divendres, 11 de març del 2011

Polítics i bandolers.


Perot Rocaguinarda (Arxiu Històric Ciutat Barcelona)


Els segles XVI i XVII a Catalunya es donà el fenomen endèmic del bandolerisme. Eren anys de misèria i forta davallada econòmica, per una forta crisis arrossegada des de la pesta negra –que reduí la població a la meitat- i les guerres de remença.
El bandolerisme tingué un caràcter eminentment popular, doncs sovint es movia dintre d’una xarxa logística que implicava la complicitat d’amplis sectors socials i polítics. Bandolejaven nobles arruïnats, pagesos ardits i disconformes i ho feien  a favor de tal o qual causa, dintre del conflicte que va dividir el Principat entre dos bàndols, el dels Nyerros i el dels Cadells, en una mena de precedent, en el context d’una Catalunya agrícola i pre-industrial,   dels que s’allargarien baix diferents denominacions fins ben entrat el segle XIX, en situacions socials i econòmiques diferents. Salvant totes les distàncies, i atenent el context de la època (molt abans del reconeixement dels drets que va enaltir la Il·lustració, i quan encara la veu popular no era tinguda en compte) es podria dir, fent una analogia amb l'actualitat, que el conflicte era entre gent de dreta (Nyerros) i d’esquerra, (Cadells), doncs defensaven privilegis i interessos contraposats, sempre dintre del món dels que comptaven, o sigui la maltractada i abandonada noblesa catalana, que no gaudia dels privilegis de la Cort ni la possibilitat d’anar a cercar fortuna a Amèrica.
Apart els lligalls documentals dels processos i els actes administratius que es guarden en relació amb el tema, hi ha els testimonis literaris: Cervantes se’n fa ressò quan al bandoler en  Perot Rocaguinarda el fa sortir al Quixot sota el nom de Roque Guinart, també hi ha els llegendaris romanços d’en Joan Sala  “Serrallonga”, Tallaferro, i d’altres  –que ens arriben disfressats per la èpica romàntica- però a mi em criden l’atenció els testimoni escrits que varen deixar alguns notables viatgers de l’època, com Francesco Guicciarduni, ambaixador florentí davant Felip II;  el venecià Andrea Navagero, escriptor;  i en Segismondo Cavalli, també venecià i ambaixador davant Felip II; aquest darrer acompanyat de Lunnardo Othobon que fa una narració detallada de tot el seu viatge fins a la Cort, amb nombrosos detalls amb finalitat militar, com la utilitat de les fortaleses, dels castells i de les muralles, per la qual cosa sembla ser que aprofitava el viatge per fer una certa labor d’espionatge. Al bell mig del seu minuciós  informe –potser per ser home de sensibilitat i afeccionat a les lletres- hi afegeix un detallat retrat dels paisatges i els costums que li criden l’atenció, farcits de subjectives interpretacions.
La indubtable relació del bandolerisme amb la política la trobem en el seu relat, quan deixa la frontera i s’encamina cap a Barcelona i passa pel tram comprès entre  Hostalric i Sant Celoni:
- “Aproximadament a una llegua d’Hostalric passem per un indret dit Trentapasses. És un bosc molt perillós i ple de bandolers. Cada lloc hi és més perillós que el que acabes de deixar. Tanmateix, d’una manera general hem de dir que tota aquesta terra, des de Perpinyà fins a Barcelona, i àdhuc unes llegües més enllà, és plena de llocs perillosos. La raó d’aquest desordre és que molts cavallers i gentilhomes de Catalunya estan barallats entre ells i tenen constats batusses. Això ho poden fer amb plena licitud, d’acord amb un antic privilegi del regne, sense que ni tan sols el rei ho pugui prohibir. Tan bon punt l’un ha desafiat l’altre, mitjançant un herald, només cal que passin cinc dies perquè es puguin atacar, ells i llurs seguidors, sense que hom pugui imposar cap tipus de penyora per les ferides o assassinats, que arran d’aquests fets es produeixin. Així mateix és costum, en aquests país, que tots els parents intervinguin en les baralles. I quan els que s’estan barallant veuen que se’ls exhaureixen llurs reserves recorren, per a ésser més forts, a tots els malfactors del país.
Molts d’aquests senyors tenen llocs i castells sobre els quals el rei no té pas autoritat. En aquests indrets, hi acullen tots els assassins que, ells, per a tenir un seguici més important, mantenen, alimenten i defensen. A causa d’aquest “bandolejar”, així l’anomenen, es produeix el fet que aquests bandolers, en mancar-los els diners, es dediquen sovint, creient que hi tenen butlla, a assaltar els viatgers. Això encara és afavorit per les característiques del país, el qual com hem dit, és una terra muntanyosa, salvatge i poc habitada. I el rei, per la causa que sigui, no ha tingut la cura d’evitar-ho , ni ha posat els remeis que convenien”.             

