Quan va morir el seu cosí Ramir, en Valentí Valls i Vallès, va ser invitat a dir algunes paraules al bell mig dels funerals. La vídua i els germans del difunt hi van insistir, atesa la seva fama de lletraferit guanyada redactant felicitacions nadalenques i d’aniversari i de dominar les taules de cara al públic per fer el difícil Satanàs dels "Pastorets" de la parròquia del barri que es munten cada any a l'hivern.
En Valentí Valls i Vallès va passar-se la nit barrinant el seu discurs i acabà donant-li forma escrita unes hores abans del sepeli.
El cosí Ramir era un cràpula reconegut, infidel en el seu matrimoni, hereu escampa, jugador i bevedor compulsiu, que s’havia guanyat la vida practicant la usura i enganyant socis i treballadors. Era evident que el tal Ramir era un paio que tenia més enemics que amics, però en Valentí va fer una curosa labor de cirurgia i va redactar una apologia on ressaltava les poques virtuts del finat, i, en una mena d’hàbil joc malabar, va fer veure garses per perdius i va convertir els vicis del difunt en candorós i vital hedonisme i les trapelleries del trampós, en honrades virtuts d’emprenedor productor de riquesa i benefactor social.
Entre el cant de “La vall del Riu Vermell” a càrrec d’un cor de Minyons de Muntanya companys del fill del difunt i desafinada pels assistents i el “Cànon de Pachelbel”, gemegat per un conjunt de corda d’estudiants de l’escola de música local, en Valentí Valls i Vallès va deixar anar el seu discurs, amb veu vellutada i un deix d’histrionisme contingut, farcit d’emoció i recursos escènics. Va fer plorar tothom i en acabar, la vídua el va abraçar i els fills i molts amics, visiblement emocionats, van mostrar-li el seu afecte i agraïment.
Va córrer la veu i en Valentí Valls i Vallès va ser invitat a oficiar o intervenir en la majoria dels funerals que afectaven la vida d’amics i coneguts. El seu ego va créixer. Va haver de fer laborioses investigacions de la vida de les seves iaies, tietes, esposes i d’altres parents, ressaltant els trets positius i enaltint les seves possibles virtuts. El seu verb vibrant i emotiu provocava emocions i llàgrimes a dojo i semblava que tothom estimava més aquells difunts, sovint deixats anar de la mà de déu, dintre la burocràcia, la fredor dels tanatoris i dels serveis funeraris de rigor.
Va rebre ofertes de col·laboració per part de la premsa local i del rector d’una parròquia que li va demanar que li redactés els discursos funeraris i ell va anar acceptant ens encàrrecs.
Quan el difunt era un vell falangista, acabaven tots cantant el “Cara al Sol” i quan era un antic sindicalista, “La Internacional”, o "A las barricadas", sempre amb la mateixa emoció. L’eclèctica ploma d’en Valentí i la seva dicció vehement i histriònica produïa miracles, i iaies resseques i oblidades revivien com antigues beutats i pesats illetrats com a erudits intel·lectuals.
En Valentí Valls i Vallès cada vegada es trobava més realitzat amb la seva pràctica funerària, i aviat es va veure desbordat per la demanda. Va adonar-se que la curosa investigació puntual li donava molta feina, interrogant amics, parents i coneguts del finat i va decidir organitzar-se un arxiu, preparant els discursos funeraris de la gent encara viva. Va començar amb la seva família, dona i fills, per continuar amb tota la nòmina d’amics, coneguts, polítics locals i tota la mena de gent que formava part del seu ample cercle social. També, i per fer pràctiques, va preparar el de notables personatges públics del món de l’espectacle, els negocis i la política nacional i internacional.
En repassava la vida, i curosament redactava els trets positius que lloessin la seva personalitat, obviant els negatius. Va començar a omplir arxius amb els discursos funeraris de tota aquella gent viva, i a mida que anava enaltint les seves virtuts, va adonar-se’n que la seva vida anava canviant. El món li va semblar molt millor i tot eren flors i violes; el cel era més blau i les boires semblaven de cotó fluix. En el seu món professional es va convertir en una mena de xai: va baixar la guàrdia i ja no se’n adonava de les maniobres dels seus competidors.Va fer negocis ruïnosos, comprant més car del que valien les coses. Els socis el van trair. La seva família va començar a prendre-li el pel: els fills pujaven educats com els arbres de la Rambla i la muller va anant menystenint-lo, vista la seva creixent ingenuïtat, i quan va perdre el negoci i el banc el va embargar, el va deixar, amb els seus deutes i hipoteques, per anar a viure amb un interventor de La Caixa d'Estalvis.
El cor d’en Valentí Valls i Vallès no va aguantar tanta desgràcia incompresa: la seva visió del món havia canviat i la contradicció amb la realitat objectiva era tant gran que va somatitzar els traumes. Va fer un infart fulminant i la va palmar.
En el seu sepeli ningú va cantar “La vall del Riu Vermell”, ni els alumnes de l’escola de música van destrossar el “Cànon de Pachelbel”. Un capellà va anar recitant d'esma, amb veu monòtona, les fórmules del cerimonial litúrgic d'un llibre i avall va.
El seu voluminós arxiu d’apologies i lloances va anar a parar a un contenidor de paper vell per reciclar.
A l'enterrament del meu pare em van donar un formulari fotocopiat perquè hi assenyalés tres peces musicals amb una "X". Ho cobria l'assegurança que l'home s'havia pagat en vida. La vall del riu vermell i el cànon del Pachelbel hi eren, les altres crec que no. La selecció va ser interpretada per un teclista tot solemne, en on organet Yamaha.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaSón les habituals dels enterraments i ja formen part dels protocols dels serveis funeraris...Tambè s'estila molt l'Ave Maria de Schubert i l'Adagio d'Albinoni...
Salut!
Per un moment m'ha semblat visualitzar un final apocalíptic amb en Valentí assassinant coneguts per a poder alliberar la seva obra. Tic fatal.
ResponEliminaJoan,
ResponEliminaHauria estat un final ben escaient!.
Salut.
Home!en Valentí podia haver cobrat pels discursos, potser hauria fet la primera pela!.
ResponEliminamolt bon relat
Uf! sort que m'ho estalviaré tot plegat, gràcies pares! :D
ResponEliminaQuè dura és la vida de l'artista. Un dia ets al damunt del tot i al següent et deixa la dona. I pel que sembla, fins i tot incomprès. Jo també anava pensant que faria d'assassí en sèrie o que influiria en la vida dels arxivats per a que li quadraren els comptes. Magnífic relat, Ramon. Salut.
ResponEliminaAris,
ResponEliminaBen segur que si que hauria fet la primera pela.
Clidice,
Aquests tràmits sempre són una mica fotuts, Montserrat.
Vicicle,
Ara que ho dieu ( tu i en Joan) potser m’agrada més el vostre final que el meu: el meu és el de l’autor engolit per la seva obra, mentre que el vostre és el de l’obra engolida per l’autor. És més realista i dóna més joc escènic ;-)
Jo esperava que en algun moment de la història en Valentí Valls i Vallès es decidís a escriure el discurs del seu propi funeral (cosa que jo he estat temptat de fer més d'una vegada vistes les destrosses que solen fer els oficiants de torn). Realment era un beneit de Déu. Bona història, Ramon. Bon any.
ResponEliminaNo havia previst de preparar el seu discurs. Es devia pensar que mai és moriria, que ja va per ací la cosa.
ResponEliminaVaig anar a l'enterrament d'un cràpula com el de començament del relat i algu va fer una lloança una mica en l'estil que expliques que feia una certa vergonya escoltar-lo havfent conegut al personatge. De totes maneres, en aquell cas, jo diria que molta gent va anar al sepeli per asegurar-se que el cràpula s'havia mort.
Brian,
ResponEliminaL’escriure el teu propi epitafi té la avantatja que no te’n assabentes de les crítiques.
El meu sogre havia estat aviador republicà quan la guerra. Quan va morir, l’oficiant ( era un capellà del tanatori que tant ho feia per l’església que per lo civil) ens va interrogar sobre el difunt. Li varem dir qui havia estat, i que volíem un ofici laic i va fer una mena d’al•legòrica metàfora sobre el volar i l’anar al cel...Vaig pujar jo i vaig procurar deixar les coses al seu lloc, sense més metàfores transcendentalistes.
Que tinguis un bon any... i no escriguis el teu epitafi encara, home!.
Francesc,
ResponEliminaEl que expliques passa molt sovint. Quan algú la palma, tot han estat flors i violes i els cementiris estan plens de pocavergonyes, com a tot arreu.
Mira: el que hi ha a Cuelgamuros, li van posar una llosa de no sé quantes tones. Mai se sabrà si va ser per què no la profanin o una mena d’inconscient mecanisme psicològic per evitar que ressusciti.
Cuando yo muera, me gustaría que se celebrase tipo boda. Con vino, buena comida y copas. Que los que mal me quisieron, mal hablasen y los que bien me quisieron de mi hablen. Pero ceremonias y misas nada, que eso no es de fundamento. Vino, cordero y whisky.
ResponEliminaEn llegir el teu relat he pensat en els "moritori", crec que en la professió es diuen així. Els mitjans de comunicació preparen programes amb les vides retalls, entrevistes, etc, dels personatges que, presumiblement moriran aviadet.
ResponEliminaUna llàstima, la pèrdua de l'arxiu del tal Valentí. Hauria fet les delícies d'algun becari apuradet!
(per cert, bon any 2011)
Temujin,
ResponEliminaA un antierro como el que propones, me apunto, pero de invitado, no de difunto, claro ;-)
Si, Eulàlia, he sentit a dir que els mitjans tenen aquesta mena de dossiers de les patums en edat de poder morir-se. És curiós que sempre procuren deixar bé al personatge.
ResponEliminaJo volia ressaltar la influència de l’obra en l’autor. Si algú ha d’acostumar-se a mirar les coses des d’un prisma edulcorat, potser això el condicionarà, i la mateixa cosa a ‘sensu’ contrari: si tot ho veus negatiu i tèrbol, pots acabar paranoic.
Salut i un bon any, Eulàlia.