Qüestions onomàstiques.

 

“La Vanguardia” es feia ressò ahir de la inquietud del senyor Ratzinger per la creixent moda de posar als nadons noms que no tenen cap mena de tradició cristiana.

 Ja no és certa aquella màxima catalana que diu que  “de Joans, Joseps i ases, n’hi ha per totes les cases”. Ara  hi ha qui posa als nadons nom de flor, d’animaló simpàtic  o de muntanya (que no són precisament les de Núria ni les de Montserrat, que aquestes si que duen nom de verge) d’altres, els nomenen de conceptes sublims, com Amor o Felicitat . Els hi  posen noms d’actors i d’actrius o gent famosa ( hi ha Kevin-Costner Fernández i Madonnas Gómez , Paris-Hilton Rodríguez) i també de productes comercials, com Chanel, Carrefour, Eroski o BlackBerry. D’altres proposen denominacions de ressonància anglosaxona, com Jennifer, Vanessa, Jessica, Johnny.

De fet el senyor Ratzinguer oblida que la crisis ja li ve de lluny, doncs sovint ha primat la moda pel damunt del santoral, tot i que sovint es puguin confondre: De la gent nascuda els anys quaranta hi ha un fotimer d’ Adolf i de José Antonio, també hi ha Francisco (en honor i memòria del nefast general manaia ), i de la generació dels seus pares, hi ha Alfons, Maria Cristina, Germinal, Llibert, Vladimir, Bonaventura, Ciprià, Carles, segons l’adscripció política o emocional dels progenitors.  Dels de la dècada dels seixanta i setanta, proliferen els Juan Carlos i els Felipe (d’aquesta darrera varietat felipista,  hi ha els que pensaven en clau monàrquica, i els que ho feien en clau socialdemòcrata).

També hi havia llocs, generalment petits i sotmesos a l’arbitri del clergue de torn, que posaven al nadó el nom del sant del dia del naixement, per la qual cosa hi proliferen els Eufemiano, Eleuterio, Restituto, Ifigenia, en aquesta mena de ruleta russa onomàstica.

Posteriorment el procés autonòmic i els sentiments sobiranistes van propiciar la proliferació d’Iker, Jon, Mikel,  Oriol, Jan, Jep, Pol, Jordi  i d’altres.

Jo penso que el senyor Ratzinger ja fa anys que ho té malament: La cosa que ell en diu noms cristians, provenen d’arrels molt més antigues i molts estan relacionats amb l’origen del llenguatge i provenen del culte a la terra, a les collites i als astres. Hom denominava els essers humans amb un mot que definís algun tret de la seva personalitat , les seves habilitats o del seu origen, talment com encara fen els indis americans:  El toro que seu, l’ Àguila bòrnia, el Cérvol banyut ( aquest pot tenir connotacions infamants), és la manera que es distingeixen els uns dels altres els escassos membres de les tribus autòctones de l’Amèrica del Nord.

Atenent la seva etimologia, noms d’indubtable filiació religiosa tenen arrels precristianes: per exemple, Maria, que prové de Míriam, vol dir “desitjada”, i Francesc, més modern,  prové de l’origen de l’usuari, doncs vol dir “francès”. N’hi ha que provenen d’onomàstica germànica i d’altres que es perden en les desconegudes arrels preromàniques.   

La connivència Estat i Església, va fer que la normativa registral de l'època franquista fos  limitada pel calendari onomàstic catòlic, per la qual cosa molta gent havia d’anar a inscriure els fills amb bíblies, catecismes, fulls dominicals  i d’altres mitjans de prova, davant la tancada posició de l’encarregat del registre, però avui la única limitació és la que el nom objectivament no perjudiqui a la persona, faci confusa la seva identificació o indueixi a error en quan a sexe, per la qual cosa no se li pot posar “Cul d’olla”, per exemple, però si, si els pares tenen arrels poètiques renaixentistes, poden  posar-li “Alosa ” o “Englantina”, o si són fans de la música de dura modernitat, Heavy; els de la òpera poden optar pels italians o els wagnerians, i poden triar entre Aida, Sigfrid, Butterfly, Verdi, Puccinni  o Pavarotti.

La conclusió és que el senyor Ratzinger s’hi pot anar posant fulles, doncs amb la globalització i la proliferació de la informació, en qüestions onomàstiques tenen mala peça al teler.