divendres, 3 de setembre del 2010

El noi que la tocava molt bé.


Tothom ho deia: “Aquest noi la toca molt bé, arribarà molt lluny si s’ho proposa”.
El xicot s’ho creia i es passava el dia traient pit, com un paó en zel, davant dels seus companys de col•legi, que l’envejaven, al mateix temps que l’admiraven.
La seva fama va anar agafant cos, fins que va transcendir al professorat: “Que bé que la toca en Serafí !”.
Un dia l’”hermano” Sebastià, passejant pel pati del Col•legi el duia agafat per l’espatlla i li parlava amb veu baixa, quasi xiuxiuejant: “Diuen que la toques molt bé, Serafí i això ho hauríem de posar en pràctica i treure’n un bon partit. Les qualitats que es queden amagades, recloses, sense aflorar, són com les llavors que el pagès llença fora del camp llaurat, com va dir Nostre Senyor”- Les paraules l’embolcallaven, el trasbalsaven i el feien enrojolar de vanitat. Aquell clergue, alt com un Sant Pau, amb la seva sotana ratada i empolsinada de guix de la pissarra, no podia fer-li un honor més gran que elogiar-lo d’aquella manera.
El director, de passada, també li va fer un bon comentari al respecte: “Així m’agrada, noi, que la toquis tant bé. Segueix, segueix !”.
Sortint de classe, al davant, hi havia un col•legi de monges on hi anava la seva germana. Un grup de noietes, amb els seus uniformes blau marí, els colls blancs i les trenes, se’l miraven furtivament i reien de manera nerviosa. Enrojolat i escorregut, feia el cor fort per passar al mig de la colla de nenes envaït per una barreja de vergonyosa timidesa que el paralitzava. Volia fer-se fonedís, passar desapercebut, però un dia el terror s’esvaí al sentir una veu atiplada que deia: “Guaiteu és aquell noi que la toca tant bé”. Un garbuix d’emocions bullia pel seu cervell: “Quina mena de mèrit deu ser aquest de tocar-la bé, que tothom ho valori d’aquesta manera?” – es deia, sense entendre massa bé el que li passava, orgullós de la seva fama.
En Serafí va arribar a casa. La mare li va donar un tros de pa amb xocolata per berenar i s’apressà a preguntar-li per les seves coses. El noi li explicava els atzars de la classe, però per aquella humilitat implícita al sentiment de culpa judeocristià,  s’abstenia de dir-li que tothom pensava que la tocava molt bé.
Més tard, cap al vespre, van arribar la germaneta i el pare. La tieta Conxita –una dona gran i soltera- s’apressava a escudellar el sopar. El noi va enrojolar-se quan el pare, sense donar-hi gaire importància li va dir: “Noi, m’han dit que darrerament la toques molt bé”-
“Oh si, totes les de les Carmelites en van plenes” –va afegir la germana.
La tieta Conxita se’ls va mirar esparverada i tot senyant-se reiteradament, va cercar refugi on es trobava més segura: al recer i l’escalfor de la cuina. “Verge Santíssima”- es deia en veu alta-“ quins disbarats que s’empatollen la gent d’avui en dia. La culpa la tenen la televisió, el cinema i totes les porqueries que els ensenyen a l’escola”- remugava la vella xaruga.”Dir que el xicot la toca bé!. On anirem a parar ?”
“Nen, que feliç que em fas”- deia la mare- “però vigila de no descuidar els teus estudis. Gent que la tocava tant bé, o millor, que tu, han acabat ben malament distraient-se de les seves obligacions”- La bona dona, que tot era seny i bones intencions vetllava per l’equilibri del bon noi i patia per què no s’espatllés i s’apartés del bon camí.
“Bah”-deia el pare- “Deixa’l que en gaudeixi ara que és jove i disposa de bones condicions físiques”. “Si, mare”- deia la germana-“ no saps que orgullosa n’estic de les qualitats del meu germanet. És el més famós i envejat de totes les meves amigues de la classe...”
Van passar uns anys –no gaires- i la fama del noi s’anà incrementant a mida que passava el temps.
La germaneta ja era una adolescent amb un parell de pits incipients i les hormones esvalotades. La noia portava amigues a estudiar i es tancaven a la cambra per fer-se confidències. Els seus xiscles, les rialles i la seva alegria inundaven la casa.
L’anar i venir de les noies feia anar de bòlit el noi, que ja era un cepat adolescent amb grans a la cara , i que es defensava com podia de la invasió femenina.
Una tarda, que en Serafí estava estudiant, va pressentir una presència a la cambra.
Era una de les amigues de la germana, que amb uns ulls encesos i els pits turgents darrera de la brusa buscava conversa. Parlaven de coses trivials, fins que la noia, va preguntar-li: “Serafí, diuen que la toques tant bé”- “Home, es fa el que es pot”- va dir el noi, mentre la testosterona començava a fer estralls. Primer uns lleus tempteigs, desprès uns petons ingenus, fins que la natura es va desbocar i va fer que esclatés una febril dansa de mans i peus, de grapejades i d’intercanvis de carícies i fluids varis.
Més tard, al confessionari de la cambra de la germana, l’amiga es sincerava: “Ei, tu, que aquesta fama de que en Serafí la toca tant bé, és una mica de llegenda, no?. T’ho dic per experiència pròpia. Tinc la certesa de que tocar, el se’n diu tocar-la, no ho ha fet gaires vegades. Al menys a mi m’ho ha semblat ! "
I, al menys, a l’ampli cercle de les amistats femenines de la germana, la fama d’en Serafí, va iniciar la seva  paulatina decadència.

