divendres, 18 de març del 2011

En Franco i jo.

Foto manllevada de la Xarxa.

L’altre dia en Temujin va penjar un post al seu blog,  amb un parell de vídeos referits a unes antigues visites del General Franco a Bilbao i a Barcelona, on plantejava la qüestió de la paradoxal rebuda popular que aquells anys  li feien al dictador les esmentades ciutats, avui desafectes i nacionalistes  i aquells temps, segons les imatges del NODO,  fervents adoradores del invicte general. Apart del fenomen popular que es produïa en aquell tipus d’ocasions, quan en Franco venia a Barcelona  hi havia detencions preventives de gent suspecta de desafecte per la seva vella militància o el seu  paper a la Guerra Civil –molts ja es presentaven voluntàriament, estalviant ensurts a la família- decretaven diada de festa a la feina i acudia a rebre’l una profusió de gent vinguda d’arreu amb autocars; també  hi havia aquella mena de popular curiositat morbosa -la mateixa que fa que la gent enalteixi a una Belén Esteban i faci que una de les TV més xarones del país sigui líder d’audiència, o que ompli els carrers per veure el senyor Ratzinger disfressat de Papa de Roma, quan d’habitud  les esglésies estan mig buides.
Però no es tracta d’excusar-se de res, ni tan sols de fer un apunt d’estudi sociològic, tot i que cadascú ja sap del que parlem; del que es tracta és d’explicar la “batalleta” quotidiana. 
Jo he viscut dues vingudes de Franco a Sabadell: una va ser el setembre del 1962 ( jo tenia disset anys) i l’altra va ser a l’abril del 1963, mig any més tard.
La primera havia estat en el context d’unes dramàtiques riuades que es van produir al Vallès: La nit del 25 de setembre del 1962 va caure una tromba d’aigua ( 212 litres per metre quadrat en tres hores) que va provocar un dolorós drama. Una avinguda baixada de la Serralada del Prelitoral, va devastar tot el Vallès, produint més d’un miler de morts i es va endur les fàbriques del “ram de l’aigua” que hi havia a la llera dels rius, junt a moltes vivendes, que fruit del creixement desordenat, especulatiu  i caòtic de l'època, s’havien construït a llocs perillosos, com el mateix llit fluvial.
Jo, com molta altra gent, havia anat al parc de bombers a oferir els meus serveis i m’havien  donat una pala, carregat dalt d'un camió, i enviat a desenrunar i treballar, sovint fent mes nosa que servei, doncs ens sobrava voluntat i ens mancaven coneixements tècnics i habilitats per fer una bona feina. Recordo que ens van dedicar a “desembolicar” els arbres que havien resistit l’envestida, que estaven rodejats de bardisses i canyes arrossegades, fent una mena de catau on hi apareixia de tot: animals morts, estris domèstics, i algun cadàver humà, tot i que jo no en vaig haver de treure cap. La mobilització popular va ser excepcional, i va donar la mida de la capacitat humana d’organitzar-se per fer front a les calamitats. Quan la feina ja estava mig feta, van aparèixer les instàncies oficials, l’exèrcit  i va venir el “Caudillo”-aquesta vegada no en olor de multituds, doncs aquests coses necessiten el seu temps- Va baixar al riu a visitar les fàbriques devastades, i jo, curiós com soc, vaig veure des del barranc del Taulí (Sabadell queda unes dotzenes de metres al damunt de la llera del Ripoll) la comitiva oficial i se’m va ocórrer d’atansar-m’hi.  
Un fort dispositiu policial protegia la comitiva i impedia que la gent s'hi apropés, però amb la inconsciència de l’edat  vaig despenjar-me, amb total impunitat, pel talús del barranc, i vaig anar a parar al bell mig del reguitzell d'autoritats. Jo duia una roba de treball de color blau, que s’havia enfangat, i estava barrejat amb alguns bombers i operaris que encara pul·lulaven per allà quan vaig estar a frec a frec amb en Franco en persona. Era un avi que ho mirava tot amb ulls absents i assentia amb el cap -semblava emocionat- les explicacions que li oferien. Aquell home de 70 anys semblava molt més vell i vist de la vora, fins i tot, inofensiu.
Ningú va parar esment amb mi, ni em van dir ni ase ni bestia, per la qual cosa vaig tornar pel camí normal.
Posteriorment el Dictador va parlar des del balcó de l’Ajuntament i arrel del seu discurs,  la malevolència popular el va batejar com “La oscura golondrina”, doncs com en els famosos versos d’en Gustavo Adolfo Becquer, va a anunciar tornar  per la primavera.
Complint la seva paraula, va visitar Sabadell set mesos més tard, i va ser el 18 d’abril del 1963. Jo havia  anat a la meva feina d’escarràs al despatx tèxtil on treballava, a prop de la Rambla, al carrer Alfonso XIII . Una ordre de la OSE (el sindicat vertical) rebuda aquell matí mateix manava que el dia fos festiu, instant a que tothom anés a rebre  “el Caudillo” i que els caps en tinguessin cura i diligència ... Aquests ens van dir que marxéssim i féssim els que ens donés la gana.
Un cop al carrer,  per anar a casa havia de travessar la Rambla, atapeïda de gent, per enfilar el Carrer de Sant Pere amunt. Jo duia un entrepà de pam i mig, que habitualment em cruspia per esmorzar, quan vaig apressar-me a creuar, doncs ja es veia pujar la comitiva amb les llums dels vehicles policials giravoltant i la fressa de la gent inquieta que  ho indicava. Si no m’apressava ja no creuaria fins que no haguessin passat tots, i n'hi havia per estona.  Vaig fer-me pas a colps de colze, quan  vaig sentir que uns braços potents m’agafaven fortament. Vaig sentir-me arrossegat i al Carrer de Sant Pere, allunyat de la multitud, uns paios de paisà  em tenien bocaterrosa i immobilitzat. L’un em regirava la cartera, cercant la meva identitat, mentre un altre desembolicava amb extrema cautela el paper de diari  del meu esmorzar (hi havia un concepte de la higiene diferent aquells anys i els diaris servien per tot)  Un parell més no em treien l’ull de sobre i m’agafaven fortament. Quan el que cercava la bomba va sentir la cruixent crosta de l’entrepà –me’l feia amb pa acabat de comprar el mateix dia- i es va enllardar els dits amb el tomàquet i l’oli, va tranquil·litzar els seus companys. Aquests, per acabar de cobrir l’expedient, em van preguntar de on venia i a on  anava i em van deixar marxar.
No hi havia papereres com ara, però vaig deixar el malmès entrepà a un altre portal, per fer feliç, almenys, algun gos petaner d’aquells que vagarejaven afamats remenat escombraries.  
Rierada 1962. Sant Quirze del Vallès

15 comentaris:

  1. Malgrat que encara no hi era tinc ben present la riuada del 62, el pare hi era també, potser prop teu. Sort que ets honest, perquè de suposats herois resistents ja n'hi ha massa i de sobres. Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  2. Vaig treballar un curs a l'escola de Rubí "25 de setembre", que està situada al lloc on en aquella data el riu es va endur tot allò que va trobar. Els temps han canviat... però cladria veure si entre els que anaven a aplaudir amb il·lusió no hi deuria haver un d'aquests que ara treballen per Catalunya, també amb il·lusió.

    ResponElimina
  3. Hi ha un efecte badoc, gregari i borreguero, que fa que la gent, en massa, vagi on toqui, recordo la vinguda del 63 i certament hi havia molta gent, la majoria no-obligada, a les empreses hi feien anar un petit grupet de caps, poca cosa. La meva mare ja em deia que els mateixos que anaven a rebre Jesús a Jerusalem pel dia del Ram després anaven a la Crucifixió de públic. És trist, però és així, per això em refio molt poc de les manifestacions multitudinàries.

    Per no parlar del Congrés Eucarístic, jo era petita però allò era pitjor que el camp del Barça en ebullició. La veritat és que hi havia poques distraccions.

    Només cal veure què passa quan hi ha, fins i tot un accident gros, un incendi...

    ResponElimina
  4. Buenos días, me alegro de que mi entrada (si alguien la leyo, aparte de ti), no sea ofensiva, pues no era mi intención.
    Mi intención era mostrar la actitud de la gente hacia el poder, algunos de sumisión, otros de admiración y muchos de envidia.
    Tambien como hay mucha gente que cambia de color y bando según circunstancias y los que antes eran amigos ahora son el enemigo. Como se moldea la historia a conveniencia de algunas personas es algo indiscutible, lo hizo Franco y se sigue haciendo en la actualidad.
    Algunas veces creo que cambia el collar, pero el perro del poder es el mismo tan solo cambian los métodos.
    Lo dice muy bien Julia, "La meva mare ja em deia que els mateixos que anaven a rebre Jesús a Jerusalem pel dia del Ram després anaven a la Crucifixió de públic".
    Un saludo.

    ResponElimina
  5. El meu pare em va explicar que molta gent quan venia Franco l'anava veure per aiò que dius tu i a més a més molta gent apreciava a Franco. Després la gent, amb la democràcia, van canviar de xaqueta, però quan era petit, molta gent deia que preferia a Franco (que deien que els hi donava feina) que l'anarquia de la república.

    ResponElimina
  6. Clidice,
    Hi va haver molta gent que ho va passar malament i li va tocar el rebre. Jo no sóc d’aquests i tot i que a casa no és parlava gairebé mai de política, es respirava republicanisme, amb un oncle mort en combat i el pare ferit, per la qual cosa en Franco no era gaire benvingut.
    Salut.

    ResponElimina
  7. Lluís,
    La vida dóna moltes voltes i hi ha moltes casualitats. Jo vaig estar els darrers 22 anys de la meva vida professional a l’Ajuntament de Rubí, per la qual cosa ben bé podríem haver coincidit, doncs hi havia uns bons vincles amb el ’25 de setembre’, especialment des de l’Àrea d’Ensenyament i, personalment, amb el personal al càrrec del municipi.
    És notori que molts franquistes van caure del cavall i es van convertir al nacionalisme rampant del CIU, ben cert.

    ResponElimina
  8. Júlia,
    El món el dirigeixen quatre i la majoria anem al so que toquen. Hi ha un mecanisme gregari, que els psicòlegs defineixen molt bé, que fa establir una relació de consens amb el poder, sigui quin sigui.
    L’individu es submergeix en el magma col•lectiu i avui és del Barça si aquest guanya, però demà pot ser del Madrid si aquest és qui millor representa les seves fantasies de domini i de poder dintre d’un grup.
    El poder de convocatòria dels grans esdeveniments, siguin quin siguin, és digna d’estudi i reflexió. Potser les societats més avançades en el desenvolupament individual, són menys vulnerables a aquesta mena de fenòmens d’anestèsia de masses. No ho sé.
    Salut i sempre és un plaer llegir les teves reflexions.

    ResponElimina
  9. Temujin,
    Tu entrada no solamente no es ofensiva, si no que induce a un cierto nivel de reflexión sobre el comportamiento humano, como bien dices y su gregarismo delante del poder y por esto la he citado y así la entendí.
    Ya ves el nivel de serena discusión que genera, totalmente alejado de cualquier exabrupto y descalificación personal, ni de sectarismo de clase alguna, como debe ser.
    Y es que reflexionar sobre los comportamientos propios es muy sano.
    Lo han hecho otros países, en relación a su historia reciente, y su catársis les ha sido positiva. Aquí nos falta un poco de todo esto.
    Saludos.

    ResponElimina
  10. Aris,
    Ben cert que la gent és canviant i sovint interessada amb les coses del poder, pel que he dit abans amb algun altre comentari. Tampoc ens hem d’estranyar molt d’aquest tipus de conductes, implícites en les pors i les petites misèries humanes.
    Salut.

    ResponElimina
  11. El que m'has m'ha agradat, però, és la imatge del paio grapejant l'entrepà. Tenia una pinta de perillós a més no poder. L'entrepà, vull dir.

    ResponElimina
  12. Pel que jo sé i malgrat els anys, segueixen les bones relacions entre l'ajuntament de Rubí i l'escola, de manera que per allà han passat fills de polítics de Rubí.
    Pel què fa a polítics convergents i unionistes reconvertits, estava pensant ara en la senyora Ortega, que tal com pot falsejar un títol també deu poder falsejar la resta del currículum.

    ResponElimina
  13. Jo també vaig anar-hi, per pura tafaneria com la majoria i perqué et donaven festa a la feina. Volveré en Primavera va dir.... i va tornar.

    ResponElimina
  14. Lluís,
    Aquesta figura de la falsificació del currículum de la Sra. Ortega és molt significatiu, no tant per la seva transcendència pràctica, sinó pel fet que una responsable política i administrativa menteixi. Potser hi ha una tendència a la nostra cultura que fa que siguem més tolerants amb el petit frau i la mentida, i fins i tot ens sembli normal, quan en d’altres, com l’anglosaxona, el fet seria molt greu i amb gran incidència en l’opinió pública. La seva transcendència en la salut democràtica és cabdal, doncs aquí ja es dona per normal que ens facin beure a galet i estem predisposats a empassar-nos aquestes píndoles i d’ altres de molt pitjors...

    ResponElimina
  15. Francesc,
    I tal com va prometre, va tornar per primavera i se'l va rebre com si fos el pare carbasser que ajudaria la malmesa indústria i referia les vivendes que l'aigua s'havia endut. I és que el paternalisme té aquestes coses!.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog