dimecres, 20 de juliol del 2011

Esbós d’una vella confrontació.



El vell Albert estava confós. El primer déuvosguard a la residència havia estat una vella que li havia reclamat el seient on s’havia assentat, dient que era el seu. A continuació li havien donat el sopar, compartint una taula amb una paraplègica a la que li queia el menjar de la boca i un parell d’avis, un dels quals ostentava les tremolors del mal de Parkinson. Abans havia donat un tomb per la residència: Tot estava net i polit, i les cambres ben arreglades, com a la presó. Els avis i les avies feien la becaina o miraven, hipnotitzats, els insofribles  magazines de la tarda davant la TV col·lectiva. Un parell de vells barallant-se per la possessió de “La Vanguardia” li havien cridat l’atenció. 
Hi havia una biblioteca, potser donada per una entitat catòlica, doncs disposava de quatre revistes parroquials i un munt de llibres de vides de sants i de proselitisme cristià. Res que l’interessés a l’Albert. Ja miraria de que els fills li anessin portant algun llibre quan el visitessin- va pensar.
Quan havia mort la Beatriu, la companya de tota la vida,  els fills l’havien  convençut que a la residència municipal  “La flor de la vida” estaria prou ben atès. Ells l’anirien a veure sempre que poguessin i els caps de setmana s’anirien tornant per dur-lo a dinar a fora. Resignat, acostumat com estava a la companyia de la insubstituïble Beatriu, va accedir, potser més per no donar feina ni esser una càrrega pels fills que no pas perquè li vingués de gust recloure’s al gran magatzem de vells i nafrats que la residència constituïa. Va intuir que perdria una bona cota de llibertat, però estaria ben atès i li rentarien la roba i no s’hauria de preocupar pels àpats i les petiteses quotidianes.
Tot just entrar ja se’n havia adonat del seu error: Ni el tracte amb les responsables (unes assistentes socials paternalistes i una mica bledes que els parlaven com si fossin nens petits), ni la munió de cuidadores mal pagades l’abellien: un grup de romaneses i  magrebines, que la majoria, amb prou feines dominaven el  idioma, mancades de la preparació psicològica i tècnica  per una feina tan dura com es la de l’atenció geriàtrica  i que es movien, angoixades, entre el fàstic, la compassió i el menyspreu. Els propis vells acabaven d’arrodonir el panorama negatiu, doncs l’edat els havia radicalitzat els hàbits egoistes, els  de la territorialitat, la gelosia, la possessió i la gasiveria, per la qual cosa es passaven el dia criticant i barallant-se entre ells, en una mena de pandemònium infernal. L’Albert, que havia llegit en Jean Paul Sartre, va adonar-se’n del que volia dir quan “A porta tancada”, l’obra teatral,  pintava un infern que érem nosaltres mateixos, sotmesos a la  forçada convivència dels condemnats.
Es va esforçar per adaptar-se al que li semblava una presó: la darrera baula de la seva vida. Van passar els dies i va prendre possessió d’ un racó solejat d’una galeria, on s’asseia a llegir alguna cosa, malgrat que sempre hi anava algú a donar-li conversa, generalment basada en les coses del passat, que és el que fan els vells quan tenen més camí al darrera que futur al davant.
Aquell dia era un avi sec i corbat que li parlava del Ebre i les penúries passades l'estiu del 1938, sota el foc de l’artilleria i l’aviació. Ell li contestava per educació, tot i que el tema li era desplaent. Va dir-li que també era de la “lleva del biberó” i que aquells mesos estava per Balaguer, on hi van deixar la pell gairebé tots els seus companys.
Va ser quan brandant el seu bastó, aquell energumen que deien havia estat  un notori falangista i havia viscut tants anys com a dirigent del Sindicat Vertical, els va escometre al crit de “Rojos de mierda, no se acabará nunca vuestra maldita  especie !” .
L’Albert es va defensar amb la crossa que duia pel desgast crònic de la pelvis, i es va encetar una aferrissada esgrima, lenta, feixuga, amb doloroses bastonades, que va ser interrompudes per la Fàthma, una bonica adolescent que es cobria el cap amb el hiyab quan sortia al carrer, però que lluïa un sedós cabell negre quan treballava. Van caldre més d’unes mans per descompartir-los però finalment se’n van sortir. .
Mentre els pujaven a l’ambulància per dur-los a l’hospital, encara es volien escometre i es podien sentir les malediccions i els insults que s’anaven proferint l’un i l’altre.
Quan tornin, els haurem de passar a la psicòloga- va dictar l’assistenta social que ocupava el càrrec de directora- Aquestes demències senils solen ser prou perilloses i cal tenir un bon informe de cara a les famílies pel que pugui ser.    


15 comentaris:

  1. ja ja, molt bo...ara, no se que es pitjor, si anar a parar amb un fill que passa de tot i etdeixen tot el dia sol a casa o a una residència-parvulari.

    ResponElimina
  2. varem buscar una residéncia per la sogra, pero era tan depriment que finalment varem desistir, ara, varen ser sis anys molt llargs i feixucs mancats de la nostra llibertat,

    ResponElimina
  3. Jo en tinc un record terrible, de les visites que fa molts anys feia als tiets de la mare, molt vellets i sense fills, quan van ingressar a una residència geriàtrica a Gavà, per passar els seus darrers dies.

    Recordo intensament, la llum malaltissa dels fluorescents, i els sofàs d'escai a la sala de visites, que sens dubte contribuïen a la intensa sensació de tristor, que allí es vivia.

    ResponElimina
  4. Doncs el que m'ha deixat més garratibat del post és les sensacions que expliques del pobre Albert a la residència d'avis.

    Per desgràcia (o potser per sort ja que també he pogut conèixer aquests llocs) vaig tenir una àvia un temps en una residència. Jo l'anava a veure sempre que podia i els divendres a la tarda sens falta.

    Malgrat això l'ambient era certament desolador. Molt trist. No tinc cap bon record d'aquella època (la meva àvia, malauradament, ja no era molt conscient de tot allò).

    És trist haver d'acabar els dies així. Molt trist.

    Per sort, el meu padrí del poble, als seus 96 anys viu a casa com un venerable padrí. L'estimo amb bogeria!

    ResponElimina
  5. No me gustan las residencias de ancianos. Personalmente quisiera que cuando mis ganas de vivir se vean atropelladas por una falta de libertad como es vivir en una residencia y tener que dar explicaciones de adonde vengo y adonde voy, en ese momento es mejor decir, hasta aquí hemos llegado, me voy y morir de una forma digna.Pero cada persona es un mundo y reacciona de diferente forma ante diferentes circunstancias. Creo que los que vivieron en primera persona la Guerra, son los primeros amantes de la paz; puede haber reaccionarios, pero estos, seguramente, no estuvieron en primera linea.

    ResponElimina
  6. Aris,
    Tot és prou fotut. Potser la gent viu massa temps, de manera gairebé artificial i sovint passa que els nuclis familiars no poden ocupar-se’n .
    Salut.

    ResponElimina
  7. Omar(enletrasarte)
    Gracias. Un abrazo.

    ResponElimina
  8. Francesc,
    Ni el nucli familiar actual està preparat per atendre la gent gran ni la societat ofereix alternatives. Els vells haurien d’estar barrejats amb els joves. Les residències són com una mena de lamentables pàrkings de ferralla vella. D’una altra manera, i amb una estètica més amable també passa amb la quitxalla menuda, a càrrec d’avis i escoles bressol.
    Salut.

    ResponElimina
  9. Dibuixes amb precisió el que aquestes residències són: aparcaments d'avis. Encara no ha trobat la societat moderna una fórmula digna per als vells que no són autònoms. Hem perdut l'estructura familiar tradicional i no hem sabut substituir-la. A més, els avanços de la medecina augmenten una esperança de vida que no sabem ben bé on va. Salut.

    ResponElimina
  10. La meva maleta.
    Carme,
    Aquella olor a senectut, barreja d’agre, femta i lleixiu i l’espectacle humà de la decrepitud i els avis sotmesos a unes rutines, gairebé burocràtiques. Hi ha quelcom de misteriós a l’ambient, potser infrahumà, que colpeja els sentits. En general és prou depriment, si.
    Salut

    ResponElimina
  11. El porquet,
    Seria desitjable que tothom pogués fer vida a casa, com el teu padrí, però això només és possible en un entorn de nucli familiar del d’abans, potser del tipus agrari, on a casa hi havia dues o tres generacions. Ara això és gairebé impossible.
    Tinc un projecte literari més ambiciós amb aquest tema, i algun material treballat basat en el diàleg entre un vell veterà i una jove e inexperta psicòloga...Ja veurem com acaba, si és que algun dia acaba !.
    Salut.

    ResponElimina
  12. Temujin,
    Constan evidencias de que los combatientes trataban a sus prisioneros con mayor humanidad que las retaguardias, en relación con la tesis que apuntas.
    Sólo quería apuntar, de manera breve y concisa, la pervivencia de los conflictos en el tiempo a pesar de la decrepitud, en clara alusión a las circunstancias actuales de nuestra realidad social.
    Un saludo

    ResponElimina
  13. Vicicle,
    Ho has resumit perfectament. És un problema no resolt.
    Potser ara amb el desmantellament de la societat del benestar i de la sanitat pública, la palmarem abans d’un refredat i es solucionarà, de rebot, el problema dels avis.
    A Catalunya ja s’han posat a la feina i a l’Estat, ara que guanyarà el PP, no tardaran en anar pel mateix camí ;-)
    Salut.

    ResponElimina
  14. Los que mandan a la gente a la guerra, no saben lo que hacen.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog