dijous, 27 de gener del 2011

Divagacions sobre les crisis ( en especial les polítiques)

Ja fa un parell de dies vaig anar  de visita  al blog “Sense Presses” de l’amic Brian i vaig ficar cullerada a la seva acurada- i com sempre- excel·lentment documentada dissertació sobre el populisme i la crisis de la democràcia.
Potser per no fer-ho massa llarg i no entrar a discutir qüestions que el propi debat ha anat suscitant, dintre del context entraré a parlar aquí a casa meva – que és la vostra-  una mica de la democràcia i del que entenc com a crisis de l’Estat, a la que ja m’he referit manta vegades en aquestes navegacions on pretenem nedar i guardar la roba, tot i que alguna vegada hi acabem naufragant.
Sovint ens mirem el llombrígol de la nostra Història per justificar el present, i és clar, ho fem afinant les coses a la nostra mida. Parlem de nacions pretèrites a l’existència de les nacions i confonem cul i témpores quan diem que Espanya i Catalunya  eren unes grans nacions al segle XVI, quan tot just eren un conglomerat patrimonial en mans de diferents monarques i poders exclusius, tot  i que  Maquiavel començava a intuir la noció moderna de sobirania i alabava els criteris de Ferran d’Aragó,  que per via de matrimoni i per la guerra, n’havia acumulat el usdefruit i el govern d’uns quants. El terreny li era propici i es basava en la feblesa del feudalisme a les Espanyes (sembla ser que estem condemnats a veure passar totes les evolucions de lluny), que  el Professor Jesús  Lalinde, catedràtic d’Història del Dret Espanyol, descrivia prou bé  el 1982 ( “El Derecho en la Historia de la Humanidad” -Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona-1982):
“El feudalisme s’estén per França, Alemanya, Anglaterra, Orient Llatí i altres llocs. A la Península Ibèrica, ho fa per Catalunya, i només de manera molt atenuada, a la resta, tret de Galícia, que s’hi apropa més. La raó de l’absència del feudalisme a la major part d’Espanya resideix en el fet que, encara que en el període visigot s’han donat algunes de les institucions que condueixen a ell, la invasió musulmana impedeix el seu desenvolupament, doncs les guerres de reconquesta atorguen al Monarca un poder més directe sobre els seus súbdits.”  
És evident que al segle XVI ni el dret ni la ciència política eren el que és ara, i no hi caben comparacions, amén que es venia d’un procés basat en un lideratge indiscutit per part del monarca,  especialment a Castella.     
I ara viatjo pel temps i me’n vaig cap al segle XVIII: El despotisme il·lustrat, basat en la delegació de TOT el poder al príncep, atès el pessimista “homo homini lupus” de Hobbes que ressalta la ineptitud del gènere humà per governar-se sol i  que inspira les monarquies absolutistes, troba a Espanya un terreny propici a l’enaltiment del Monarca i al unitarisme, mercès a no haver passat les assignatures del feudalisme i l’evolució del dret posterior, per la qual cosa  es decanta pel model francès que importa Felip V, que el troba prou autoritari,   però no encaixa   al que era la Confederació Catalano Aragonesa, que volia persistir en els seus furs de tradició feudal, a l’entendre l’aristocràcia local que la concepció unitària li malmetria els privilegis, tal com realment succeí .  
I fent un salt més en el temps –l’espai no dóna per més-  quan al despotisme il·lustrat , en base al que es coneix com a contractualisme del dret públic, inspirat per l’optimisme de Rousseau i la declaració dels drets de la persona humana, li van tallar el coll a França  i van consensuar uns processos contractuals per formar els estats moderns de dret, a nosaltres ens van trobar en plena discussió sobre la conveniència o no del feudalisme, discussió que va perdurar, amb un bon cost de sang i fetge,  fins ben entrat el segle XX .
Ben sabut és que, amb posterioritat, el incipient desenvolupament d’una burgesia industrial a Catalunya i al País Basc,  va posar en evidència les contradiccions de les diferències d’un projecte d’estat que, si no de dret si de fet, podia ser considerat confederal, i es van cercar els valors que ens van portar a les idees secessionistes i federalistes que ara hi ha damunt les taules, basades en una greu afecttio societatis  entre diferents comunitats i que l’Estat dit de les Autonomies ho ha acabat d’embolicar.   
Els pretesos valors d’antigues nacions transatlàntiques o transmediterrànies, amb penons flamejants i senyeres al vent, al meu entendre, són mers símbols romàntics, fumaroles que sovint ens han portat més disgustos que alegries.
L’autoritarisme i el messianisme, a Espanya tenen arrels profundes, històriques i ben assentades i és un fet que el nord de la brúixola no sempre s’entén que hauria de ser el de la declaració dels drets de la persona humana.
Penso que si cal fer onejar penons i senyeres, hauran de ser  les que inspiren aquests postulats del humanitarisme. Fora d’això, se me’n foten les unitats de destí en lo universal i els transcendentalismes nacionalistes de qualsevol ordre. 
I demano disculpes per haver fet un resum molt superficial d’una qüestió que mereix més profunditat i espai. 

4 comentaris:

  1. Avui llegia: "tothom té un passat, però el meu resta enrera". Bé, això no li treu mèrit a la feina que has fet. Personalment sóc molt fan de la Declaració de la Independència dels Estats Units d'Amèrica, si bé cal fer-ne la contextualització històrica adequada. Respecte al futur de la nostra pàtria, i no dic nació ni estat, tothom té una pàtria mal que els pesi, penso que seria molt més endreçat si ens guiéssim per la frase primera: el meu passat resta enrera i no em serveix de carta de legitimitat, perquè no me'n cal, només em cal la voluntat de ser, no una història refregida per a l'ocasió. Però, és clar, hi ha de tot arreu, ves què hi farem!

    ResponElimina
  2. Clidice,
    He rellegit el meu escrit i me’n adono – ja ho sospitava- que vull dir moltes coses en un espai massa curt i que en deixo anar moltes sense aprofundir-ne cap, per la qual cosa s’han quedat en el tinter moltes de les idees que volia transmetre i que potser precisaven una tasca de resum més acurada i sense voler copsar TOTA la història del Dret Constitucional en una pàgina escassa.
    Només volia ressaltar el caràcter contractual del dret, fruit de la Il•lustració, en el que crec i en el que es materialitza la voluntat popular. No es pot establir una constitució i tot un entramat jurídic a l’esquena d’un poble ( o de la meitat dels habitants d’aquest poble, com diria el Rivera de Ciutadans;-) Cal un consens – un contracte- i amb l’Estat de les Autonomies sembla que van maldades i el contracte només sigui per a uns quants. D’aquí que faci referència als drets fonamentals...

    ResponElimina
  3. Penso que dius les essencials i són un bon inici per la reflexió. Si no vols fer un apunt quilomètric has de fer-ho així i treballar en els comentaris, vaja, a mi m'ho sembla. Jo havia fet algun apunt quilomètric i no se'l va llegir ni ma mare ;) I estic amb tu, les relacions humanes han de ser contractuals, perquè és l'única fórmula que respecta un alt percentatge de la voluntat de cadascú. Considerar que només hi ha una raó, és com creure que existeix el Dret Natural, és l'únic camí cap a la dictadura. I masses ho somnien, els d'un bàndol i els de l'altre. Fins i tot el matrimoni és un contracte, encara que et casi un Elvis a Las Vegas i el pastís sigui de sucre rosat :)

    ResponElimina
  4. Potser hauriem de començar de zero, que la història passada ja ha fet prou de mal. Més no ho farem, estem enrocats en un conflicte sens fi i amb una classe política depriment.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog