentar seguint el ritme amb el peu i amb el petar de dits quan el Ricard Martínez, el que regenta el local, es va despenjar a  cantar el ‘Mack the knife’ amb lletra d’en Berthold Brecht, subratllat per les brillants  improvisacions al piano de l’Alain.
Ja ningú es va recordar més dels reis Catòlics ni que en el món haguessin estat mai.  


17 comentaris:

  1. Vuestro idioma lo tendréis asumido cuando estas conversaciones no tengan lugar.
    Por cierto el español o castellano no nació en las mesetas castellanas que están en Valladolid, Palencia y la pedazo de la zona oeste de Burgos; sino en las montañas del norte de Burgos, donde no hay ni una sola meseta; ese es otro típico tópico como los de la Cope.

    ResponElimina
  2. Temujin,
    Tienes razón: Estas conversaciones no tendrían lugar si nuestro idioma adquiriera la carta de naturaleza de otros igualmente romànicos y europeos.
    No creo afirmar que el Castellano naciera en las mesetas. Sólo afirmo que se habla en ellas.
    No suelo ser oyente habitual de la Cope, pero suele ser beligerante en las cuestiones de lengua e identidad.
    Nuestro idioma forma parte de nuestros problemas, entre otros de etiología distinta, alegràndome que el vuestro no sea motivo de mayor conflicto.
    Observa que mi entrada, en clave de 'boutade' reivindica el entendimiento universal -digamos que el de la múscica, pero podriamos hablar también de otros valores- por encima de las diferencias habituales y necesarias.
    Saludos.

    ResponElimina
  3. Alberich, vuestro idioma no forma parte de vuestros problemas, forma parte de vuestras virtudes, que es diferente. Ya me gustaría a mi hablar dos idiomas perfectamente, cuando con el mio todavía tengo dudas...
    En Burgos, creo, no hay COPE o yo por lo menos no la he encontrado.

    ResponElimina
  4. Temujin,
    Al fin y al cabo todos hablamos el latín vulgar, más o menos influenciado por las variaciones locales.
    Me consta que en latín te defiendes muy bien... mejor que la mayoría de los mortales que en el mundo estamos ;-)
    Saludos.

    ResponElimina
  5. Puigcarbó, creo que cuando más amplio es el vocabulario de una persona, más grande es su capacidad de pensar. En español o castellano, creo que hay unas 66.000 palabras, aunque se utilicen muchísimas menos. Si una persona habla varias lenguas, su cerebro es capaz de visionar más pensamientos y más conceptos. Por eso me gusto el latín cuando lo estudié hace bastantes años, porque me abrió paso a nuevas palabras.
    Estoy seguro de que en catalán, habrá algunas palabras que no tengan traducción directa y si la sabes, sabes conceptos nuevos.
    Yo me entere que el jamón le llamabais pernil, cuando en un viaje a China, un catalán saco un bandeja envasada al vacío y me ofreció. Si no habláis muy rápido, yo más o menos os puedo entender.
    Me pasa lo mismo con el gallego y con el portugués.

    ResponElimina
  6. Georgia on my mind és de les cançons que més sento quan "enxufo" l'Spotify.

    No havia vist l'apunt del divendres perquè he estat tot el cap de setmana fora, però la veritat és que, com diu el Temujín, és un tema que m'avorreix bastant. Ridruejo era un intel·lectual intel·ligent i honest, i com a tal va ser dels primers, i més notables, dels que van fer la transició del feixisme a la democràcia.

    ResponElimina
  7. Ja ho diuen que la música tranquil·litza les feres, fins i tot les que claven queixalades a al pa amb tomàquet amb anxoves a l'estrident gruny del si no fos!

    ResponElimina
  8. Doncs a mi la teoria del Ferran el catòlic em sembla inquietant, com a mínim. Ara, les coses com siguen, acostar-se a la Isabel, que va dur no sé el temps la mateixa samarreta no devia de ser gens fàcil. És a dir, si no fos per la samarreta la cosa hagués anat canviada? Reflexionem-hi, reflexionem-hi. Per cert, aquestes anxoves que ens descrius són un pecat pitjor que el del Nando ;-) Salut.

    ResponElimina
  9. Brian
    Es diu que en Ridruejo va caure del cavall quan, acabada la guerra mundial, va ostentar un càrrec diplomàtic a Roma. Desenganyat pel fracàs de la revolució nacionalsindicalista que propugnava la falange, que va entendre traïda per un franquisme conservador i carca, va veure com els aliats solucionaven de manera prou civilitzada els traumes ideològics de la recent conflagració, donant peu a la dualitat i l’alternança de la socialdemocràcia i democràcia cristiana, i a una certa llibertat política, sense haver d’afusellar ni enviar a l’exili a mig país, tal com passava a Espanya. Ell que venia d’una educació brillant, tot i que endogàmica i nacionalista, intel•ligent com era, a la Roma sembla ser que va veure la llum d’una Europa racional i prou civilitzada, malgrat que venia de la contradicció d’una de les escabetxades més sagnants de la seva Història ...
    Salut.

    ResponElimina
  10. El porquet,
    Potser més que tranquil•litzar-les, el que fa la música es que s’oblidin momentàniament dels seus neguits. El que si té, és el valor universal del seu llenguatge comú, talment l’Esperanto de l’esperit.
    Salut.

    ResponElimina
  11. Vicicle,
    Ben segur que el meu amic no havia caigut en el detall de la famosa camisa bruta de la reina Isabel, que sembla ser que tampoc era molt afavorida, la qual cosa dona un tomb important a la seva tesis, malgrat subratllar-la.
    És curiós constatar la importància de petits fets casuals i causals en la Història: si el Rei Pere no s’hagués passat la nit de farra abans de la batalla de Muret i l’hagués guanyada, potser l’expansió dels seus hereus s’hagués fet cap al nord i no cap al sud i ara potser hi hauria un estat europeu a banda i banda dels Pirineus... Com amb en Ferran, les coses de la bragueta no se sap mai cap a on poden derivar...
    Salut.

    ResponElimina
  12. Si, això de l'Isabel es ben veritat, als catalans ens estava prohibit anar i comerciar amb Amèrica fins els decret de nova planta de Felipe V cap al 1715

    ResponElimina
  13. Aris.
    A Castella li tocava el comerç de l’Atlàntic i a l’Aragó, el del Mediterrani. Felip V va unificar els diferents regnes en un únic estat absolut.

    ResponElimina
  14. Comparteixo l'amor per Georgia on my mind :) i per les anxoves amb pa amb tomàquet. Els "si no fos" (com els "tu rai", que en el meu poble sempre es diu que ja són morts) no m'agraden. Crec que sabem molt poca història i sabem molt poc de qui ens l'explica i amb quina finalitat, i em costa molt de comprendre com podem plantejar el futur basant-nos en estructures d'humanitats que ja no són. Saber, si, essencial, però cap esquema antic quadra amb l'actual, cal planificar sense por i sense demanar disculpes a ningú per ser. Vaja, amb perdó ;)

    ResponElimina
  15. Clidice,
    Els problema de llegir la Història en clau de present sempre ens portarà a situacions confuses. No és el mateix la Catalunya del renaixement, la del decret de Nova planta ni l’actual , ja sigui en els fets sociològics, culturals o lo polítics, com no és el mateix la dels anys seixanta i l’actual.
    La ‘boutade’ aquesta dels reis Catòlics, l’he traslladada aquí per simple facècia i com a mostra d’una desbarrada d’una nit d’estiu, en l’àmbit del pa amb tomàquet, les anxoves i el porró, que és una de les més nostrades tangibles realitats. Amb perdó, és clar ;-)

    ResponElimina
  16. Jo, em centro en la música.
    Alain Guiu és un excel·lent pianista de Jazz, tal com comentes. Té un currículum tan extens que passaríem una bona estona llegint i obrint la boca de sorpresa. Es tracta d'un personatge més d'aquests que tenim oblidats en un racó, tractant-se d'un nombre 1. En aquesta imatge que presentes, es acompanyat per un excel·lent contrabaixista, Joan Motera, encara que durant aquest estiu del 2011 ha alternat concerts amb Queralt Camps i també Pere Loewe, els dos també contrabaixistes. Presteu atenció quan sentiu tocar a algun músic, potser, com en aquesta ocasió, pel preu d'un pa amb tomàquet pots assaborir música de primera
    Xavier Borrull.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog