La terra és de qui la treballa.

En Joan de Cal Mateu s’havia llevat d’hora, com feia cada dia. Havia fet un mos de pa sucat a una tassa  amb una mena de succedani de cafè que la cervesera Moritz comercialitzava amb el nom de “Malta Moritz”,  marca que a en Joan li feia una macabra gràcia, doncs li sonava  a amenaça de mort: - “Mal te moris”- deia, amb un mig somriure, llegint l’etiqueta de la capsa mentre posava el torrat cereal al filtre de la cafetera amb l’esperança de treure’n quelcom semblant a un cafè. La dona feia estona que feinejava per la cuina i ja havia encès el foc.

Ja feia gairebé un any, a l’estiu del 1937,  que els nois havien estat cridats a lleva. Sabia que el gran s’havia passat als feixistes – com que tenien terres, encara que poques i de secà, i havien de llogar mossos que els ajudessin a segar, no havia assimilat mai el que la terra era de qui la treballava, tal com predicaven els de la esquerra- Era d’aquells treballadors autònoms que es fan de dretes, perquè no s'acaben de  creuen que són pobres, i esdevenen conservadors de la minsa misèria que menen.

El petit estava amb els republicans i era qui havia fet arribar als pares les noves del germà, tot i recomanant que fossin discrets. Sembla ser que s’havien comunicat al front mateix, quan en un dels moments de calma, cridant d’una banda a l’altra, donà la casualitat de que s’adonàren que eren al mateix sector i s’havien reconegut. En una contesa civil com aquella, era freqüent que els soldats, ja fossin de lleva o voluntaris, d’una banda o l’altra, fossin veïns, i fins i tot parents. Els oficials i comissaris no permetien aquella mena de contactes, però finalment transigien i es feien l’orni, sabedors de la crua realitat de la dura vida de trinxera i les afinitats entre els soldats. Quan unes unitats confraternitzaven massa, eren rellevades i d’una certa relaxació es tornava  a la més crua hostilitat.

Com s’ho faria el Joan, sense els nois,  per segar el blat que havia plantat?. El Comitè tampoc li donava solucions, doncs la majoria de la gent era mobilitzada i quedaven quatre iaios com ell i prou feina tenien per manar les seves terres-“Amb la gana que es passava a Ciutat i el blat es podriria sense falç que el segués” -pensava pesarós.

Va guarnir la mula i va baixar al tros. Era un petit terreny regat pel l’aigua del Canal d’Urgell,  on hi tenia uns quants fruiters i hi menava un hort per atendre les necessitats de la casa, tot i que el Comitè li havia marcat pautes, i li havia encarregat plantar mongeteres – “Aquell manaire que s’havia erigit com a director, no en sabia res del que anava millor al terreny i les decisions assembleàries no podien tenir en compte les condicions específiques de les qualitats i mancances de la terra del tros, que només ell i els nois coneixien”- pensava mentre deixava la mula pasturant els herbeis dels marges i mirava els fruiters, que tot just havien acabat la florida i ja mostraven unes boletes verdes que passat l’estiu serien les pomes i els préssecs de l’anyada.

Feia un dia suau de primavera, i podia sentir totes les sentors de la natura domesticada: la flaire de la terra grassa i humida, l’olor penetrant de les flors i el brunzir d’unes abelles.

El "Nap", el gos petaner i mestís que l’acompanyava sempre, es mostrava inquiet. Malgrat que feia un dia clar i net, hom podia sentir un retruny llunyà, com el d’una tempesta que s’apropa. En Joan no ho podia entendre, doncs temorenc de pedregades i tamborinades que li feien la llesca i malmetien les collites, estava sempre alerta als fenòmens atmosfèrics, i no li quadrava l’amenaça en un dia clar i net, sense un núvol . No podia saber que el brogit llunyà era el del bombardeig i els combats que es desenvolupaven una mica més amunt, cap a Balaguer i on aquella corrua d’adolescents que havia vist passar cantant i rient dalt d’uns camions, hi estava deixant la pell .

Els gos bordava amb el pel eriçat i la mula aixecava les orelles, mentre ell comprovava la textura de la terra i la seva humitat, desfent un terrós entre els seus dits, quan va aparèixer l’avió: Un Heinkel alemany, volant baix, tocat, fumejant i amb un estrepitós soroll arrítmic de motors avariats, va passar pel damunt del camp, com una exhalació.

En Joan els havia vist manta vegades –en deien “paves”-  volant alt, en grans formacions que anaven i venien lentes i sorolloses,  ves a saber on, però no n’havia vist mai un de tant a prop. Volava tant baix que fins i tot  distingia la figura de l’artiller agafat a la metralladora, dintre d’ una cabina situada a la panxa del monstruós aparell.

El pilot sabia que potser no arribaria a la base, carregat amb les bombes, per la qual cosa l’alemany al veure en Joan, el gos i la mula, com si fossin un objectiu militar, va prémer la palanca que el lliuraria dels perillosos explosius que traginava.

En Joan va sentir un fortíssim i sec espetec, junt amb un breu llampec, seguit d’una ensulsiada de fang, terra i branques d’arbre. No se’n va adonar, però va saltar un metres per l’aire.

No sap quan de temps va passar sense coneixement; quan es va despertar el "Nap", el gos, li llepava la cara. Es va aixecar, atordit i desorientat, tement la pitjor cosa, quan es va veure cobert de sang. Va trigar una mica en adonar-se que no estava ferit i que la sang era la de la mula, que jeia esventrada amb un rictus a la boca, la llengua fora i els ulls molt oberts. Els lladrucs del gos i la forta ferum de TNT cremada, enganxada a la gola,  i de terra remoguda , el van  acabar de desvetllar.

Fins aleshores s’havia mostrat crític amb els del Comitè, però des d’ara se’n adonava que si uns volien, amb millor o pitjor fortuna, aprofitar els recursos de la terra, els altres no tenien cap mania en arruïnar-la del tot. 

Acabada la guerra no va poder perdonar mai més el que el seu fill gran s’hagués fet còmplice d’aquella mena de gent que tirava bombes al pagesos  que menaven el tros   

Bombardeig sobre Lleida. Foto Centelles.