Un dels molts herois d'aquells dies.

Imatge de la Xarxa.

A mitjans de gener del 1939 en Celestino García Montero, de Morata de Tajuña, un poble agrícola de la província de Madrid, és caporal d’una companyia de la 9 Brigada de la 11 Divisió, en retirada i  que aguanta les etzibades de l’ofensiva feixista per conquerir Catalunya i tancar la frontera amb França, aïllant l’Exèrcit Popular de la  República Espanyola que aguanta a la Zona Centre (*).

Els italians de la divisió Littorio ataquen amb força, a prop de Santa Coloma de Queralt, llençant un grup de tretze tanquetes, que avança en forma de cunya, assajant el que a la segona guerra mundial serà el ‘Blitzkrieg’  dels alemanys , tàctica que els italians en diuen de ‘guerra celere’ i proben al gran camp d’experimentació militar que per ells  és la Guerra Civil espanyola.

En Celestino García Montero  es un pagés reciclat com a  soldat  temerari, primari, illetrat, bregat per tots els fronts i batalles, i mentre els companys s’arreceren i cerquen vies de fugida, ell es planta dret, desafiant les bales, i comença a llençar granades contra les tanquetes. Aconsegueix paralitzar-ne tres, mentre les deu restants giren cua, practicant la ‘fugida celere’, potser recordant que a Guadalajara la cosa ja els va anar prou malament un parell d’anys abans.

El caporal Celestino Garcia Montero, agafa un pic dels de fer fondària a les trinxeres i s’apropa a les tanquetes. Esbotza les torretes i fa sortir les tripulacions, que la formen un capità, un tinent, dos sergents i varis soldats. Interrogats, no s’expliquen ni es creuen que hagin estat agafats per un sol home.

Aquells mesos de retirades i mals presagis no eren propicis per la moral dels combatents, cansats de fugir, sense vitualles, equip ni municions, per la qual cosa aquella gesta s’havia d’aprofitar pel comissariat per  treure’n el màxim de partit, per mirar d’aixecar els ànims de la decaiguda tropa, en retirada permanent..Seria com  un Sergent York a l’espanyola.  

En Celestino García Montero és ascendit a sergent i el fet es vol donar a conèixer abastament. El comissari Santiago Álvarez, el porta davant del Cap del Cos d’Exèrcit, el coronel Juan Modesto en persona, rodejat de periodistes que hauran de fer transcendir el fet heroic. Li demanen al flamant sergent  que expliqui la seva gesta, però en Celestino és parc en oratòria i just de vocabulari  i de ben segur li fa més por haver d’agafar la paraula que enfrontar-se a una divisió blindada. S’explica confusament, de manera nerviosa; no se’n surt, s’embala i quan arriba el moment culminant de detallar la destrucció de les tanquetes, es treu una bomba del cinturó, i per fer-ho més explícit, a manca de recursos verbals,  li treu l’anella de seguretat.

Al crit d’alarma que es produeix, en Celestino se’n adona del seu descuit, i mentre la totalitat dels assistents es llença al terra, ell es posa la granada al ventre, per esmorteir la imminent explosió mentre malda per treure’n el fulminant. Ho aconsegueix al darrer segon, i aquest explota separat de la bomba: Un llampec, un espetec sec, com el d'un tret,  la cambra plena de fum  i la granada, ara ja inofensiva, rodant de manera inquietant entre els cossos dels esfereïts assistents.  En Celestino té socarrimades les mans i el ventre i el coronel Modesto, unes lleugeres ferides sagnants. Ara l’heroi ja ho és per partida doble.

A continuació el comissari Álvarez l’ha de dur davant del Cap del Govern, en Juan Negrín en persona, acompanyat de més periodistes. Aquesta vegada té cura de que l’heroi vagi completament desarmat, per si un cas. .

El que va quedar del  V Cos d’Exèrcit va passar la frontera francesa, però abans al sergent Celestino García Montero el van traslladar a la Zona Centre, a prop del seu poble, on acabada la guerra el van agafar els feixistes, els quals, atenent la seva qualitat d’heroi, el van afusellar sense pal·liatius.      

Avui és dinou de juliol, i fa exactament setanta-cinc anys que, amb la derrota de les forces sollevades a Barcelona i a d’altres capitals,  va començar una desigual guerra que va treure Espanya del mapa de la modernitat durant més de quaranta anys. Un abisme de dolor i de rancor s’obriria, encetant ferides que avui dia  encara no han cicatritzat del tot.   

(*) Fet explicat per Santiago Alvarez, comisari del V cos d’exèrcit d’en Líster , ‘Memorias’. Ediciós  do Castro. A Coruña. 1987