El Conveni Elliot. Un intent de civilitzar una guerra.

Eren anys convulsos i a la Península Ibèrica no ens acabàvem de posar d’acord amb la formació d’un estat modern de dret. Assignatura que encara avui sembla inconclusa, malgrat les treves, abraçades de Vergara i tota la història constitucional des del 1812, transició postfranquista inclosa.  

La pervivència del rebuig al liberalisme, rubricat per la derrota de Napoleó a la Guerra del Francès, tenia dividit el país entre partidaris de l’antic règim medieval i les idees de la Il·lustració. L’alternança entre servils i liberals portà a una dialèctica on es coïa la bullidera dels conflictes europeus, com la dels legitimistes francesos, que volien tornar a la monarquia borbònica  i els partidaris del nou ordre i també els que porten a la formació dels nous estats, com Alemanya i Itàlia, amb el resultat de  les dues grans guerres del segle XX..

Aquesta dialèctica ens va durar fins el darrer terç del segle XX, atès que el General Franco va perllongar uns quans decennis més que a la resta d’Europa la seva resolució i avui encara ens atansem a la construcció d’una eventual unió europea sense haver resolt la nostra realitat nacional.

El rerefons de la Guerra del Set Anys on el pretendent Carlos María Isidro s’irrogava el paper de defensor dels vells privilegis davant el liberalisme que rodejava la figura de l’hereva Isabel II, va portar una sagnant confrontació, amb la participació de nombrosos  voluntaris europeus, talment com el príncep Lichnowsky que en Joan Perucho ens retrata al costat d’en Cabrera a “Les històries naturals”, una magnífica novel·la. El caràcter ferotge de la confrontació, amb barreja de forces regulars, bandolerisme i milícies, portà a una sagnant hecatombe, on tothom occia tothom i no es feien presoners.

Les noticies de la barbàrie caïnita que duia a que hi hagués més baixes a la reraguarda per causa de les execucions que no pas per la feresa dels combats, induí a una escandalitzada Anglaterra a mitjançar entre les parts per humanitzar les conseqüències de la guerra. Al tals efectes Lord Elliot, acompanyat d’un coronel de Sa Majestat  denominat John Gurwood viatjà als foscos escenaris del conflicte i proposà un acord entre les parts per ajustar la guerra als civilitzats procediments de l’art d’occir al contrari amb polidesa i amb les acurades normes dels conflictes entre cavallers, proposant intercanvis de presoners –i no matar-los sistemàticament com es venia fent- i deixant al marge la població civil, subjecta a la jurisdicció ordinària en el supòsit d’implicació en el conflicte.

El 27 d’abril del 1835, el capitost carlí Tomás Zumalacàrregui i el general isabelí Gerónimo Valdés van subscriure el dit Conveni Elliot, que va suavitzar una mica la feresa de la guerra, malgrat que la concurrència de forces irregulars de voluntaris i l’enconament de les posicions  la feu especialment difícil d’acomplir. La prova és que la barbàrie es va anar succeint durant totes les conteses del segle XIX i el XX i cent anys més tard, a la vista del que va ser la repressió franquista, el Conveni Elliot apareix com una exòtica i benintencionada aportació a la arbitrària costum de traure’ns el fetge els uns als altres.