dimecres, 20 d’abril del 2011

De la gent que ja ha passat.

Sabadell als anys 50


Te`n adones que ja has deixat molta vida endarrere quan fas memòria de la gent que t’ha precedit i ja no hi és, o quan et mires un vell àlbum de fotos i va apareixent  la gent desapareguda que havia  format part de la teva vida  
A certa edat, i tot i no ser vell, te’n adones que hi ha molta més vida en el passat que en el futur i que les vivències hagudes són cada vegada més aquelles nebuloses que es confonen amb els somnis. La pregunta és si va ser cert allò que et sembla viscut, o tanmateix nomes va ser una sensació, un miratge o una fantasia. Tan s’hi val: el record és viu.  
Pel camí s’hi ha quedat molta gent afí: Amics, antics companys d’estudis i de feina, que avui van per camins desconeguts, i aquells que ja s’han fos en la tenebra dels temps i han deixat aquest món.
La sensació de ser al vèrtex de la piràmide es fa evident, i tot i que no obsessiva, apareix l’idea de una no molt llunyana desaparició física.
Aquest matí voltava per Sabadell, i me n’he adonat de la gran quantitat de gent que havia format part de la meva vida i que avui està en el nomenclàtor de carrers amb el seu nom penjat en una placa. 

He passat pel Passatge Lluís Mimó, i he recordat el pare d’un bon amic de tota la vida.  El senyor Mimó era un home imponent, cartesià,  de parlar greu i posat seriós, filòleg i lletraferit que ens ensenyava Esperanto els dissabtes a la tarda i amb el que havia tingut sucoses discussions sobre gairebé tot.
Més enllà hi havia la Plaça del Mestre Olivella. Recordo aquell home que, de manera pacient, carregat de bonhomia, inútilment ens volia fer cantar alguna cosa, quan érem nanos. Era un compositor de cançons ingènues i ànima dels cors d’en Clavé de Sabadell. El seu nét, en Miquel Calzada Olivella, conegut com el 'Mikimoto' ha fet fortuna com a locutor i presentador de la TV catalana. 
També hi ha el carrer dedicat al mestre Adolf Cabané, director de l’Escola de Música i de la Banda Municipal. Aquest, inútilment,  ens havia donat classe de música i l’havíem vist desfilar uniformat, amb la batuta a la mà,  quan la Festa Major i d’altres esdeveniments, davant la Banda. 

De gent propera, amb carrer o plaça, hi ha en Jaume Viladoms, també esperantista i pedagog. Havíem assistit a unes clandestines classes nocturnes on ens parlava de materialisme dialèctic, marxisme i d’altres coses de tipus polític, quan encara en Franco manava en quest món. 


I la Dolors Miralles. Els primers records d’una escola que tinc van ser el parell d’anys de parvulari que vaig passar a la seva acadèmia. 

També hi ha la d’un capellà, caracteritzat per la seva bonhomia: Mossèn Geis. Un home recte i tolerant,  tan afeccionat a la música com a les coses de Déu i amb el que havíem tingut algun contacte. 
I en Lluis Papell, un periodista i ‘cul de mal asiento’, amic del meu pare i partícip de la vida associativa local, el qual nom també el trobes en una placa de carrer. 
La pedagoga Dolors Viñas, donava classes de comerç i secretariat. Era propietària d’una acadèmia, a la porta de la qual havíem fet més d’una guàrdia, esperant que sortís aquella alumna, morena d’ulls de mel,  que ens tenia encaterinats.

Seguint i potser sense una relació directa, també havíem conegut  l’Agustí Masvidal un excel·lent dibuixant; el Doctor Crusafont , eminent paleontòleg; la Matty Mont ( Matilde Moncusí), una excel·lent vedette que actuava al Molino i havia fascinat varies generacions de sabadellencs; en Francesc Casañas, fotògraf;  l’Antoni Forrellad,  industrial i molts més. 

Nomes mirant enlaire les plaques dels carrers, te’n adones del pas inexorable del temps i la quantitat de persones que es van quedant endarrere, això sense comptar els milers d’essers anònims que ningú tindrà mai en compte ni els posaran mai  cap placa al carrer de cap ciutat.  


13 comentaris:

  1. Hi ha infinitat de plaques dedicades a gent que no sé qui són. De vegades m'enduc sorpreses (alguna mòmia franquista, per exemple). Trobo que és una forma curiosa de mantenir la memòria... i de passada se m'ha acudit una idea per a un conte digne de Lovecraft. Aixeques la mirada i veus que passeges per un carrer que du el teu nom...