(Aquest relat va ser publicat aquí.)

11 comentaris:

  1. Si és que ja se sap, la fama és una amant fugissera, encara que la toquis molt bé :) Un bon joc de malentesos.

    (pst, és bòlit, perdó)

    ResponElimina
  2. Gràcies per la correcció, Clidice. El cas és que jo vaig estudiar amb immersió en castellà i alguna vegada el corrector no dóna per més :( Ho he esmenat!
    Salut.

    ResponElimina
  3. M'ha fet una mica de vergonya dir-t'ho, però és que la gent confon l'anar de bòlit, amb els bòlids de la fòrmula u, i aquesta expressió ve del joc del bòlit, molt popular quan el meu pare era petit, una espècie de beisbol català. I què vols que et digui, em sap greu que se'n perdi el sentit original. Per cert, que el pare, el bòlit, el tocava molt bé :P

    ResponElimina
  4. Ha, ha, molt bo. I t’agraeixo l’aclariment. Soc conscient i accepto de bon grat aquestes rectificacions, doncs sovint m’empatollo amb els pronoms febles i amb algunes contraccions. Els meus fills són els que me’n fan adonar quan em llegeixen, que és “ de uvas a peras” :- P
    Salut i gràcies.

    ResponElimina
  5. Encara sort que qui primer s'atreveix a comprovar com de bé la toca el Serafí és l'amigueta, que l'hermano Sebastià aquest m'ha donat molt mala espina i em temia el pitjor. Ja ho deia la Trinca, que molts hermanos són una bragueta immensa de cap a peus.

    ResponElimina
  6. Helter,ja ho havia pensat, però em semblava un recurs massa tòpic i si el noi, finalment, no la tocava prou bé, hauria quedat com una cosa molt normal, ateses les circumstàncies...
    Salut.

    ResponElimina
  7. Jo també malfiava de l'hermanu en aixó de tocar-la. I també sóc dels qui anada de bòlid, confonent còrrer amb els bòlids. A partir d'ara aniré de bòlit.

    ResponElimina
  8. A mi també em va semblar que el capellà era molt poc de fiar.

    Jo, que tinc la ment neta, vaig donar per fet des del principi que en el teu cap d'autor només havia de ser el balonpié.

    M'equivoqui, la teva ment estava bruta, tot i que segur que no tan bruta com la del capellà, a qui has deixat anar-se'n de Rosita. :-)

    Una salutació

    ResponElimina
  9. ATB, benvingut! M'has ben enxampat! Confesso que tenia unes ganes boges de canviar el paper de la noieta pel del capellà, però l'educació en deu tenir la culpa...;-)
    Salut.

    ResponElimina
  10. El Liverpool se pasó décadas basando sus entrenamientos en el axioma "la toco y me voy". Yo pensaba que era una cuestión futbolera, pero veo que era neorrealismo british way. Algo digno de ser reflejado por Ken Loach, vamos.

    Saludos cordiales
    OE

    ResponElimina
  11. ¡Hombre, cuanto tiempo! Te imagino buscando una historia del Rayo Vallecano y mira por donde me ha salido lo que llamas neorrealismo british way...Seguro que Ken Loach le hubiera sacado mejor partido a la cosa.
    Un abrazo, OE.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog