L’Antònia de la Global Positioning System.

A un amic meu li van  regalar un artefacte que l’hauria de portar  per tot arreu. Hi ha programada tota Europa i hom hi  pot viatjar amb vehicle, sense por de perdre’s. Només ha de tenir en compte programar-lo adequadament i actualitzar-lo periòdicament en una pàgina web. És un GPS (Global Positioning System), i va marcant la ruta, connectat amb un satèl·lit, que la va seguint amb precisió.  

Fins ara viatjava amb la seva companya, desplegant mapes i fent-se un embolic amb rotondes i trencalls, donant, sovint un munt de voltes, i cercant improbables indicacions.

La companya, al seu costat anava dient: 

-“Cap aquí, cap aquí, home!”-

-“ I on collons és "cap aquí"?”- replicava irat l’amic –“ Jo miro la carretera i si no em dius “ a la dreta” o “a l’esquerra”, amb el “cap aquí” no m’hi entenc!”.

 Si la que conduïa era ella, passava la mateixa cosa:

-"Ostres, sembla que havíem d’haver agafat el trencall que hem passat, doncs fa estona que no veig la direcció de Picamoixons de l’Onyar”

–“I ara què!” - replicava ella, tot aparcant a la vorera i demanant-li el mapa

-“Deixa’m això, tros d’inútil! Si no serveixes per fer de copilot, val més que ens quedem a casa!”... -I així cada viatge.

Aquesta  mena d’incidents anava deteriorant la convivència i el respecte, fins el punt que moltes de les sortides esdevenien una font inesgotable d’erosió dels vincles que permeten mantenir l’equilibri emocional de la parella.     

Però les coses han canviat: Ara el meu amic endolla l’aparell, indica el punt d’origen i el de destí i es deixa portar per la veu freda i mecànica que emet l’artefacte. Va optar pel català -l'aparell sembla ser que hi veu més clar que el  propi Tribunal Constitucional en matèria lingüística -  i una veu femenina, amb un to neutre i fred, li va indicant la ruta: -“A 800 metres entreu a la rotonda.... Ja sou a la rotonda: Agafeu la segona sortida a la dreta”- li diu amb un to relaxat i tranquil, sense retrets ni insults...Si malgrat això s’equivoca, la veu neutra i pacient torna a insistir: -“A la propera sortida agafeu a la dreta i a la propera rotonda canvieu el sentit de la marxa”- i quan torna a la rotonda inicial, afegeix: -“Entreu a la rotonda  i agafeu la quarta sortida a la dreta” –que era la segona quan ja anava bé.

La veu no li diu que és un enze, ni un despistat,  ni li pregunta  en que coi estava pensant...Tampoc li recrimina si quan passen per una localitat es mira les nenes de bon veure i encara té el detall d’avisar-lo quan hi ha radars que controlen la velocitat i quan es passa del límit, no el renya: simplement es limita a tornar-se vermella.

A la noia del GPS  el meu amic ja l’ha batejat i la denomina Antònia i parla amb ella, dient-li cada vegada: “Moltes gràcies bonica”- mentre la seva companya dorm plàcidament, confiada que l’Antònia fa la seva feina amb eficiència, per la qual cosa viatja relaxada i tranquil·la.

Malgrat això, si es perd, o l’Antònia no ha tingut en compte un carrer en obres o una direcció prohibida  fora de programa, el meu amic  es pot desfogar, insultant-la i posant-la verda, sense que la pobrissona obri la boca ni digui ni piu.

Segons em va confessar, el meu amic, des de que viatja amb la Antònia GPS com a tercera en discòrdia dintre de la parella quan viatgen, la seva relació amb la seva companya ha millorat ostensiblement. Sembla ser que van pel món amb una certa tranquil·litat i ha desaparegut la crispació precedent.

I encara hi ha nostàlgics que diuen que les noves tecnologies refreden les relacions entre els humans. El meu amic opina ben bé el contrari.      

L'Antònia