La gran festa grega.

He vist una orgia de colors i de música càlida amb caràcters mediterranis on es fonen les cultures orientals i occidentals, doncs he estat invitat a celebrar l’aniversari d’un restaurant grec que hi ha a Sabadell.

Hi havia gent de la colònia grega. Són una gent hedonista i oberta. Els agrada menjar, beure i ballar fins a perdre els sentits. Són vehements, ungits dels vells déus de l’Olimp i pels plaers orientals. No necessiten gran cosa per ser feliços: un plat a taula, una ampolla de vi de Macedònia  plena,  per omplir els gots a dojo, i una música esbojarrada per ballar.

Quan dancen, ben torrats i calents de vi i aiguardent, es caguen amb Zeus i tots els déus de l’Olimp, mentre els brillen els ulls, absents i un xic tèrbols davant la sensualitat del moment. Ballen agafats de la mà, fent rotllana, com és la dansa ancestral mediterrània que a nosaltres ens recorda la sardana.  És un joc col·lectiu, on cadascun manifesta la seva individualitat. Es balla damunt les taules i s’improvisa al ritme dels sons que ens són familiars, amb regust de delícies turques, talment la seva cuina excelsa i generosa.

Ja saben que no tornarà a venir cap  Prometeu a donar-los el foc, ni el cabró del Zeus, emprenyat, el tornarà a fer penjar a la muntanya, on l’àliga li rosegarà el fetge de dia, per tornar-lo a regenerar de nit, en un etern  cercle infernal dels més esgarrifosos que ment humana o divina  pugui inventar.

Hem llegit que han anat a Grècia uns estranys essers forans i els han imposat repetir els dotze treballs que ja fa segles  va concloure l’Heracles, però em temo que  no els donarà pas la gana tornar-hi i netejar els estables d’Augias, capturar cap altre Ca Cerber, ni fer cap més de les bestieses que li van encomanar al musculat mig déu. Qui són aquesta colla d’especuladors per ocupar els trons de l’Olimp i dir-los que s’han d’esmerçar a complir els deures que els racionalistes els imposen? . Ells no han combregat mai amb les rodes de molí d’aquesta pretesa felicitat  occidental. Ja quan van anar a fer la guerra a Troia, van tardar anys i panys a tornar en una odissea que no serien pas capaços de repetir-la els sicaris de l’ Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, la colla d’especuladors que pretenen repetir, en versió moderna, el rapte d’Europa.

He vist uns grecs ballar, i he compartit el seu aiguardent i el seu cafè amb marro. Els he entès millor i he comprés que no s’hi val voler fer-los fer passar el clau per la cabota de les pautes d’occident. . 

Quan s’han begut el que el fetge regenerat d’en Prometeu pot assumir i molt més, ballen un sirtaki frenètic i llencen els plats per terra, trencant-los. És una vella  costum que prové de les tavernes i els bordells de les poblacions de la Mar Egea i la Mar Jònica, on els cobraven, si demanaven menjar i beure, el servei i el plat i el got, per la qual cosa, i sabent ser-ne els propietaris, els trencaven abans de marxar. La versió nostrada seria aquella de: ‘aquí carda tothom o es tira la meuca al riu’

Ara els èmuls del Zeus, l’Hermes, l’Apolo i l’Afrodita, els volen fer passar per l’adreçador i fer-los pagar els plats trencats, que ells diuen que ja  han pagat amb el preu de les consumacions als bordells i a les tavernes. Se’ls miren de dalt a baix i  fan un glop d’Ouzo a la salut de les Parques i segueixen ballant el sirtaki frenètic, com aquell del Zorba,  fins a caure rendits de cansament. Se’ls en fot ben bé el moribund, el mort i qui els vetlla a tots dos.

Potser si que es pensen que els seguidors d’en Kant i Descartes poden  anar donant lliçons de com fer anar la coses de la vida als hereus d’Heràclit, Sòcrates, Aristòtil i Plató, però  fins aquí podríem arribar –pensen.  

Segueix quedant la incògnita de qui pagarà els plats trencats, però no sé si la cosa  té gaire importància.