dimarts, 5 de juliol del 2011

Els búnquers de Calella de Palafrugell.


Quan la Guerra Civil del 1936-1939 i les coses ja anaven maldades per la República a finals del 1938, les forces feixistes, conclosa la sagnant batalla del Ebre, estaven desplegades per tota la part occidental de Catalunya, desfent els nuclis de resistència dels fronts del Segre i del Noguera Pallaresa, intentant entrar pel Nord i tallar la sortida cap a França, cosa que no van aconseguir i van haver de desistir, donada les facilitats per la defensa que el terreny muntanyós oferia, per la qual cosa i atenent la mobilitat que els mitjans motoritzats italians i alemanys  els oferien, van haver de canviar l'estratègia i encetar l’ofensiva bastant  més avall, pels plans d’Urgell i per Tarragona.
Restes de trinxera.
L’Estat Major republicà temia que l’atac anés acompanyat de l’obertura d’un segon front, mitjançant un desembarcament a la costa, per la qual cosa s’havien dedicat a fortificar-la.
A Calella, seguint l’autovia que porta a Palafrugell, dalt d’ un punt lleugerament elevat, avui coberts i amagats per un bosc de pineda, es troben un parell de búnquers, aptes per instal·lar-hi unes metralladores o uns petits canons antitancs. Són unes construccions sòlides i ben conservades, malgrat que tenen setanta-tres anys i han patit un total abandó. Avui queden amagades entre la boscúria, però quan van ser construïdes deurien dominar un magnífic camp de tir estratègic, a un escàs quilòmetre del mar, on els desembarcats haurien trobat la primera línia de defensa, per anar a  topar amb aquesta segona,  sòlidament fortificada.
Entrada
Al voltant, i bastant malmeses pel temps, encara es poden veure les rases de les trinxeres de comunicació  entre els dos búnquers i les que haurien servit per complementar les línies de defensa.
El contrast de la bellesa de la mar, d’un blau intens, clapejat per algunes veles blanques i el voleiar de les gavines, que suggereixen la serenor de la pau, amb la feréstega finalitat militar de les obsoletes fortificacions, són un record permanent de la dualitat que presideix les nostres vides: el yin i el yang dels orientals, i el bé i el mal maniqueu.
Aquestes fortificacions no van ser mai atacades i encara haurien servit els anys quaranta quan el general  Franco temia un desembarcament aliat atesa la seva clara ajuda de tipus logístic  i de col·laboració amb les forces nazis, inclós l’enviament d’una divisió espanyola adscrita a la Werhmatch, que va combatre al front oriental.  
D’altra banda, la Guerra Civil portà prou enrenou a la Calella pescadora d’aleshores: Sovint el creuer “Canarias” es passejava per la costa, deixant anar algunes canonades, ensorrant alguna casa i foragitant de la mar, bots, llaguts i d’altres petites embarcacions dels espantats pescadors.
També el novembre del 1937, un vaixell republicà, el “Legazpi”, carregat de material de guerra, va fondejar a Llafranc, avariat per una bomba. S’hi va estar dos o tres dies, i va provocar un pànic general, doncs la gent temia un atac feixista i els efectes de la destrucció de la càrrega de municions del vaixell, per la qual cosa no van ser pocs els que van pernoctar lluny de casa, en barraques de pescador de cales amagades, o aquelles construccions per aixoplugar-se i guardar les eines que hi ha a les vinyes i d’altres camps de conreu de l’interior.
El manteniment d’aquestes relíquies del passat permeten mantenir viu el record d’uns fets sagnants i dolorosos  que no s’haurien de repetir mai més.    

         

15 comentaris:

  1. Tan boniques com són les ruines d'esglésies antigues quan el verd les va mig cobrint i amagant, i en canvi quina por que inspiren aquests búnkers...

    ResponElimina
  2. Aquests bunkers ens recorden la guerra que s'ha volgut borrar, com si haves estat un petit conflicte. Aquests apunts històrics m'agradant molt.

    ResponElimina
  3. A tot el nostre litoral trobem búnquers i molts exemples d'arquitectura privada que s'hi assemblen força. Més d'un s'ha fet la caseta inspirada en el model bunquerià.
    salut
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  4. He anat seguint línies de búnquers per tot els Pirineus -te'ls acabes ensopegant vulguis o no- i sempre em quedo amb la mateixa sensació de glaç a l'ànima, igual que la humitat que desprenen la majoria.

    ResponElimina
  5. estic amb la Montse, n'hi ha molts de bunquers arreu dels Pirineus i abans i tot, a Vilanova del Vallés sense anar més lluny, i en veure'ls un no pot evitar quan estaven ocupats,quantes históries ens podrien explicar si poguessin parlar.

    ResponElimina
  6. Helter,
    Ben cert, malgrat que les runes sempre tenen aquella romàntica sentor de les coses abandonades, perdudes en el temps. Ja siguin de caràcter bèl•lic, religiós o civil, em suggereixen que va haver-hi un temps que algú hi va viure, amb els mateixos neguits, alegries i angoixes que es tenen ara.
    Salut.

    ResponElimina
  7. Aris,
    Com bé diuen la Clidice i en Puigcarbó, n’hi ha per tot arreu de búnquers, ja siguin de la nostra guerra com les de la paranoia dels anys 40, quan els va donar per fortificar els Pirineus, per afrontar una pretesa invasió aliada amb uns plantejaments estratègics que van ser secrets fins no fa pas gaire.
    Salut.

    ResponElimina
  8. Francesc Cornadó,
    És ben cert que per la costa s’hi veuen horroroses construccions que semblen búnquers, al costat de cases d’estil suís (!), modernistes i alguna tipus mediterrani, que seria l’escaient.
    Salut.

    ResponElimina
  9. Clidice,
    És el que li deia abans a la Helter: no et pots sostreure de la idea que hi van viure (potser val més dir malviure) gent, tot i que en els dels de l’article no s’hi va fer mal ningú, cosa que no es pot dir dels escenaris on s’hi va combatre.
    Carenejant la Serra de Cavalls, escenari de la Batalla del Ebre, i pensant que allà havia mort tanta gent vaig sentir el fred silenci dels cementiris.
    Salut.

    ResponElimina
  10. Francesc,
    Crec que hi ha un moviment museístic per conservar aquests escenaris i perpetuar-ne la memòria. En aquests aspecte hi ha els exemples de França i Alemanya on es troben memorials i museus on es parla de tot el que va passar, respectant cementiris de guerra i camps de batalla.
    Salut.

    ResponElimina
  11. Mis excusas sinceras, cuando veo algo de la prominencia franquista, me duelen los fusilados, los niños robados, los exiliados, los vituperados, los acallados, los muertos sin asistencia y no hay nada ni nadie que me conculque el derecho a aborrecer el franquismo y su herencia.
    Un abrazo

    ResponElimina
  12. Omar (masletrasarte)
    No sólo te duelen, nos duelen a muchos. Desgraciadamente no se han hecho las catársis que otros países han podido hacer con su pasado reciente. Una transición balsámica del franquismo a la democrácia ha hurtado este necesario debate para paliar las heridas del pasado y conjurar su preeminencia y su continuidad en el futuro.
    Un saludo.

    ResponElimina
  13. francisco franco caudillo de españa era un simple presidente electo por la nación de ESPAÑA. El fué una muy buena persona que hizo que ESPAÑA mejorara en muchos aspectos, debido a la muerte de muchos catalufos y indigentes. Ojalá hubiera podido vivir esa epoca, ya que fué y será una de las mejores épocas que ESPAÑA haya podido tener. ARRIBA ESPAÑA Y ARRIBA FRANCISCO FRANCO CAUDILLO DE ESPAÑA

    ResponElimina
  14. Mare meva, els catalans hem passat de ser mercenaris temuts arreu d'Europa on els crits de guerra "per sant jordi" feien tremolar a qualsevol a caure en la més patética cultura del victimisme.
    Molts parleu del Franquisme com si tota la gentussa anarquista i comunista que s'amagava entre nosaltre haguéssin sigut sants.
    Molts obliden el proteccionisme que aplicava Espanya amb Catalunya i com va enriquir les empreses téxtils entre d'altres.
    Bombardeig constant pseudointel-lectual de versions oficials que disten, en la majoria dels casos, de la realitat.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog