Productivitat pública.

Acudit d'en Forges. Tret de la Xarxa

Si atenem el concepte Productivitat , segons el Diccionari del  Institut d’Estudis Catalans, és : Qualitat de productiu; Relació entre la producció obtinguda i els factors emprats per a obtenir-la.     

Mas-Colell segueix aplicant la política de l’actual Govern de qüestionar la gestió pública i ara es despenja demanant més esforços i més flexibilitat als funcionaris per assegurar l’ocupació. La clau –segons ells- és el desmantellament de molts serveis amb la pretesa finalitat d’incrementar la productivitat, de fer-los rendibles i eficaços, la qual cosa porta una evident contradicció, doncs no sempre rendibilitat i qualitat aniran de la mà, ans al contrari: tots aquells serveis que no siguin rendibles a la butxaca de qui inverteix els seus diners, està condemnat a desaparèixer, en el pitjor estil del món dels mercats i de la industria privada. Tampoc els factors emprats per obtenir-la són motiu d’optimisme, vist el que s’està coent.  

Les coses ja venen de lluny: Des de l’any 1984, que es van legislar una sèrie de mesures per la reforma de l’administració pública (Llei 30/1984), fins l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic del 2007, s’ha vingut parlant de productivitat, preveient  fins i tot un concepte salarial de tipus complementari i variable  destinat a remunerar ‘l’especial rendiment, l’activitat extraordinària i  el interès o iniciativa amb els que el funcionari desenvolupi el seu treball’. Va durar anys i panys el fet  que cap administració sabia com articular i reglamentar aquests complements, establint, les que ho van intentar, maldestres criteris de medició; els més usuals uns conflictius i subjectius reglaments de valoració al mèrit personal, que mitjan alguna mena de criteris reglats i amb vocació mnemotècnica, el cap pot premiar o castigar els funcionaris al seu càrrec. Coneixent les filies i les fòbies, sovint pels caràcters d’alternances polítiques i d’altres meravelles de la condició humana, podeu imaginar-vos el resultat. En el millor dels casos hi ha el cap que no es mulla i aplica el criteri de que ‘todo el mundo es bueno’ per la qual cosa cobra la  productivitat tothom.    

Alguns altres sistemes estableixen  ratis de celeritat, talment com el nombre d’expedients evacuats pel negociat, o el funcionari en qüestió, sovint oblidant els  paràmetres de qualitat i de complexitat. Imagineu uns serveis jurídics traient expedients a corre-cuita, que inevitablement aniran a parar als tribunals contenciosos administratius, amb la conseqüent incertesa, el perjudici i el cost addicional.  

Una altre manera d’analitzar la productivitat és la de comparar els resultats mitjançant una política d’objectius. Aquí el gran problema és la fixació d’aquests objectius.  És molt senzill fixar-los a un ens de producció industrial del tipus de la fabricació de peces estàndard, o d’una cadena de muntatge, o un equip de vendes, però com es marquen els d’un servei d’urgències, els d’uns serveis socials o els de un cos de policia?  Sovint per fer-ho s’entra en la burda quantificació de pacients donats d’alta, la reducció de la despesa de la  medicació, de les analítiques i les proves per establir diagnòstics, i en els policials, estadístiques de detencions, actuacions o d’imposició de sancions –aquestes de caràcter manifestament il·legal- i d’altres que van en demèrit del propi servei, beneficiant una certa arbitraria ineficiència, tot i que la majoria  serveixin per alleujar les arques de l’erari públic, sovint l’única finalitat tangible i visible pels ens organitzadors.

          

Darrera d’aquestes incerteses hi ha una vella dialèctica entre els administrativistes ( dividits entre els de la vella guàrdia dels Cossos Nacionals  i els  de la nova)  i els que provenen de les escoles de negocis. Aquest darrers apliquen els millors sistemes de la privada, i pel que sembla ser són els artífexs dels criteris que cada cop sonen més: Objectius, eficàcia, eficiència, diàleg, ‘coaching’ , motivació, ‘management’,  ‘màrqueting’ ...

I el funcionari segueix movent-se, amb un  munt d’expedients, pacients, malalts, usuaris en general, traient la feina en general, mal vist pels ciutadans, qüestionat per la pròpia organització, i patint l’absència estructural d’un pla estratègic general –a tots nivells, inclòs l’estatal- que li permeti saber cap on va i cap on camina.

Ara li arriba que haurà de cobrar menys i destinar més hores al seu treball, que haurà de ser més productiu. Els que siguin sensibles a la mala fama que arrosseguen, procuraran, carregats de bona fe,  que els vint minuts  del cafè a mig matí –dels que gaudeixen tots els empleats ja siguin públic com privats- siguin breus i concisos i potser es quedarà una estona més per la tarda, esperant que el cap vegi que encara hi és i no té pressa per plegar –tal com es fa, sovint sense cap necessitat,  a la privada- Seguirà orfe de criteris objectius i de grans directius, que no siguin de pomposa irrealitat, i seguirà angoixat esperant que la signatura dels informes i les propostes dels decrets li arribin  a temps per poder acomplir els objectius de celeritat que li permetin cobrar el plus de productivitat.

Tot plegat: res de res.

Anem pensant que calen reformes substancials que flexibilitzin la gestió, i compte amb desmuntar les coses que funcionen, que són poquetes, però ‘haberlas, haylas’ .