dimarts, 19 d’abril del 2011

Pistoles, sindicalisme, llibertats i repressió (2)


La vaga de “La Canadiense”. El Sindicat Lliure. La llei de fugues.

L’escalada de violències va portar al que es va denominar "l’època del terror". Una mena de barreja d’odi social i d’ànim de revenja va anar creixent entre les files sindicalistes. D’altra banda, les agrupacions patronals se sentien seriosament amenaçades.
A Sabadell hi va haver diferents fets sagnants: Un fanaler que s’havia negat a secundar la vaga de “La Canadiense” de nom José Bordones va ser tirotejat i mort el març del 1919, també un transportista, Domènec Llobet Padró. Uns artefactes explosius van ser col·locats als domicilis  d’Antoni Cusidó i d’en Jaume Brullet i foren tirotejats, en Joan Grau Puig, president de la Patronal,  i el seu soci.
Les agrupacions patronals, per lluitar contra la violència de la CNT, disposaven del Sometent, format per “gent d’ordre”, armada, i la Federació Patronal, on s’hi barrejava gent de procedència carlina i simpatitzants de la Lliga. Aquest fou el nucli del que es diria  el Sindicat Lliure, una organització tutelada per les instàncies policials de l’època, finançada per les patronals i on, amb gent més o menys d’idees dretanes i procedents de sindicats grocs , catòlics o corporatius, com la Unió Professional d’Obrers d’Oficis Varis, sorgit del carlí  Círculo Tradicionalista,  s’hi afegiren molts aventurers i pistolers a sou. A Sabadell actuaven sota la pantalla d’una assessoria que en teoria atenia consultes laborals i uns dels caps visibles era un tal Enric Sarradell.
El novembre de 1920 va ser nomenat governador de Barcelona en Severiano Martínez Anido que va propiciar una guerra bruta contra el sindicalisme i l’esquerra en general, donant via lliure a aquestes organitzacions. 
Va començar amb una onada de detencions arbitraries, de molta gent d’esquerra, entre els quals hi havia Lluís Companys i Salvador Seguí “el Noi del Sucre”. En les mateixes dates, uns pistolers abatien al carrer de Balmes de Barcelona, quan es dirigia a instar davant l’alcalde de Barcelona per la no deportació a l’illa de Maó dels detinguts,  en Francesc Layret, advocat i diputat per Sabadell.  Va ser abatut per uns pistolers que mai van ser identificats.
Una pràctica, tan antiga com el propi Dret Penal, però que s’emprà profusament aquells temps , fou la tristament famosa "llei de fugues": Consistia en assassinar un detingut i emetre un informe al jutjat de torn amb l’informe policial d’un intent d’evasió , que irremediablement havia precisat que un guàrdia hagués de fer foc contra el fugitiu. Sovint ni s’escenificava la realitat de la fuga, i només s’omplien els corresponents informes pel sumari, que, gairebé sempre era arxivat, sense més comprovacions. Hi ha constancia  de que hi havia clares instruccions des de les més altes instàncies governamentals d'emprar aquests sistemes.
Un dels fets que va trasbalsar la vida sabadellenca i va ultrapassar l’àmbit local, va ser l’assassinat de l’industrial  francès, radicat a Sabadell, en Théodore Jenny Hermann, per part de tres emmascarats que varen irrompre en el domicili familiar. Aquesta mort, de dubtosa procedència i pitjor instrucció judicial, va ser atribuïda a un grup anarquista, i van ajusticiar al garrot a en Víctor Sabaté Martínez   i en Martí Martí Colomer i van empresonar en Josep Peris Sancliment. En el procés es va qualificar el crim com a “venjança societària”, és a dir, comès per anarcosindicalistes. No es van tenir en compte les coartades que van presentar diferents testimonis, demostrant que els implicats no eren al lloc del crim,  i aquests havien confessat baix tortura i al dictat de la relació dels fets que els anava relatant l’instructor, entre mastegots.
Posteriorment es va anar coneixent que el mòbil del crim havia estat econòmic,  amb sospites fonamentades de ser instigat dintre de la pròpia família, i que els sicaris havien cobrat 600 pessetes pel crim, tot i que l’objectiu no es va complir, doncs sembla ser que la víctima havia de ser un fill del occit. Aquest fet el va recollir parcialment en la seva novel·la “La verdad sobre el caso Savolta” l'autor Eduardo Mendozade la que en  Antonio Drove en va fer un interessant film
Posteriorment, el març del 1923, els pistolers del Sindicat Lliure,  van occir Salvador Seguí “el noi del sucre”, un home d’idees clares, que optava per la mediació i la concòrdia. Amb ell desapareixia un dels possibles interlocutors per establir una certa pau social i un camí de negociació i acord entre les parts.  

Era l’abril del 1931, Sabadell era republicà  i en Jepet s’havia fet amb la petita “Browning”, que feia de més bon amagar.
Tenien controlada i desarmada la gent del Sometent i els pistolers del Sindicat Lliure, comanats ara per en Pere Matas. Entre aquests hi havia un paraigüer del carrer de Manresa, que havia tingut l’encàrrec de formar un grup de mercenaris disposats a complir ordres. Els de la CNT en tenien complida noticia, així com que a San Quirze del Vallès hi vivia en Ramon Salas,  el sicari que havia assassinat  Salvador Seguí,  “el Noi del Sucre”, cobrant 25.000 pessetes pel fet.
Tots aquests  ja  no tenien el suport de la força pública.
Passats uns pocs dies, un parell de subjectes des d’una motocicleta, davant del numero 90 del carrer de Montserrat de Sabadell,  van  tirotejar el cap local del Sindicat Lliure, en Pere Matas,.  Aquest va morir al cap de quatre dies. 
També van anar a buscar el paraigüer del carrer de Manresa. Sembla ser que van disparar alguns trets, però aquest, tot i que era gras i feixuc, va fugir.
Molts membres del Sindicat Lliure, que havien estat pistolers i combatut contra la CNT, es  van anar denunciant mútuament per salvar la pell.
Posteriorment, l’assassí d’en Salvador Seguí, que s’havia fet fonedís, va oferir el seus serveis i els de la seva organització a la Falange Espanyola, però en José Antonio Primo de Rivera el va rebutjar dient “que no volia assassins a les seves files”. Era ben evident que la fama del Ramon Sales era massa comprometedora.  La dialèctica dels punys i les pistoles volia saba nova, d’acord amb els nous temps.

14 comentaris:

  1. Quan l'Àngel Pestaña patí un atemptat a Manresa s'explica que el Sr. Martínez Anido havia trucat mitja hora abans per demanar informació sobre algun incident que hagués ocorregut en aquesta ciutat. El pistoler es veu que s'havia retardat una mica respecte el que havien acordat.

    L'Ernest Lluch una vegada a classe ens va explicar que en una discussió a Via Laietana amb el president de la patronal (anys de la Transició) aquell li va dir que no ho podia acceptar un aspecte que estaven negociant perquè des de la taula on estaven parlant s'havien dictat moltes sentències de mort i no podia tirar en darrera!

    ResponElimina
  2. De n'hi do! sabia coses de les que expliques però no amb tanta precissió, ni explicades d'na manera tan amena.

    ResponElimina
  3. Galderich,
    Sobre l’atemptat de Pestaña a Manresa durant el congrés de la CNT , quan Martínez Anido va saber que nomes l’havien ferit , va esclatar en imprecacions, ordenant assaltar l’hospital ‘manu militari’ i rematar-lo- Ho va impedir el cap del govern, en Sánchez Guerra, informat de les ordres per Indalecio Prieto que era al congrés , ordenant personalment que la guàrdia civil de Manresa voltés l’hospital i no hi deixés entrar ningú. El fet va costar la forçada dimissió de Martgínez Anido i el comissari Arlegui
    En quan a la mort d’en Layret, l’assassí va rematar-lo i es va dirigir a l’esposa d’en Companys fent un comentari de burla-- aquesta havia anat a buscar per l’advocat intercedís pel seu marit i d’altres presos que anaven a ser deportats a Maó- No es va presentar cap agent de l’autoritat fins al cap de més de mitja hora –segons publica “L’Avenir” de 4 de desembre de 1929. La qual cosa –afegeix- és una clara evidència de la implicació de les autoritats.
    Salut.

    ResponElimina
  4. Francesc,
    Són les misèries de la nostra petita història. De l’assassinat del Jenny en tinc bona informació, amb transcripció de les declaracions i d’altres compareixences.
    N’aniré fent un recull. Un dels executats, Martí Martí Colomer dit “el cadirots”, doncs es dedicaven a adobar cadires de boga, era parent llunyà meu. El consort en segones noces d’una tia meva, era vidu d’una “cadirots”, i a casa n’havia sentit parlar molt d’aquest tema.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Galderic.
    L?Avenir era del 4 de desembre del 1920, no pas del 1929...
    Coses del teclejar!.

    ResponElimina
  6. A estats units hi havia els Saco & Vanzetti y la trade unions...era l'época. Una mala época. Per sort, avui en dia no succedeix i qualsevol crim d'aquesta magnitud sortiria a la llum de seguida

    ResponElimina
  7. La llei de fugues (que desconeixia) m'ha recordat el que ja he sentit diversos cops dels camps de concentració nazis, en els que els soldats alemanys escollien un pres, el portaven prop de les tanques, en la zona que ells marcaven que tothom que hi entrés podia ser disparat per ser sospitós d'intentar fugir, i allà els disparaven sota aquesta excusa. D'aquesta manera els soldats aconseguien permisos com a premi pel seu "esforç" en evitar "fugues" dels camps.

    Pràctiques horroroses que es repeteixen en diferents temps, llocs i situacions... l'home fa por.

    ResponElimina
  8. Aris,
    El sistema sindical a USA és mereix que els donin de menjar apart, doncs el que s’entén a Europa per sindicats de classe allà són una mena de sindicats grocs, de tipus mafiós, que controlen i protegeixen i imposen els seus afiliats i concerten amb les empreses –amb compensació econòmica pel mig- les seves condicions.
    El cas d’en Saco i Vanzetti és una de les taques del sistema judicial USA, coincident amb el temps amb les lluites d’aquí. La tradició anarquista italiana arribava amb els emigrants, i amb aquest sonat cas, la van tallar de soca-rel.

    ResponElimina
  9. El porquet,

    La ‘llei de fugues’ és molt antiga. La seva pervivència dependrà sempre de la permissivitat de superiors i jutges. En el cas de les èpoques de les lluites sindicals, les ordres venien de molt amunt, de les instàncies governamentals, que van donar via lliure i les instruccions corresponents. Cal senyalar que en Martínez Anido, com la majoria dels militars de l’època tenien una mentalitat forjada a les guerres colonials, i la càrrega repressiva que exercien davant el sollevament dels autòctons. Aquesta mentalitat repressora la van traslladar a la metròpoli, per la qual cosa van tractar la ciutadania com a colonitzats rebels.

    ResponElimina
  10. Diu Raymond Carr que diversos historiadors s'han sentit intrigats pel fet atípic de que l'anarquisme tingués tant de predicament a Espanya (bàsicament a Catalunya i Andalusia occidental), a diferència de la majoria dels grans estats europeus de l'època. La explicació més senzilla que hi troba és que això respon a una actitud particularment violenta i intolerant dels empresaris i terratinents espanyols en vers qualsevol forma de organització obrera.

    ResponElimina
  11. A hores d'ara encara no havia pogut llegir-te amb tranquil·litat. Època convulsa, sobretot als nuclis industrials. A València la cosa quedà molt més difusa, donada el seu substrat agrícola més proper al que Bertolucci retratà a Novecento, però en registre minifundista. Tot i que a ciutats força industrialitzades com Alcoi i d'altres la cosa va anar forta. I pel que dieu dels bocs expiatoris, mai pensaré que aquestes situacions són totalment superades. Salut.

    ResponElimina
  12. Brian,
    És l’efecte d’acció i reacció i deu tenir diferents causes: Una d’elles, el comportament de les forces públiques, dirigides per militars formats a les colònies i amb greus frustracions per haver-les perdut, als que els terratinents i empresaris de l’època s’hi encomanaven en cos i ànima. Fixa’t que la mateixa Guàrdia Civil, amb el seu sistema de cases caserna i la política endogàmica i d’aïllament social a la que estaven sotmesos els seus components, era més pròpia d’una policia colonial qui d’una de metropolitana.
    Tampoc ajudava el poc predicament de la noció de ciutadania, que no havia arrelat i havia estat font de conflictes i lluites al llarg de tot el segle precedent, per la qual cosa hi havia una tendència a entendre l’obrer i el jornaler més com a serf de la gleva que com a un assalariat amb drets i deures. L’Església també, hi tenia el seu galdós paper en aquest endarreriment, la qual cosa explica l’odi anticlerical que acompanyà al fenomen revolucionari.

    ResponElimina
  13. Vicicle,
    Cert, a València, talment com algunes zones del Principat, com Lleida, Girona i Tarragona, on hi radicava una agricultura minifundista, no van patir aquests problemes, com a les zones industrials i les latifundistes d’Andalusia.
    De la València de la època no en tinc gaire informació , però se’ns apareix com una capital amb un fort component republicà.
    Salut.

    ResponElimina
  14. Anomenes el meu avi Domènec Llobet Padró, transportista, l'any 1919 relacionat amb fets sagnants. No se a que et refereixes. En realitat va ser pres a Barcelona, fussellat i enterrat a la fosa del coll de Montcada per un escamot de incontrolats, segons consta en l'informe facilitat a la meva àvia per la guardia civil, quan ella en va denunciar la desaparició. Va ser l'any 1937

    ResponElimina

Cercar en aquest blog