De perruquer a pilot de caça.

Eren anys convulsos i aquell noi de 18 anys, acabats de fer, perruquer d’un barri de Conca, l’agost del 1936 se’n va anar amb els milicians a combatre a la Sierra de Guadarrama. Com que tenia alguna formació, el van nomenar caporal. Van estar aguantant les envestides de l’Exèrcit d’Àfrica per prendre el Madrid assetjat, combatent entre gana i fred i privacions, i una vegada organitzat l’Exèrcit Popular, el juliol del 1937, el perruquer va ser nomenat sergent d’infanteria. Feia dos anys que al hivern  reptava pel fang gelat de les trinxeres i a l’estiu  pels rocams calcinats de lla serra. Havia estat ferit i potser ja n’estava una mica fart de tanta misèria i tanta guerra.

El maig del 1938 es va presentar a una convocatòria per entrar a l’Aviació i la va aprovar. Els van enviar a Los Alcázares (Múrcia) en qualitat d’alumnes pilot. Va fer el curs i va volar com a observador als Polilkarpov R5 (“Rasantes”), una mena de velles andròmines russes destinades a bombardejar a baixa cota. Va veure les rases, on havia estat tant de temps, des de l’aire, i podia comprendre la por de la infanteria quan els deixaven caure les bombes i els buidaven els carregadors de les metralladores. Veia el formigueig de corredisses i de gent cercant refugi i es sentia malament. Tampoc li agradava atacar combois de transport, nusos de comunicacions i ferrocarrils.    Des de més amunt, com sortint del sol,  es despenjaven els Fiats CR 32 italians i els Messerchmitt BF 109 alemanys que els caçaven com conills quan tornaven a les bases. Sortien fugint i sovint veien caure els aparells dels companys.  

El perruquer aviador no estava còmode com a observador. Ell volia agafar la palanca dels comandaments per eludir la picada dels de les ales negres i fer front als assassins i no pas massacrar la sempre desvalguda infanteria ni atacar els combois. Tampoc li agradava dependre de l’habilitat del company per salvar la pell per la qual cosa es va apuntar a l’Escola d’Alta Velocitat de El Carmolí per poder pilotar un caça.    

Quan li van donar un Polikarpov  I15 ( un ‘Chato’) es va sentir prou satisfet. Era un avió veterà, gastat i reciclat de tres o quatre aparells avariats, bastant obsolet i mancat de recanvis, doncs els millors aparells els duien els veterans. De la guerra, ja tot semblava perdut i Catalunya ja estava a punt de caure. 

 Va estar els darrers mesos de la guerra protegint el port de Cartagena. Sovint, si hi havia prou benzina i material, sortien a donar un tomb pel Mediterrani, sense poder sobrepassar els 90 minuts d’autonomia de la que disposaven. Quan veien venir de Mallorca els ‘Savoia’ italians, els feien unes passades i els buidaven les metralladores, fent-los fugir la majoria de les vegades.

Li havien dit que havia de volar enganxat al seu cap de grup, que es distingia per dur la numeració de l’avió pintada de color blanc. No tenien radio ni oxigen, per la qual cosa no disposaven de la seguretat de l’altura. Allà dalt, perfectament equipats, els alemanys els esperaven, deixant que passessin per sota. Era quan es despenjaven i els feien unes passades, per tornar a refugiar-se a les alçades, impunement,  com aquell que tira al blanc. Sovint els protegia de les bales el propi motor i una placa d’acer posada darrera del seient, però sempre els mecànics havien de tapar els molt forats que els havien fet al fuselatge de lona metal·litzada color verd oliva.  Només amb els Fiat italians tenien alguna mena de possibilitat, doncs aquells no podien pujar tant amunt. La tàctica era tirar quan algun es posava davant de l’aparell òptic per apuntar ( en deien el ‘colímetre’) i fugir. Deia que els italians, algunes vegades, saltaven amb paracaigudes sense que els haguessin tocat l’avió: anaven cagats de por, com ells mateixos. .

El perruquer improvisat com aviador de caça,  feia front  a una aviació professionalitzada i amb un material molt més modern, fruit de l’ajuda internacional, que funcionava malgrat el ‘Comitè de No Intervenció’. Amb els feixistes, apart l’Aviació Legionària Italiana, hi havia els alemanys de la ‘Legión Cóndor’ on hi volaven i feien pràctiques patums de la Luftwaffe com el mític  as en Werner Molders i per part espanyola senyorets i professionals com García Morato i  alguns aristòcrates com l’Alfons d’Orleans.

El perruquer pilot, va sobreviure la guerra i va haver de marxar del seu poble – es pot dir que va ser un exiliat polític, doncs a la seva Conca natal els fatxes  li feien la vida impossible-  Era membre de l’ADAR i va morir el febrer del 2005.

Mentre estava ingressat, ja moribund, va perdre la noció del temps i de la realitat i em prenia per un company seu d’aquells anys. Poc abans de morir em va fer una proposta:

-“Aquest vespre, saltem la tanca pel lloc on tu i jo sabem i anem a veure aquell parell de noies del poble”- va dir-me, amb un fil de veu. Tal confusió del temps i les persones, va ser per mi un emotiu i un grandíssim honor que no oblidaré.

Quan el meu sogre va morir li vaig dedicar un petit poema:

L’altre vespre es va adormir,

i deuria somniar.

Potser va posar-se a volar,

evocant els vells avions

que  pilotava quan la guerra.

Allà dalt

deuria veure el blau de la mar,

i un horitzó infinit.

Cansat com estava,

ja no deuria saber tornar...

O potser no va voler fer-ho.