Desembarcament de Normandia

(Iniciativa de Relats Conjunts).

Fa seixanta-sis anys que vagarejo per les costes normandes. Dec ser invisible, doncs veig que la gent que es passeja a prop meu no se’n adona de la meva presència: Turistes despistats de rara procedència es barregen visitant els llocs  on va morir tanta gent jove. S’hi veu algun escadusser veterà, que ronseja arrossegant les cames al bell mig de les tombes del cementiri dels americans de Colleville, o un altre que posa una flor a una tomba del fossar alemany de La Cambe.  Va guarnit amb una insignia de la unitat a la que va pertànyer, cosida a una gorra casernària comprada a una botiga de souvenirs de les que formen part d'un macabre comerç que exploten alguns francesos. També hi ha gent jove disfressada amb flamants uniformes, de heterogènia entitat, que van fent el fatxenda, fantasiejant batalles impossibles que nomes rauen en la seva imaginació desbordada. Tret dels escassos veterans, la majoria no se’n assabenten del que aquí va passar: No en saben res de la gent apilada dintre d’uns vaixells, balancejats per una mar picada, marejats i atordits,   posteriorment deixats abandonats a peu de platja, sota el foc dels alemanys, ni de la sentor agra de vòmits, barrejada amb la sempiterna olor de suor, de peus i de femta que acompanya sempre els exèrcits de tots els temps,  afegida a una por cerval, irresistible i enganxada com un nus a la boca de l’estómac mentre duren els combats, junt  l’angoixa i la incertesa d'una gent, sempre ignorant del seu paper davant la Història, que la viu en qualitat de  peó dels projectes dels estrategs que s’erigeixen com a conductors del destí.

El juny del 1944, a la Normandia, varem coincidir  gent de vàries nacionalitats: Americans, britànics, canadencs, polonesos, francesos, però de nosaltres, els  republicans espanyols, sembla no recordar-se’n ningú.

Jo estava a “La Nueve” una unitat de la 2ª Divisió Blindada del General Leclerc, composada gairebé exclusivament d’espanyols exiliats, que va desembarcar a un dels flancs de la batalla, a la platja de Utah,  i va ser la primera que va entrar quan es va alliberar París.  

Les dades senyalades de la tradició francesa, com el 14 de juliol, i les diades de la commemoració del desembarcament, hom posa flors i banderes on varem caure els combatents, però no hi trobareu cap menció ni cap bandera que recordi que amb la França Lliure hi havia un bon grapat de joves republicans espanyols que des del Nord d’Àfrica fins a les ribes del Rhin, hi van deixar la seva quota de sang, suor i llàgrimes.  

Jo no sé com va anar tot: nomes sé que al mig d’un combat vaig sentir un fort cop al cap i tot es va fer fosc. Vaig reeixir, immaterial, deambulant per aquests antics camps de batalla, on hom hi ha instal·lat restaurants de fast food i botigues de souvenirs, i ara és una mena de gran parc temàtic.

Aquí hi som uns quants milers, de gent de tota procedència, que hi varem deixar la pell,  tots molt joves, just quan començàvem a viure. Ara som un record evanescent, cada vegada més allunyat de la memòria col·lectiva. Quan ja la batalla nomes sigui una referència en els llibres d’història, ens anirem fent fonedissos i ens anirem integrant dintre del paisatge. Jo, que provinc d’una contrada pirinenca,  ja tinc ullada una fageda on integrar-me definitivament amb la natura.