En una propera entrada, si us plau,  us parlaré d’en Capablanca i els bandolers que actuaren per Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, per on passava el camí ral de Barcelona a Manresa.

Per aquesta entrada he consultat:
·          Com veieren els paísos catalans alguns viatgers del segle XVI” de Jordi Bolòs i Masclans . Rafael Dalmau, Editor. 1980.
·          “El parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac” Historia i arqueologia vistes per un excursionista “ d’Antoni Ferrando i Roig. El Pot Cooperativa. Sabadell 1983.
·          “Perot, el bandoler”. Anicet Salvans i Corominas. Rafael Dalmau, Editor. 1993.

16 comentaris:

  1. Gràcies per aquesta pinzellada sobre el bandolerisme. És un període de la nostra que sempre em dóna la sensació que no l'hem interpretat bé. La visió romàntica de l'època ens ha volgut dotar d'uns referents que no són massa defensables. Som un país que no hem sabut encara recuperar (o vendre) uns referents com cal.

    ResponElimina
  2. Costa poc de veure paral·lelismes en el nostre ideari actual derivats d'aquest gran període d'anarquia. Abans de la brama d'avariciosos, clarament treballada i imposada des del centre de la península, en un acte de propaganda clàssic, la que teníem era d'ingovernables i ferotges. Encara ens queda el menyspreu per aquell qui governa. M'agradarà saber més coses. Gràcies i bon cap de setmana :)

    ResponElimina
  3. No estic gaire segur d'haver deixat enrere aquella etapa. Han canviat de vestit, però poca cosa més.

    ResponElimina
  4. Hay cierta nota de romanticismo en los bandoleros, no creo sinceramente que hubiese más bandidos en el siglo XVI que en otros anteriores, sino que más bien al cambiar el régimen feudal a monárquico con RRCC, lo que antes eran disputas entre nobles feudales ahora son actos de bandolerismo. En la Edad Media hay infinidad de relatos que hablan de robos en caminos y de los abusos de señores feudales hacia quienes atravesaban sus "feudos"...
    Aunque bandoleros les hubo, les hay y les habrá, ahora muchos llevan corbata, bmw y movil...

    ResponElimina
  5. La veritat és que no era tan senzill, per més que s'ha estudiat el tema no s'ha lograt clarificar qui representaven uns i altres, més aviat es considera seriosament una mena de clientelisme generalitzat. Hi ha molts estudis sobre la qüestió dels nyerros i cadells però encara no s'ha arribat a cap conclusió ni crec que s'hi arribi, la veritat.

    ResponElimina
  6. Tirantlobloc,
    El excessos del romanticisme han distorsionat força la Història, sublimant i exaltant com a èpics, fets que poden ser execrables.
    Diuen que tot el mal ve d’Almansa, però em sembla que ve de més lluny en el temps: ve de Casp i del seu compromís. El bandolerisme endèmic del barroc és mantingut per una classe aristocràtica allunyada del poder i en fase de desaparició.

    ResponElimina
  7. Clidice,
    Els paral•lelismes sempre hi seran, doncs som conseqüència de l’herència històrica i dels fets del passat. Aquells anys era una vella aristocràcia decadent enfrontada a una pagesia puixant i a una de privilegiada per la Cort , més tard va ser una burgesia frustrada enfrontada al règim antic y tradicional i avui...(?) Potser tenien raó els marxistes quan parlaven del materialisme històric i la dialèctica hegeliana ...
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  8. Temujin,
    Bien cierto que hubo violencia en todas las épocas, pero el bandolerismo del barroco en Catalunya tiene unas connotaciones que emanan de la Sentencia arbitral de Guadalupe del 1486, que puso fin a la guerra de las remences con la prohibición de los mals usos. Por ella pierden buena parte de sus derechos feudales los señores de la vieja aristocracia y señalan una época de crisis y violencia.
    Aparte la menor implicación del feudalismo en otras zonas denominadas de 'frontera' y de 'reconquista', que, al mismo tiempo aúpan una nueva aristocracia militar y mayor poder real, esta nueva aristocracia tiene, en cierto modo el monopolio de la carrera militar, por tener el favor real, y la conquista de las Américas, salida balsámica que les es negada a los viejos aristócratas del Reino de Aragón. De ahí una coincidencia coyuntural que hace del bandolerismo catalán materia de estudio singular.
    De él se hicieron eco, Cervantes, Lope de Vega, Tirso de Molina, Francisco de Rojas, Vélez de Guevara, entre otros autores del denominado Siglo de Oro, lo que da fe de su trascendencia en la propia época, aparte las crónicas que cito en mi entrada.
    Saludos

    ResponElimina
  9. Joan,
    Potser si que encara n’hi ha. No van per les Guilleries, ni per Sant Llorenç, però se’ls pot veure a la borsa, a les seus bancàries i en alguns fòrums polítics...

    ResponElimina
  10. Júlia,
    Ben cert, dintre del context històric de la crisis per la pèrdua de preeminència de l’aristocràcia catalana i aragonesa al perdre’s la dinastia en favor dels Antequera i l’eradicació dels ‘mals usos’, del conflicte entre nyerros i cadells no se’n pot fer una lectura en termes de confrontació entre faccions ben delimitades ideològicament ni en clau de conflictes d’avui dia. És possible que hi hagi un conjunt de causes de conflictes, entre senyors rurals i vilatans i entre si mateixos, en una mena de rivalitats veïnals i de clans.
    El que si penso –i això és purament subjectiu- és que, amb un vestit o un altre, fa molts cents d’anys que sempre tenim el mateixos conflictes amb conjuntures diferents, ja sigui entre nosaltres i/o entre nosaltres i l’exterior.
    Salutacions.

    ResponElimina
  11. no és un anti oximorón aixó de bandolers i polítics?

    Capablanca és el Casal independentista que tenim a Sabadell, hi he estat alguna vegada.

    ResponElimina
  12. Francesc,
    El Capablanca l’han posat de moda els grups d’esplai, els centres excursionistes i la gent de xiruca en general. No sabia que hi hagués un grup independentista amb aquest nom, que no és gaire afortunat, a menys que se’n vulgui fer una icona nacionalista, que no vindria al cas, vista la llegenda del personatge, més aviat sinistre.

    ResponElimina
  13. Temps durs eren aquells.

    Un dia, empès per la fantasia que em desperten aquestes històries em vaig acostar fins al mas on es diu que va néixer en Serrallonga, La Sala, al Montseny (vaig intentar trobar després el Gorg Negre, però no me'n vaig sortir).

    Malauradament ara, crec que tenim alguns bandolers que ja no van amb capa, pistolot i capa, però si porten vestit i corbata i actuen a cara descoberta, això sí, amb la mateixa impunitat de la llei.

    ResponElimina
  14. El porquet,
    Els humans no canviem d’un dia per l’altre. La temptació de guanyar-nos la vida sense doblegar gaire l’esquena deu ser tan vella com la Humanitat.
    Els del barroc es movien en un context de crisis generalitzada, política i econòmica, i una sensació crepuscular d’estar en un fi de cicle – la liquidació del feudalisme- amb una forta pressió d’emigrants ( aquells anys venien del nord francesos que fugien de la misèria de la guerra religiosa entre hugonots i catòlics)
    Més o menys un escenari semblant al d’avui.

    ResponElimina
  15. Això dels bandolers don per tot un llibre. I la canço del LLuis LLach, quans records, per cert, al video la canta amb algú, jo només havia escoltat la versió d'ell fent les dues veus

    ResponElimina
  16. Aris,
    Aquests versió del Bandoler del Lluis Llach, amb ritme de jazz, la canta amb un tal Feliu Ventura, que sembla tenir una veu de contratenor...

    ResponElimina

Cercar en aquest blog