Tot surant cap a la boia, li vaig explicar a en Pau un fet ocorregut a un conegut nostre:
En Quimet Costa és un músic, afeccionat al jazz i que domina varis instruments, tot i que el seu preferit és la trompeta. S’havia passat la vida estudiant les llargues i feixugues disciplines musicals (solfeig, harmonia, instruments) per acabar sent un acceptable trompetista.
Pretenia viure de la música, no sense patiments per exercir la seva vocacional professió, doncs era el mal son dels veïns, que martiritzava amb els seus sorollosos assaigs. Rebia queixes de la comunitat i es veia obligat a canviar de domicili i a rebre les males cares i la marginació de la gent, que el tenien poc menys que per un esser asocial, solitari i mal educat. Finalment optà per anar-se’n a assajar i a fer pràctiques tot sol al bell mig del bosc, on trencava la remor i el refilar dels ocells amb les seves escales estridents; però també en va ser foragitat, doncs uns guardes forestals el van acusar d’atemptar contra no sé quina mena de valor ecològic, doncs sembla ser que la seva música alterava la nidificació de la merla i l’estornell i l’hi van clavar una multa de nassos, que va tenir prou feines per pagar.
El calvari de la dificultat per assajar el perseguia i com que no trobava feina en cap orquestra o agrupació musical, no disposava de local públic o privat per assajar, anar donant forma a la seva carrera musical i practicar amb el instrument.
Ja de sempre li havia agradat el jazz i de ben petit escoltava les gravacions d‘en Louis Armstrong, Miles Davis, Dizzie Gillespie i d’altres. Darrerament perfecciona el seu art posant discos d’aquests gegants de la música i, amb la trompeta a la boca, sense emetre sorolls, intenta imitar-los.
Es presenta a totes les oposicions, proves i castings que coneix, però sense fortuna; tothom demana experiència, i aquell so vibrant, carregat de swing, que el caracteritza, sovint no és compatible amb la filosofia musical de l’agrupació de torn. Malviu col·laborant com a suplent amb orquestrines de festa major i d’altres agrupacions menors els caps de setmana, moltes d’elles totalment amateurs, i fent una feina burocràtica, de dilluns a divendres, que no té res a veure amb la música, com a peó d’un magatzem de motors.
No fa gaire que el van cridar per fer una substitució a la cobla sardanista “Les violes marcides del Baix Empordà”, que tenien una ballada a Calella. Sembla ser que el titular se’n havia anat amb una turista escandinava i encara no havia tornat i algú es va recordar d’ell
Era una tarda tòrrida i els músics suaven de valent al ressol de la plaça, amb la xafogor de la mar propera. No havien assajat i en Quimet es feia un embolic amb les partitures. Una munió de sardanistes s’anava animant a ballar sota el sol ponent de la tarda, baix la mirada curiosa dels turistes, que trobaven que aquell flamenco era una miqueta diferent del folklore estereotipat que es pensaven trobar a les Espanyes de sol, paella i sangria que l’agència de viatges els havia venut. Algú del país, amb un estrany anglès, molt pitjor que els dels indis de les velles pel·lícules d’en John Wayne, intentava fer pedagogia amb allò del Catalonia is not Spain, sense que el foraster entengués ni un borrall del que li volien dir amb tota aquella xerrameca dels matisos del fet diferencial i d’altres orgues dels que es gasten per les quimeres de la ceballuda pàtria nostra.
La cobla anava desgranant el seu repertori i pel damunt es destacava, estrident, la trompeta d’en Quimet Costa, que com a amant del jazz no podia abdicar del swing. Sovint perdia el fil i feia veure que tocava sense emetre cap soroll. Els seus companys li llençaven mirades assassines de reprovació i ell s’anava trobant d’allò més compungit.
Anaven per la meitat de la celebrada “Girona m’enamora”, sardana d’en Ricard Viladesau, quan en Quimet Costa ja s’havia perdut amb la partitura. Va deixar anar una nota aguda, com el clam d’una bestia ferida. Mai se sabrà si el lapsus fou pel ressol, o per les dues cerveses que per la calor s’havia empassat, però a l’home, a continuació, li van sortir el compassos del blues“Georgia on my mind”, que va encetar com en un solo de jam session . La resta de músics van deixar la tenora i el flabiol i fins i tot el contrabaix va emmudir, mentre la trompeta d’en Quimet Costa, solitària i vibrant, s’embrancava en la melangiosa cadència de la negra música del sud dels Estats Units. Dret com un fus, amb els ulls en blanc va esplaiar-se amb la vella música de Hoagy Carmichael, dedicada a la sensual Georgia, improvisant i deixant-se portar cap a onírics mons de cotó, negres, whisky de moresc i tabac de Virgínia.
Els balladors es van quedar muts i estranyats i fins i tot els generosos pits d’una espectacular i arrodonida morena que fins aleshores havien acompanyat l’airós ritme de la música del professor Viladesau van restar quiets i estàtics, com expectants.
En Quimet Costa va semblar tornar de l’èxtasi momentani que l’havia arravatat, i tot seguit va tornar a la Girona més propera per retrobar el compàs de la sardana, que la cobla, amatent i alleujada va continuar.
Un sonor i tímid aplaudiment d’un grup de turistes va esclatar –es deurien pensar que la cosa formava part de la normalitat- mentre molts dels del país murmuraven per sota el nas, posant mala cara, davant la indiferència general de la resta.
Els pits de la morena van tornar a marcar el ritme airós de la sardana, com un senzill i contundent involuntari homenatge a la globalitat cultural.
En Quimet Costa és un músic, afeccionat al jazz i que domina varis instruments, tot i que el seu preferit és la trompeta. S’havia passat la vida estudiant les llargues i feixugues disciplines musicals (solfeig, harmonia, instruments) per acabar sent un acceptable trompetista.
Pretenia viure de la música, no sense patiments per exercir la seva vocacional professió, doncs era el mal son dels veïns, que martiritzava amb els seus sorollosos assaigs. Rebia queixes de la comunitat i es veia obligat a canviar de domicili i a rebre les males cares i la marginació de la gent, que el tenien poc menys que per un esser asocial, solitari i mal educat. Finalment optà per anar-se’n a assajar i a fer pràctiques tot sol al bell mig del bosc, on trencava la remor i el refilar dels ocells amb les seves escales estridents; però també en va ser foragitat, doncs uns guardes forestals el van acusar d’atemptar contra no sé quina mena de valor ecològic, doncs sembla ser que la seva música alterava la nidificació de la merla i l’estornell i l’hi van clavar una multa de nassos, que va tenir prou feines per pagar.
El calvari de la dificultat per assajar el perseguia i com que no trobava feina en cap orquestra o agrupació musical, no disposava de local públic o privat per assajar, anar donant forma a la seva carrera musical i practicar amb el instrument.
Ja de sempre li havia agradat el jazz i de ben petit escoltava les gravacions d‘en Louis Armstrong, Miles Davis, Dizzie Gillespie i d’altres. Darrerament perfecciona el seu art posant discos d’aquests gegants de la música i, amb la trompeta a la boca, sense emetre sorolls, intenta imitar-los.
Es presenta a totes les oposicions, proves i castings que coneix, però sense fortuna; tothom demana experiència, i aquell so vibrant, carregat de swing, que el caracteritza, sovint no és compatible amb la filosofia musical de l’agrupació de torn. Malviu col·laborant com a suplent amb orquestrines de festa major i d’altres agrupacions menors els caps de setmana, moltes d’elles totalment amateurs, i fent una feina burocràtica, de dilluns a divendres, que no té res a veure amb la música, com a peó d’un magatzem de motors.
No fa gaire que el van cridar per fer una substitució a la cobla sardanista “Les violes marcides del Baix Empordà”, que tenien una ballada a Calella. Sembla ser que el titular se’n havia anat amb una turista escandinava i encara no havia tornat i algú es va recordar d’ell
Era una tarda tòrrida i els músics suaven de valent al ressol de la plaça, amb la xafogor de la mar propera. No havien assajat i en Quimet es feia un embolic amb les partitures. Una munió de sardanistes s’anava animant a ballar sota el sol ponent de la tarda, baix la mirada curiosa dels turistes, que trobaven que aquell flamenco era una miqueta diferent del folklore estereotipat que es pensaven trobar a les Espanyes de sol, paella i sangria que l’agència de viatges els havia venut. Algú del país, amb un estrany anglès, molt pitjor que els dels indis de les velles pel·lícules d’en John Wayne, intentava fer pedagogia amb allò del Catalonia is not Spain, sense que el foraster entengués ni un borrall del que li volien dir amb tota aquella xerrameca dels matisos del fet diferencial i d’altres orgues dels que es gasten per les quimeres de la ceballuda pàtria nostra.
La cobla anava desgranant el seu repertori i pel damunt es destacava, estrident, la trompeta d’en Quimet Costa, que com a amant del jazz no podia abdicar del swing. Sovint perdia el fil i feia veure que tocava sense emetre cap soroll. Els seus companys li llençaven mirades assassines de reprovació i ell s’anava trobant d’allò més compungit.
Anaven per la meitat de la celebrada “Girona m’enamora”, sardana d’en Ricard Viladesau, quan en Quimet Costa ja s’havia perdut amb la partitura. Va deixar anar una nota aguda, com el clam d’una bestia ferida. Mai se sabrà si el lapsus fou pel ressol, o per les dues cerveses que per la calor s’havia empassat, però a l’home, a continuació, li van sortir el compassos del blues“Georgia on my mind”, que va encetar com en un solo de jam session . La resta de músics van deixar la tenora i el flabiol i fins i tot el contrabaix va emmudir, mentre la trompeta d’en Quimet Costa, solitària i vibrant, s’embrancava en la melangiosa cadència de la negra música del sud dels Estats Units. Dret com un fus, amb els ulls en blanc va esplaiar-se amb la vella música de Hoagy Carmichael, dedicada a la sensual Georgia, improvisant i deixant-se portar cap a onírics mons de cotó, negres, whisky de moresc i tabac de Virgínia.
Els balladors es van quedar muts i estranyats i fins i tot els generosos pits d’una espectacular i arrodonida morena que fins aleshores havien acompanyat l’airós ritme de la música del professor Viladesau van restar quiets i estàtics, com expectants.
En Quimet Costa va semblar tornar de l’èxtasi momentani que l’havia arravatat, i tot seguit va tornar a la Girona més propera per retrobar el compàs de la sardana, que la cobla, amatent i alleujada va continuar.
Un sonor i tímid aplaudiment d’un grup de turistes va esclatar –es deurien pensar que la cosa formava part de la normalitat- mentre molts dels del país murmuraven per sota el nas, posant mala cara, davant la indiferència general de la resta.
Els pits de la morena van tornar a marcar el ritme airós de la sardana, com un senzill i contundent involuntari homenatge a la globalitat cultural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada