El far del cap de Sant Sebastià.

He vist paisatges de tota mena. He albirat l’horitzó, que sembla infinit, des de cims de  tres mil metres al Pirineu, m’he aclaparat davant la blanca amenaça de les geleres del Montblanc i del Matterhorn. M’he sentit posseïdor de la terra dalt d’un cim imponent, seient damunt d’un piló i fent un mos compartit amb uns companys de fadigues. He sentit el calfred de la por, carenejant i flanquejant ‘a la bavaresa’ un mal pas damunt d’un estimball de més d'un centenar de metres, però en cap lloc m’ha semblat estar tan a prop de l’infinit i de la irrealitat  com en el Cap de Sant Sebastià, damunt de Llafranc.

Hom hi arriba sense gens d’ esforç, per carretera i amb vehicle, però al capdamunt del turó encimellat on hi ha les restes d’un poblat ibèric, una capella i un hotel bastit en el que fou una fortalesa i una torre de guaita del segle XVI, s’albira la meravella: Cent vuitanta graus de mar blava i cent vuitanta de costa abrupta, verda, amb la difícil dialèctica del mar i la terra que es tradueix en rocams i cales d’un cromatisme esclatant.

Fent abstracció de la humanitat  en calça curta i samarreta florejada que es mou pels entorns, pots sentir-te fora del món material. La immensitat blava de la mar, potser trencada per la blancor d’alguna vela o la mitja circumferència de  l’estela d’una embarcació, són la síntesi de l’absurditat cartesiana. Cel, mar i terra es conjuguen en una simfonia surrealista, aclaparant, que et transporta a formes i dimensions ignotes. Si bufa la tramuntana, pots embogir i sentir-te com  alguna mena d’esser fantàstic volant per l’infinit, lliure i eteri.

És lloc pel misticisme i la transmutació de la matèria en esperit. Pots sentir-te viure i morir al mateix temps. Si hi ha indrets màgics al planeta, aquest n’és un.  

No és estrany que algunes patums intel·lectuals anessin a tancar-hi nits etíliques. Segons ens explica un que havia estat cuiner de l’hotel del far, els notables arribaven a les tantes de la matinada, i demanaven una ceba esparracada, que és una senzilla fórmula de preparar la ceba de Figueres: S’agafa una ceba de bona mida i ben formosa, s’embolica amb un tovalló de cotó, i se l’hi clava una patacada seca i ben forta, digna del teu pitjor enemic, per tal de que deixi anar tota la seva coïssor fruït de la mala llet que arrossega, es desembolica i es treuen les pelleringues de les primeres capes, posant la resta en un plat i amanint-la amb un bon raig d’oli d’oliva i un xic de sal i vinagre. Se la cruspien de matinada i com a colofó d’una vetllada etílica. Jo l’he provada i reconec que la combinació de paisatge, alcohol i ceba esparracada poden influir molt en la metafísica concepció surrealista del món.

Un d’aquells il·lustres gormands, hedonistes i gaudidors de les coses d’aquest món, que era en Josep Maria de Sagarra, un dia, potser per imposar-se a la màgia del lloc, i reafirmar la seva pertinença al món racional de les coses i a la gent que toca de peus a terra –ja se sap que la millor defensa és un atac-  davant la imperiosa necessitat de buidar la bufeta, se li va ocórrer apropar-se a l’estimball i orinar de cara la mar, composant i recitant aquella genial bestiesa que ha passat a la posteritat:

“Pixo a l’abím.

Al fons la mar blava.

Allà el Cap de Begur,

aquí el cap de la fava”.     

I és que la metafísica i la física poden tenir uns punts de propera complicitat quan es barregen les coses d’aquest món i les de l’altre: La  poesia associada a les prosaiques  necessitats mundanes donen aquesta mena de  resultats.