El creador de malsons.

En Frederic era un home aparentment senzill i apocat, hereu d’una genètica patològica – en els seus ascendents hi havia uns quants subjectes amb trets psicopàtics i suïcides – i ell mateix era la víctima d’una mare possessiva i dominant que l’hi havia llevat el caràcter i l’havia deixat  reduït a un subjecte immadur i de complexa personalitat. La seva feblesa física i emocional era evident als ulls dels altres i ningú se’n adonava del complex teixit de les fantasies que anava desenvolupant la seva neuròtica ment,  no exempta d’una  inusual, malgrat que retorçada, intel·ligència.

Incapaç d’unes relacions normals, en Frederic era un solitari sense amics ni parella i va passar una colla d’anys vivint reclòs amb la seva mare, fins que aquella va morir.

En Frederic, que treballava de comptable d’un petit magatzem, va quedar sol i ja gran,  era un  home solitari i turmentat per onanistes fantasies.

Una companya de feina, la Gertrudis, separada i sense fills, va acomboiar-lo en aquells moments difícils, i més per un cert pragmatisme de difícil explicació que per amor, va decidir tirar-li l’ham i casar-se amb ell, la qual cosa va ser molt senzilla: en Frederic estava exempt de criteri propi i es deixava portar a l’hort i a on fos que hom volgués dur-lo.

La relació amb aquella dona  era més la de la gata amb el ratolí que el d’una parella normal: ella també patia un garbuix de frustracions, fruit de les seves antigues experiències amoroses i, de manera inconscient, havia trobat amb en Frederic la víctima que li permetria  retrobar el seu equilibri i la seva autoestima.

Des d’una sexualitat minsa i frustrant i una habitud dominant, la Gertrudis anava menant la vida d’en Frederic. Aquest se’n adonava que cada cop estava més disminuïda la seva personalitat i allò que li havia  semblat normal quan vivia  la difunta mare, amb la companya li resultava irritant, malgrat que acatava amb submissió de xai totes les petites i quotidianes irritacions i menyspreus, les seves fantasies elaboraven sòrdides i rares venjances, farcides de sang i fetge.

Un vespre es va adormir davant la televisió: Somiava que viatjava per un país exòtic i es deixava portar per la veu vellutada d’un guia que el menava per les ruïnes d’una antiga civilització. Era tant evident i tan real el seu somni, que quan la seva companya el va despertar per anar al llit, li va semblar que encara era al rar país: la veu de la TV era la del guia que l’acomboiava i el reportatge era sobre un malmès temple asiàtic. Era evident que el so de l’aparell havia influït en el seu somni.

Desvetllat per haver trencat el son, va començar a pensar amb la seva experiència i a maquinar que ell també podria influir en el somnis de la seva dona.

Aquesta bufava pesadament, immersa en el primer son. L’odi soterrat que guardava el seu subconscient l’inspirà; xiuxiuejà unes paraules a l’orella de la dona, i aquesta semblà ser-ne conscient, doncs canvià el ritme del seu respir i feu alguna ganyota, que el raig de la lluna a través de la finestra li feu evident. Encoratjat, començà un esgarrifós relat, amb monstres, sang i fetge i rars ens. La muller accelerà la seva respiració i proferí algun gemec; s’agitava convulsa: era evident que l’hi havia induït un malson.

L’endemà, la dona li confessà haver dormit molt malament, cosa que li produí a en Frederic  una viva satisfacció.

Cada nit, en Frederic anava desgranant els fantasmes de la seves fantasies: bubotes, fantasmes, bruixes, sagnants infants degollats, canibalisme,  fetus deformes, surrealistes paisatges que l’engolien...La dona es llevava ullerosa i cansada. Estava preocupada pels seus malsons i no rendia a la feina; agafà una baixa laboral i fins i tot es posà en mans d’un psicoterapeuta de l’escola freudiana, que li recomanà uns fàrmacs i li complicà la vida burxant en els seus traumes infantils i cercant relacions causals amb els malsons. Ara ella sabia que hi havia quelcom a la seva vida que no rutllava.

Quan la Gertrudis embogí i començà a caçar mosques inexistents i a proferir alarits esgarrifosos a qualsevol hora, a en Frederic no va costar-li gens ni mica que la ingressessin en un psiquiàtric.

Quan va tornar, mig catatònica i absent del món, en Frederic va agafar les regnes del domicili. Acompanyava la Gertrudis al bany i la vestia amb cura i amor: per primera vegada a la seva trista vida,  es sentia l’amo del seu destí i del de la gent que l’envoltava.