    ResponElimina
  2. Alberich, si, el temps passa...mira, aquesta setmana passada feia 29 anys del primer Saló del Cómic, que hi vaig anar a exposar amb divuit anys ben modernet...i ara ja em veuen com un "carroza"

    ResponElimina
  3. Buf, si, una bona idea, Lluís. A mi gairebé em passa quan hi veig un munt de gent del món local que havia tractat personalment...

    ResponElimina
  4. Aris,
    Jo també hi havia anat als primers salons del còmic, a tafanejar. Els d’ara no em motiven gaire.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Hi veig una mena de tsunami melangiós als blogs, no? Ei, que som en primavera! Jo mateix prepare un apunt sobre la nostàlgia, que no Saudade, i un altre sobre la mort del meu pare en data tan senyalada com el 25 d'abril. Què ens passa? Ramon, veig que vares aprendre esperanto. Tot i que sempre he defensat el seu tarannà universal, una volta el vaig definir com a una llengua amb preservatiu. Què et sembla? :) Salut.

    ResponElimina
  6. Un post brillant. De veritat. Reflexiu i ple de tendresa i exposat de forma original.

    El pas del temps és inexorable. I has fet molt bona memòria de la gent a la que li han dedicat una placa, doncs, tot sovint, no sabem ni qui són les persones a les que les dediquen.

    Clar que, com ja has dit, hi ha molta més gent a la que mai li dedicaran cap placa.

    ResponElimina
  7. Vicicle,
    L’Esperanto anava molt lligat amb les idees del socialisme utòpic, que tan arrelades estaven en el món del treball. Vaig tenir la sort de moure’m al mig les brases del gran incendi que va ser la República i la seva desfeta i d’allà en vaig treure una manera de veure les coses que m’han menat fins avui.
    Com a llengua era molt simple i entenedora amb una gramàtica senzilla, fàcil d’aprendre per qualsevol. Com a idea, una ingènua utopia que pretenia dotar als essers humans d’una eina comunicativa per assolir la fraternitat universal.
    Amb els anys em vaig adonar que una llengua és quelcom més complex i a l’Esperanto i als esperantistes els dec l’haver conegut un munt de gent de tot el món, d’una qualitat humana exquisida.
    Salut.

    ResponElimina
  8. El porquet,
    És que mirar enlaire i trobar-te la placa d’aquell que havia estat amic teu, o que havies conegut i tractat, és com en el projecte d’en Lluís, de passejar pel teu propi carrer, una experiència al•lucinant. Vas caminant entre els vius i els morts, passa aquí i passa allà, doncs te’n adones que moltíssima gent ja no hi és, si no és en el marbre.
    Mirar enrere sempre t’ajuda a orientar el present.
    Salut.

    ResponElimina
  9. Tots ells prou coneguts pels qui tenim una certa edat. Ara, fa una certa basarda veure quants han traspassat.

    ResponElimina
  10. Una curiosa manera de mesurar el pas del temps. Jo mai he tractat ningú que hagi merescut l'honor de que el seu nom hagi quedat petrificat en una làpida, però cada cop que assisteixo a un funeral (i cada vegada hi vaig més sovint) em venen al cap tota mena de reflexions sobre la brevetat de la vida i el pas del temps.

    ResponElimina
  11. Això de les plaques de carrer sempre m'ha recordat a les làpides, potser pel marbre i la solemnitat. De moment, més m'estimo no veure una placa amb el meu nom, sí, seria ben Lovecraft.

    ResponElimina
  12. Francesc,
    És que ja hi ha molta vida darrera nostre. Des d’aquells anys del Club Watusi, dels esmorzars a Cal Sacs, o les tertúlies a Belles Arts, ja han passat més de quaranta anys. I sembla ahir!

    ResponElimina
  13. Brian,
    Potser el fet de ser Sabadell una localitat relativament petita, permet que la gent que hi ha donant noms als carrers et sigui més propera. I si a l’Ajuntament hi ha una comissió que vetlla per aquestes coses, i a un carrer abans l’hi posen el nom d’una modesta ‘patum’ local que el d’una altra cosa, encara més.
    La qualitat de fer-te gran és que amb els amics i coneguts vas deixant endarrere retalls de la teva vida i quan, per algun atzar, et poses a fer inventari dels desapareguts, te’n adones que els anys es van fent fonedissos.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog