dimecres, 6 d’abril del 2011

Resistència indignada (Stéphane Hessel).

Stéphane Hessel


Ahir en Francesc Puigcarbó ens recomanava en el seu blog  el petit opuscle que en Stéphane Hessel ha publicat amb el nom d’ “Indigneu-vos!; Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica”, prologat per en José Luís Sampedro.
Hessel, un antic resistent contra el nazisme, deportat al camp de concentració de  Buchenwald i posteriorment  membre de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, als seus 93 anys i carregat de bones intencions es mira el passat i el compara amb el futur. Des de la seva posició de ‘patum’ política, fa esment i compara dues crisis viscudes: la de la  barroera brutalitat del nazisme de fa seixanta-cinc anys i la subtil actual financera, que com una tela d’aranya ha anat soscavant els fonaments de les millors intencions democràtiques sortides de la Resistència als feixismes, tornant a les aigües de la injustícia i al joc brut dels interessos, però aquesta vegada amb l’embolcall subtil de unes teranyines i amb l’aquiescència d’ una societat inoculada pel verí del conformisme i pels lligams al consum.
Hessel preveu un món crepuscular – el de l’occident de les bones intencions que va sorgir del sacrifici de tanta gent duta a l’escorxador- i amb la vena del vell lluitador crida novament a la resistència, tot i que aquesta vegada, davant de la subtilitat dels poder econòmics, apel·la a la insurrecció pacífica sota el lema “CREAR ÉS RESISTIR, RESISTIR ÉS CREAR”, la qual cosa recorda la crida de la imaginació al poder que els fills de la seva generació van posar com a lema de l’altra fallida resistència: la del maig del 68. .
En una dedicatòria als lectors catalans diu: ”La inèrcia còmplice d’una Unió Europea pusil·lànime va contra els nostres interessos a llarg termini i contra la pau a mitjà termini.  Aquest país rebel i valent de sempre ( el català) pot afavorir aquest impuls cap a una Europa cultural, fraternal, i no pas una Europa al servei d’una finançarització del món”    

L’he llegit amb molt d’interès i fins i tot m’he sentit emportat per la seva honrada vehemència, però ‘a posteriori’ me’n he adonat d’uns petits detalls: La Resistència al nazisme, va ser cosa de quatre gats (entre els que hi havia dos exiliats espanyols) Una altra cosa va ser el 1945, quan tothom, s’havia llevat la camisa i  havia estat resistent. La França de Vichy va ser amplament consensuada per la burgesia i els treballadors francesos que van emprar un col·laboracionisme vergonyós i pusil·lànime; veïns denunciant veïns, gendarmes deportant jueus, exiliats espanyols i de d’altres països, denunciats i posteriorment enviats a camps d’extermini... I no ho van fer els alemanys exclusivament: sense la col·laboració de gairebé tothom,  no se’n haguessin sortit pas. Per la qual cosa, com la majoria dels fets importants d’aquest món, la Resistència va ser cosa de quatre i només es pot invocar com a símbol. Si avui cal cridar a una nova resistència, caldrà tornar a discernir entre el gra i la palla i fitar qui, de la gran massa conformista captiva per deutes i hipoteques, esmorteïda per ‘pans i circs’ farcits de jocs malabars, és capaç de mobilitzar-se i posar la cara al vent del “diguem no” que invoca l’altre iaio el José Luís Sampedro en el seu pròleg del llibre.
De totes maneres, llegiu-lo i recomaneu-lo. Quans més indignats serem més riurem!       


13 comentaris:

  1. Últimament penso molt en "l'efecte papallona". M'hi han fet pensar fets com els dels Nord d'Àfrica, però també opuscles com el que comentes, o el de "Economistas aterrorizados", o la pel·lícula "Inside Job", o el manifest dels intel·lectuals francesos, a propòsit de la rebel·lió a Líbia, tots ells comentats en aquests entorns. Son fets imprevisibles i molt improbables, però ¿qui ens diu que no puguin passar quan menys ens ho esperem...?

    ResponElimina
  2. Tens raó, la majoria dels francesos van col'laborar amb els nazis...ara bé, no cal oblidar als Anglesos i els soldats nordamericans, tot i que els seus dirigents potser ho van fer més per estrategia, la majoria dels soldats van anar a lluitar contra el feixisme. Penso que Anglaterra podia haver fet un pacte amb Hitler i no ho va fer.

    ResponElimina
  3. Cada dia estic més convençuda que el món es divideix entre els que criden i els que treballen. Ara, n'hi ha una munió que crida, en llibres, medias, fòrums, blogs ... sense desmerèixer aquest senyor, és clar.

    ResponElimina
  4. caldrá llegir aquest llibre, ho penso fer aquest cap de setmana, i a veure si dilluns ja proclamo la república o cremo alguna cosa.

    ResponElimina
  5. Brian,
    Quants analistes haurien pogut preveure molts dels fenòmens polítics que hi ha hagut aquests darrers 25 anys? El canvi de la Unió Soviètica, el desenvolupament xinès i de la India, l’eclosió del Islam i ara la revolta generalitzada a l’Orient Mitjà.

    ResponElimina
  6. Aris,
    Hi ha una notable diferència entre el fer-se resistent i agafar les armes .sovint per desesperació i per estar en situacions límits –com va passar amb molts exiliats espanyols- i una altra és que t’enviïn a l’escorxador, enquadrat –de grat o per força- dintre d’un exèrcit. És molt lloable el sacrifici que van fer britànics i americans, però no tots hi anaven amb l’esperit del ‘resistent’...

    ResponElimina
  7. Clidice,
    Tens molta raó: com diu el refrany ‘Viu més qui piula que qui xiula’ i aquí de piuladors n’hi ha un bon munt. A l’hora de les medalles i a rondinar tothom s’apunta, però a pencar, no gaire...

    ResponElimina
  8. Francesc,
    La república ja l’hem proclamada fa anys, i potser no ens caldrà cremar gran cosa, tret d’un parell de mobles vells i algunes teranyines mentals.
    Quan ens el vas recomanar em pensava que ja l’havies llegit...

    ResponElimina
  9. Com deia Burke: "Para que triunfe el mal, basta con que los hombres de bien no hagan nada" Així, que cal alçar-se de la cadira i no esperar a que els altres ho facen per tu, perquè esperant-nos mútuament ja sabem qui pren profit de la situació. Salut.

    ResponElimina
  10. Les bones intensions de Hessel i les utopies sempre són raons per a lluitar, per anar endavant. Desconfio, però que amb això n'hi hagi prou, estem abocats a un futur fosc, sembla la fi de l'Imperi Romà, set-cents anys de fosca ens esperen i al mig de tot això la barbarie de les revoltes i els enganys, i ara no cal recordar francesos o alemanys, en el nazisme o la resistència, tota la historia ha sigut un mal negoci i l'home un titella a mans del poder inclement que només té un objectiu.
    La identitat dels paisos no té, per al poder, cap significació, només valen les plusvàlues i els poderosos només s'alineen al costat de la rentabilitat sense importar-los-hi que el país sigui gran o petit, si té un passat gloriós o si és un "imperio" caigut. Res, amics, el mal negoci de sempre: "apechugar"
    Que no ens passi res.
    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  11. Vicicle.
    Burke tenia raó quan va dir la frase que cites. Amb el cul a la cadira, difícilment es mou el món. Una de les eines fonamentals és la comunicació entre la gent i mai ho havíem tingut tan bé com avui amb els fòtils informàtics.
    Salut.

    ResponElimina
  12. Francesc Cornadó,
    Benvingut a aquesta casa, que és la teva.
    Es ben cert que som a final d’un cicle i que vivim un moment crepuscular, però mentre hi hagi inquietuds i gent que sigui capaç de somniar, fer versos, escriure, lluitar i mantingui algun tipus d’inquietud social, intel•lectual o de l’ordre que sigui, hi haurà esperança. De les grans crisis n’han sorgit les gran solucions i una altra edat mitja és molt improbable, doncs en el procés dialèctic, potser en endarrerim un parell de passes, però hem avançat unes quantes al llarg de la recent Història.
    Potser ens cal revisar alguns aspectes del nostre afeccionament a l’hedonisme i aquesta utòpica cerca de la felicitat que regeix a l’occident petit burgés.
    Salutacions.

    ResponElimina
  13. Em vaig comprar el llibre l'altre dia. Amb el teu permís, no llegiré aquest post fins que no m'hagi llegit el llibre (per a evitar interferències!).

    Un cop fet, prometo tornar i deixar la meva opinió!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog