Els búnquers de Calella de Palafrugell.

Quan la Guerra Civil del 1936-1939 i les coses ja anaven maldades per la República a finals del 1938, les forces feixistes, conclosa la sagnant batalla del Ebre, estaven desplegades per tota la part occidental de Catalunya, desfent els nuclis de resistència dels fronts del Segre i del Noguera Pallaresa, intentant entrar pel Nord i tallar la sortida cap a França, cosa que no van aconseguir i van haver de desistir, donada les facilitats per la defensa que el terreny muntanyós oferia, per la qual cosa i atenent la mobilitat que els mitjans motoritzats italians i alemanys  els oferien, van haver de canviar l'estratègia i encetar l’ofensiva bastant  més avall, pels plans d’Urgell i per Tarragona.

Restes de trinxera.

L’Estat Major republicà temia que l’atac anés acompanyat de l’obertura d’un segon front, mitjançant un desembarcament a la costa, per la qual cosa s’havien dedicat a fortificar-la.

A Calella, seguint l’autovia que porta a Palafrugell, dalt d’ un punt lleugerament elevat, avui coberts i amagats per un bosc de pineda, es troben un parell de búnquers, aptes per instal·lar-hi unes metralladores o uns petits canons antitancs. Són unes construccions sòlides i ben conservades, malgrat que tenen setanta-tres anys i han patit un total abandó. Avui queden amagades entre la boscúria, però quan van ser construïdes deurien dominar un magnífic camp de tir estratègic, a un escàs quilòmetre del mar, on els desembarcats haurien trobat la primera línia de defensa, per anar a  topar amb aquesta segona,  sòlidament fortificada.

Entrada

Al voltant, i bastant malmeses pel temps, encara es poden veure les rases de les trinxeres de comunicació  entre els dos búnquers i les que haurien servit per complementar les línies de defensa.

El contrast de la bellesa de la mar, d’un blau intens, clapejat per algunes veles blanques i el voleiar de les gavines, que suggereixen la serenor de la pau, amb la feréstega finalitat militar de les obsoletes fortificacions, són un record permanent de la dualitat que presideix les nostres vides: el yin i el yang dels orientals, i el bé i el mal maniqueu.

Aquestes fortificacions no van ser mai atacades i encara haurien servit els anys quaranta quan el general  Franco temia un desembarcament aliat atesa la seva clara ajuda de tipus logístic  i de col·laboració amb les forces nazis, inclós l’enviament d’una divisió espanyola adscrita a la Werhmatch, que va combatre al front oriental.  

D’altra banda, la Guerra Civil portà prou enrenou a la Calella pescadora d’aleshores: Sovint el creuer “Canarias” es passejava per la costa, deixant anar algunes canonades, ensorrant alguna casa i foragitant de la mar, bots, llaguts i d’altres petites embarcacions dels espantats pescadors.

També el novembre del 1937, un vaixell republicà, el “Legazpi”, carregat de material de guerra, va fondejar a Llafranc, avariat per una bomba. S’hi va estar dos o tres dies, i va provocar un pànic general, doncs la gent temia un atac feixista i els efectes de la destrucció de la càrrega de municions del vaixell, per la qual cosa no van ser pocs els que van pernoctar lluny de casa, en barraques de pescador de cales amagades, o aquelles construccions per aixoplugar-se i guardar les eines que hi ha a les vinyes i d’altres camps de conreu de l’interior.

El manteniment d’aquestes relíquies del passat permeten mantenir viu el record d’uns fets sagnants i dolorosos  que no s’haurien de repetir mai més.