diumenge, 30 de gener del 2011

D'algunes pors i altres malaties urbanes.


D’habitud deambula inquiet i bellugadís per les botigues i establiments de més o menys luxe de Puigcerdà. S’embadoca davant les marques més preuades de calçotets, sabates, fulards i pullovers i vesteix segons els dictats de les revistes de la moda. La seva femella llueix pells cares, de visons, martes i d’altres animalons -sense descartar l’humil conill- i calça  unes botes com per sobreviure a l’Àrtic; sovint té un esguard angoixat, entre el voler i no poder agradar al mascle dels seus somnis, que gairebé mai és l’encarcarat espècimen que, del seu costat estant, sembla mirar la resta de la humanitat menystenint la totalitat  dels seus membres; l'angoixa adolescent  d’aquella femella, sovint s’amaga  sota un gruix d’exagerat maquillatge i un color d’ulls que li confereixen al rostre la duresa d’una dominant afeccionada a les pràctiques sadomasoquistes del bondage.
Son mesells davant el dolor humà immediat, evident a l’hora de tancar a les portes de les grans superfícies, que no freqüenten- ells son més de botiga de gormanderies i exquisideses -  però s’ennueguen d’emoció davant les imatges del cadell del linx en vies d’extinció i signen manifestos per la conservació de la fauna d’unes illes ignotes de la qual malviuen uns pescadors miserables, i en parlen al restaurant de luxe, on tasten el vi d’anyada memorable, fent els rars rituals de airejar-lo donant-li voltes i mirar-lo al contrallum i es parteixen l’amanida amb foie i alaben la textura vellutada del trinxat  cerdà– una menja pagesa i proletària, a base de col i patata fregida amb cansalada- prèvia al civet d’isard i el mató amb mel dels postres.
Fan escarafalls quan hom talla un pi i a l’ajuntament del poble, on hi ha la urbanització cerdana on hi tenen la segona residència, hi envien instàncies queixant-se de la pudor de femta de la ramaderia local.
El agrada la natura controlada. Els sembla bonic el paisatge dominat per l’home i esculpit pels segles d’explotació agrària,  però els fa  por la selva verge, el bosc feréstec i les carenes assotades pel vent i la tempesta. No ho poden evitar.
Aquest cap de setmana ha caigut una bona nevada que ha sotragat les velles pors: la de quedar-se aïllat al bell mig de la natura i no poder tornar el dilluns a la seu de l’empresa financera  on exerceix de director –no pot perdre’s la reunió amb la delegació japonesa i deixar-la en mans del inútils dels seus col·laboradors- I ella veu que es perdrà la sessió de massatge que tant bé li va per lluir la línia de noia de trenta anys, tot i que en té cinquanta,  que tant li alaba el professor de tenis.  
Maleïda realitat. Potser no ens podrem moure de  casa i a la nevera nomes hi ha mitja dotzena d’ous i unes llaunes de cranc rus, apart del refrescos i les tòniques per fer els combinats –pensa ell.
Va anar a dormir angoixant, tement allaus i ensulsiades, tempestes i erms gelats. El futur li sembla incert.
Avui s’ha llevat, ullerós per el insomni,  i se’n ha adonat, al mirar per la finestra,  que molta de la neu caiguda s’ ha fos, ha sortit un sol tímid i, visiblement alleujat pensa que potser podrà tornar a casa sense novetat.
Ha tornat a somriure, tranquil i confiat, però en el fur intern i de manera subconscient, sap que algun dia caurà una nevada definitiva que l’aïllarà, potser per sempre més, del seu món superficial i efímer.

    

17 comentaris:

  1. a la Cerdanya hi ha massa superficialitat de pixapins, i a sobre toca collons.

    ResponElimina
  2. De vegades la justícia poètica s'ha acompleix, però rarament és la norma, més aviat la excepció. Més pelut ho tindran els milers de treballadors que, avui per que ha caigut una catenària, demà perquè un sindicat de maquinistes diu que els fa mal el cul de tant seure, l'altre ves a saber per què, s'han de llevar cada dia més aviat per no arribar tard a la feina (amb l'angoixa de no anar a la llista de la propera regulació), mentre el teu executiu i els seus inútils col·laboradors porten els japonesos a un bon restaurant per veure si un cop mig pitofis els ensarronen i firmen el contracte.

    ResponElimina
  3. Ei els clàssics! no periran mai! vull dir els clàssics de per dalt, vaja ;)

    ResponElimina
  4. Molt bo.
    El pessebre de plàstic, jo en dic.

    ResponElimina
  5. Vivimos en el mundo de la inmediatez; las cosas hay que hacerlas hoy o hoy. La nieve propicia una escusa muy buena para relajarse; mañana dios dirá.

    ResponElimina
  6. Doncs, el més angoixant d'una bona nevada potser fos el tindre's que suportar sense l'ajut dels complements i les exquisideses. Salut.

    ResponElimina
  7. Francesc,
    Aquesta mania de tractar de ‘pixapins’ la gent de Barcelona i comarques la trobo força desencertada: els autèntics ‘pixapins’ són els pagesos i ramaders autòctons i una minoria que ens agrada trescar per les muntanyes. Els ‘pijos’ pixen aigua de colònia, i només ho fan en locals de tres estrelles en amunt.

    ResponElimina
  8. Brian,
    La Cerdanya és preciosa, però està farcida d’aquesta mena de personatges de la vella i novíssima burgesia (aquests darrers són els que més es fan notar) malgrat que , com a tot arreu, hi ha de tot.

    ResponElimina
  9. Clidice,
    Ben cert, i si perisin els hauriem de parir de bell nou per no morir-nos d¡avorriment ;-)

    ResponElimina
  10. Jordi Dorca,
    És afortunada la teva definició. Les imatges del ‘pessebre’ ens porten a establir paràmetres de comparació estètica a paisatges i paisanatges...

    ResponElimina
  11. Temujin,
    Es tan frágil el equilibrio del habitante del mundo urbano que cualquier pequeño inconveniente de tipo meteorológico puede serle un grave problema.

    ResponElimina
  12. Vicicle,
    En Sartre va escriure sobre això, descrivint el infern com un grup de gent obligada a la convivència, tancada dintre d’una habitació. Si als humans els treus els gadgets habituals, els condemnes a haver de conviure amb els senzills recursos de la conversa i la imaginació...Com s’ho farien molts sense Tele 5 ?

    ResponElimina
  13. Sempre m'ha encuriosit que facin el que se suposa que han de fer sense pensar en les conseqüències. Pugen a la Cerdanya, no pas perquè els agradi sinó perquè els agrada dir que pugen a la Cerdanya?

    Jo cada cop i pujo menys, no perquè no m'agradi, sinó perquè m'emprenya que s'hagi convertit en el que s'ha convertit. I miro cap al camp, coi, que les botigues ja són les mateixes que a Pg de Gràcia!

    ResponElimina
  14. Un dia d'aquests t'explicaré una història verídica de Bellver, per si en vols fer un conte. T'el cedeixo, encara que s'assembla una mica a la que ens contes avui.

    ResponElimina
  15. Joan,
    La Cerdanya a l'hivern és on els de Can Fanga, com jo mateixm van a tocar neu, i si poden a esquiar.
    S'ha especulat molt amb el totxo i ha esdevingut una mena de Costa Brava al Pirineu.
    A l'estius els embussos del cap de setmana són a Santa Cristina d'Aro i a l'hivern al Tunel del Cadí...:(

    ResponElimina
  16. Lluís,
    Sóc tot orelles i espero amb impaciència la teva història de Belvver :)

    ResponElimina
  17. Jo a Puigcerdà només hi anava l'estiu, perquè fa anys, estaven bé de preu els apartaments perquè la gent només anava a Puigcerdà a esquiar. Quan van pujar preus hi vaig deixar d'anar. El meu germà ara va a Osseja, que es un poble a cinc quilometres de Puigcerdà però Francés i diu que el lloguer a l'estiu li surt més barat que a puigcerdà. Ara, es tal com ho descrius. Tinc una anecdota de la meva mare que trobava que hi havia massa gent de peles i no hi volia anar perquè tot estava pels nuvols. Quan encara anavem en pessetes un dia li van cobrar en francs (es van equivocar) i va venir tot feliça perquè havia trobat una botiga que li feia descompte.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog