dimarts, 5 d’abril del 2011

Allò que el vent s’endugué.

Obra del sabadellenc Antoni Estruch

L’altre dia parlàvem d’un tipus d’obrer que es va donar a les localitats industrialitzades de Catalunya a les acaballes del segle XIX i durant el segle XX, fins que la guerra civil va desballestar tot l’entrellat.
Es tractava d’un tipus de treballador autodidacta, inquiet, de pensament republicà federal, socialista utòpic, àvid lector i tertulià de cafè, i que segons sembla, guardava amb l’esmorzar una edició d’algun autor del seu gust, i quan tenia el teler enraigat i no havia de nuar la passada ni canviar la llançadora, si l’encarregat no mirava, donava una ullada al llibre. Aquesta tipus  d'obrer inquiet, amb fam d’emancipació, que imaginava sistemes de sindicació i d’ajuda davant la mancança oficial de mecanismes de suport als malalts, als vells i als accidentats, va propiciar que s’organitzés en cooperatives, mútues, sindicats i associacions polítiques. Aquestes iniciatives van acabar sent fagocitades i adoptades pel sistema, i mercès a molts anys de lluites, avui han esdevingut  béns inalienables del que en diem l’estat del benestar i tot i que alguns nouvinguts es pensin que tot prové d’inspiració providencial, com el manà bíblic, són fruit de la despesa de molts esforços i sacrificis i de la lluita per la  distribució més equitativa dels recursos de les plusvàlues de l’economia.
Aquells homes i dones d’abans es passaven vuit hores a la fàbrica – els va costar molta lluita establir aquest tipus d’horari que els permetia disposar de més temps lliure que les 14 o 15 d’abans- i la resta l’esmerçaven formant part d’ateneus populars, tertúlies, cors d’en Clavé, estudiant Esperanto, practicant l’excursionisme, esport i d’altres activitats.
Aquesta mena d’inquietuds es desenvolupava en el sí de les ciutats industrials, superant una mica l’hermetisme opressor de les colònies de les que ens parla  Sílvia Alcàntara en la seva obra.
En Marian Burgués, del que ja us n’he parlat altres vegades, va deixar una crònica de la vida sabadellenca des de mitjans del segle XIX fins el 1929.  Com a colofó del seu llibre diu el següent:

“Sabadell i la seva espiritualitat:

El treball que ha fet Sabadell per la llibertat i el progrés correspon més a una capital que no a una població subalterna. Sabadell té els seus vicis però també té indestructibles nuclis de virtuosos que vetllen per la seva il·lustració i que estan per damunt de l’ambient malsà que les autoritats i els diners han creat. Jo m’enorgulleixo  d’esser fill d’aquest poble conegut de tots els editors pel consum que fa de paper imprès, en periòdics, fullets, revistes i llibres, això és: pa intel·lectual. Fins el aciençats i excessivament prudents que es troben bé en la manera d`ésser d’avui, els que no passen inquietuds per la llibertat dels pobles, també llegeixen i es formen, intel·lectualment parlant.
I no parlaré aquí de l’existència en la nostra ciutat de les sectes existents, protestants, espiritistes, teòsofs, etc.; tot contribueix a esbandir teranyines cerebrals. Els nostres obrers saben associar-se per a assolir i fomentar el que més íntimament senten, el mateix els liberals que els reaccionaris, i això fa que l’ambient de tolerància i respecte sia notable. “

No crec pas que en Burgués pogués escriure  quelcom semblant de les inquietuds  del Sabadell post-industrial d’avui. Aquesta “espiritualitat” de la que ens parla es va veure molt malmesa l’any 1939, amb l’exili, la presó, la por i el desencís. Una onada d’individualisme va esbandir-ho tot i avui dia ‘cada terra fa sa guerra’
Les velles xemeneies dels vapors han quedat com a monuments de la gent d’aquell passat que tal vegada el vent s’endugué i que ja no tornarà.             
     

18 comentaris:

  1. Tens raó, els nouvinguts pensen que tot això que tenim ha caigut del cel i la veritat es que ha estat amb l'esforç de moltes persones, algunes hi han deixat la vida. El passat s'oblida rapidament.

    ResponElimina
  2. La profusió de "vapors" per Sabadell diu molt de l'esperit que es deuria respirar en aquesta ciutat.

    Alguna cosa en queda, però, d'aquest esperit. A veure si el recuperem.

    ResponElimina
  3. Sincerament, cada cop ho trobo més interessant. Lliga molt bé amb el llibre del Gerard Horta (Cos i revolució), sobre espiritisme i llibertaris. En aquest cas, explicat de primera mà

    ResponElimina
  4. Realment hi havia diferències substancials entre els obrers agraris i els de les colònies i els de les ciutats industrials, com tu assenyales. Foren temps on es creà un imaginari precís, molt prenyat de violència també, per totes les bandes. Serà que reneixem constantment. Aquest d'Olor a colònia me l'he de firar, que m'interessa molt.

    ResponElimina
  5. Con permiso y respeto discrepo completamente con esta entrada. El analfabetismo completo en la Republica era del 33% de la población, el otro 66% en muchos casos no tenia una cultura lo suficiente formada. Esta estaba en manos de una minoría. Las primeras elecciones que tuvieron ocasión de votar las mujeres fueron en el 1.933. Hubo una corriente cultural, la generación del 27 pasó a primeros planos Dámaso Alonso, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre, Rafael Alberti, Jorge Guillén, Gerardo Diego, Miguel Hernández, García Lorca y Ramón J. Sénder que fue el más destacado novelista y el que más me gusta. Pero sinceramente creo que la cultura no era cosa común en el pueblo. En lo que si estoy de acuerdo era en la lucha sindical y por los derechos de los trabajadores esos derechos que ahora algunos ceden como si fuesen suyos...
    Tampoco hay que olvidarse que las conquistas sociales no fueron fruto del buen rollito, sino de la lucha, de las manifestaciones y de las revueltas, aunque esto suene mal se ganaron a hostia limpia aquí, en Inglatera en EEUU etc, etc,etc..
    Un saludo.

    ResponElimina
  6. El meu sogre treballava de teixidor a Cal Valls Creus, portava quatre o cinc telers i el dissabhte també tocava anar-hi. S'enduia a la feina novel·les de Zane Grey que aprofitava per llegir a estones.

    ResponElimina
  7. Aris,
    Les qualitats associacionistes van portar a fer irrenunciables els objectius assolits i al mateix temps van servir per organitzar les lluites que els van fer possibles. Un dels valors emprats era el de que les coses s’obtenen mitjançant esforç personal i s’esgarrapen d’allà on provenen.
    És l’antítesi de la política de les subvencions que tan ha arrelat darrerament a casa nostra.

    ResponElimina
  8. Tirantlobloc,
    En gran mesura s’ha perdut. La gent es mou d’una altra manera sense el vell esperit emprenedor i associatiu. Sembla ser que l’esforç no és una de les virtuts predominant: ho és més la trapelleria i l’especulació.

    ResponElimina
  9. Clidice,
    Van ser temps durs i com dius, amb notòries diferències entre els uns i els altres. La novel•la ‘Olor de colònia’ retrata molt bé l’ambient opressiu, classista i endogàmic d’una colònia tèxtil, amb les seves intrigues i xafarderies, molt ben escrit, amb una mica de nostàlgia i molt bona informació.

    ResponElimina
  10. Lluís,
    No conec el llibre d’en Gerard Horta, però m’interessaria llegir-lo i ja el buscaré.
    En definitiva és la vida dels nostres pares i avis i les seves cuites, interessos i neguits, dels que en som hereus.

    ResponElimina
  11. Temujin,
    También con todo respeto: Tu te refieres a una realidad general del país y yo, precisamente, me refiero al microcosmos de las zonas donde se desarrolló la revolución industrial. En ellas se generó un fenómeno humando autodidacta y asociativo sin parangón, del que abundan los testimonios; la gente se organizó para enfrentarse a sus problemas, en sindicatos, cajas de resistencia y de solidaridad, al márgen de la precariedad de lo que le ofrecía el estado, que era prácticamente nada que no fuera represión y cobertura de los intereses de los poderosos.
    No es ningún tópico el del obrero formándose a hurtadillas en su puesto de trabajo. És una imagen borrosa en el tiempo por la preponderancia de la soberanía delegada en 'papà estado'.
    Hubo luchas, claro, y casi todo se consiguió con grandes sacrificios.
    El 1939 constituyó un grave retroceso, sólo paliado, a duras penas, por la derrota de las fuerzas del EJE y el mimetismo con las democracias.

    ResponElimina
  12. Francesc,
    El teu sogre, com els meus pares, eren hereus d’aquell ambient. A mi de nano em van portar a estudiar Esperanto i a una escola de tarannà laic (tot i que cantàvem el ‘Cara al Sol’) Dintre de l’ambient esperantista,ordo que hi havia l’ que radicava a l’antiga Cooperativa del carrer del Sol hi vaig conèixer gent molt valuosa que eren supervivents d’aquells anys i tenien una ampla cultura no gens acadèmica, però molt sòlida. També hi havia una magnífica biblioteca. Recordo que hi havia, curosament enquadernada una col•lecció de “l’Esquella de la Torratxa” des del 1887 fins els anys 20... Amb els meus catorze o quinze anys, m’hi havia passat hores allà remenant.

    ResponElimina
  13. Vull ser optimista. No em preguntes el per què. Crec en l'ésser humà. Si aquells homes i dones s'esforçaren en sentir-se persones dignes, estic segur que passada aquesta maleïda banalitat que ens envolta, els homes i les dones necessitaran nodrir el seu pensament malbaratat i buit per tanta inanitat. Salut.

    ResponElimina
  14. Vicicle,
    Si fem una divisió maniqueista entre bons i dolents, la majoria estadística deuria ser la dels bons, però aquests estan distrets i governats, sovint sense adonar-se’n massa, pels pocavergonyes. Avui, i a hores d’ara, la majoria són davant de la TV veient els atzars del futbol, mentre algú maquina com adquirir major poder.

    ResponElimina
  15. Et dono la benvinguda com seguidor del meu blog, veig que compartim moltes reflexions.
    Salut

    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  16. Jo també sóc optimista. Segur que demà ens passem per la pedra el Shakhtar. Els que manen seguiran manant, d'acord, però i la panxada de riure que ens farem quan eliminem el Madrit a semis?

    ResponElimina
  17. Ben trobat, Francesc Cornadó. He visitat casa teva i m’ha semblat prou engrescador per poder-la anar seguint, amb el teu permís.
    Salut.

    ResponElimina
  18. Ahà, Helter. Ens tenen ben entretinguts amb la dialèctica Guardiola - Mourinho i la rivalitat entre el Barça i el Madrit...Per cert, ja saps que el CE Sabadell va primer del seu grup de la segona B?...Van fer una recapta popular i van aconseguir els 140.000 i pico de ‘leuros’ per pagar les nòmines ( no com les caixes, que van de cul darrera la refinanciació a base d’erari públic) Malgrat tot, que visca el Barça i elimini a tots els que l’hi posin al davant, inclòs el Real Mandril... ;-)

    ResponElimina

Cercar en aquest blog