“Hereafter” de Clint Eastwood.

Clint Eastwood s’ha fet gran  -ja compta 80 anys- i , potser influït per les seves pors internes, ha dirigit un film (“Hereafter”, aquí traduït com “Más allá de la vida”) on especula sobre les possibilitats d’una vida més enllà de la mort, mitjançant tres històries paral·leles.

El tema es tracta d’una manera prou eclèctica, malgrat que he pogut llegir algunes critiques prou bel·ligerants per part d’alguns mitjans de servitud integrista i en gran part el guió segueix paràmetres de l’obra de la  doctora Elisabeth Kübler-Ross i les seves experiències amb el tractament de moribunds.

En Eastwood va sorgir d’un cinema de sèrie B, passant per l’espagueti western dels anys setanta, per anar a parar a la sèrie filofeixista dels Harry el Brut, i la seva simbologia fàl·lica, materialitzada en la descomunal pistola “Màgnum” que l’expeditiu policia exhibia sense cap mena de pudor.

Però en Eastwood era un esser molt allunyat d’aquell estereotip violent i quan va tenir prou experiència i recursos, es va posar a dirigir i se’ns va aparèixer com una persona culta, amb una sensibilitat per tractar els temes complexos i una rara habilitat per agafar guions convencionals i fer-ne autèntiques obres mestres, a l’alçada dels clàssics –de fet es considera un dels darrers clàssics del cinema-

Darrerament s’ha dedicat a enterrar els mites del seu passat: Ho va fer a “Sin perdón”, on va desmitificar el “gunner” de l’Oest americà  que tantes vegades havia interpretat, i a “El gran Torino”, on va revisar el seu Harry el Brut i va acabar matant-lo en una mena de nostàlgica revisió de la soledat i la decrepitud, en un context crepuscular: la puixança de  l’Amèrica de la postguerra se’n anava en orris. S’havia acabat la festa.    

A “Hereafter” la visió crepuscular del seu món es fa evident. D’una manera subtil i amb la delicadesa d’un hàbil cirurgià posa en evidència una sèrie de qüestions de la vida, tal com el paper dels mitjans, un cert cinisme del món editorial de gran tirada, l’efímera gloria de la fama,  els enganys transcendentalistes i la legió d’aprofitats que en treuen partit, el submón de la misèria i la fredor dels serveis socials, la precarietat i fragilitat del món laboral,  i ho fa explicant tres històries paral·leles que es desenvolupen a Londres, París i San Francisco, per acabar coincidint en un desenllaç comú, que potser peca de ser una mica més tou que la resta del film. Malgrat aquesta possible concessió –en Eastwood fa cinema comercial i deu pensar en la taquilla- ens ha deixat anar un discurs crepuscular, i fa una incursió intel·ligent  -potser la d’un vell que veu que la vida s’escola i vol pensar que no tot s’acaba – a les hipòtesis de la improbable vida més enllà de la mort.

Un guió que en mans més inexpertes podria ser difícil de digerir, se’ns apareix farcit de delicats matisos que el fan una menja exquisida, acompanyada d’una banda musical excepcional, que rubrica el to melangiós i unes interpretacions magnífiques, on s’hi veu una acurada direcció.

Per mi és un film totalment recomanable.