“Semos los más mejores”.

Fira a Utrecht.  Juliol 2008

Sovint en tertúlies, sopars i fòrums, surt aquella espurna de xovinisme que fa que hom afirmi que allò seu és lo millor: No hi ha vi com el de la terra, ni pernil, ni oli, ni fruita i la ‘paella socarraeta’ no la menja ningú en el món mundial, només que nosaltres. Ahir es va fer evident amb la designació del ‘pilota d’or’ del futbol: ja és bo, el Messi, l’argentí, ja, però, home!, els de casa, l’Iniesta i el Xavi...és que aquests havien guanyat l’oro i el moro i s’ho mereixien molt més. No hi hauria d’haver hagut color!.

Aquests tics tòpics, que es troben i cultiven totes les cultures i com més endogàmiques i tancades siguin, encara més, formen part de les paupèrrimes ortopèdies de l’autoestima dels pobles i són font de no pocs prejudicis i animadversions entre ells.

Fa un parell d’anys varem estar un cap de setmana a Amsterdam i Utrecht, dues ciutats holandeses dispars on un fill meu hi havia estudiat. Recordo petites sensacions, com sempre queden dels viatges, tals com olors de flors i de formatge, de salabror de mar, visions de paisatges plans  i d’una varietat cromàtica extraordinària i com a resumen, una agradable sensació d’estar en un món lliure; una mena de paradís de la tolerància, on hi cabia gairebé tot, dintre del respecte dels altres.

Aquesta mena de paradisos forans, sempre solen ser malmesos per una espècie invasora i devastadora que se’n diu turisme, i entre ells nosaltres mateixos.

Passejàvem a la vora dels canals, cap a la tarda, quan el cel adquireix tons nacres i rosats i les aigües quietes semblen la superfície d’una gran perla. Lluïa un sol ponent que donava al paisatge un aspecte màgic, amb un meravellós joc de reflexos a l’aigua, mentre els edificis anaven canviant el seu color. 

Varem pujar a una barcassa , per l’estil dels bateaumouche que hi ha a París –una carallada dedicada al turisme amb sopar inclós- una vegada dalt, seiem en unes taules i ens van servir un vi bastant acceptable –un vi roig, jove, sense pretensions- i uns plats amb formatge i d’altres aperitius del país.

La barcassa estava menada per un holandès disfressat de capità de fragata que es volia fer el simpàtic i, repartits per les taules, un grup d’espanyols, que es feien sentir en el to alt en el que els llatins ens fem les nostres confidències, una parelleta d’italians que no deixaven de fer manetes, i uns anglesos fumats, que estaven bastant absents d’aquest món.

Una senyora del grup espanyol duia la veu cantant, referint-se a l’àpat que ens havien servit:

-“Es que esta gente no saben comer. Si hasta parecen descoloridos y como cebados. Debe ser de comer tanto queso y mantequilla... Anda, que si tuvieran un buen jamón y un buen vino de La Rioja, otro gallo les cantaría... Por ello se vienen a España en manadas: a ponerse tibios de bien comer y bien beber”.

Nosaltres amb l’orella ben atenta, ens canviàvem un somriure còmplice.

“¡Vaya con el quesito que nos han puesto!...Cosa más sosa...¿No lleva comino esto amarillento?. ¡Puaag, que asco!... -Insistia la dama.

-“¿Y el vino?”- va saltar un dels homes, fent valer els seus profunds coneixements enològics mentre donava voltes a la copa i ficava el nas a dintre –“¡Madre que cosa más mala...! Para vino no hay como el de nuestra tierra”.

“¿Se han fijado en la etiqueta? – li vaig dir jo, interrompent la seva interessant rondinada-

-“Hombre son ustedes españoles? Bueno, aquí pone RED WINE”- va respondre l’entès en vi, una mica desconcertat per la meva intromisió- “Y algo más en inglés...Es que aquí, la cerveza, vale”- va afegir,  conciliador, veient la meva cara- “pero el vino es malísimo¿ no le parece? “...

“Lea la etiqueta pequeñita”- li vaig dir- “La de atrás, con letras chiquitas”- La va llegir i va canviar la cara, mirant-me amb un somriure que volia dir quelcom semblant a “Tierra trágame”.

S’hi veia un codi de barres i un petit escrit que deia “Wine from Ribera del Guadiana. Made in Spain”...