dimecres, 2 de març de 2011

El drac de Sant Llorenç del Munt.


Sant Llorenç del Munt.
Entre el Vallès i el Bages s’alça imponent el massís de Sant Llorenç del Munt a la Serralada prelitoral catalana. Aquestes muntanyes, amb vestigis de població prehistòrica i amb constància de força ocupació a l’alta edat mitja per la perillositat que implicaven les incursions sarraïnes a la plana, conserven un munt de llegendes i d’històries, transmeses per via oral i que han arribat als nostres dies de manera més o menys esbiaixada.
Una d’elles és la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt, que Mossèn Antoni  Vergés i Mirassó (1832-1874) va transcriure en un llibre (« Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider”).
El resum de la llegenda és que els sarraïns portaren d’Àfrica un cadell d’una bèstia monstruosa, que criaren dins una fosca caverna a prop de l'ermita de Santa Agnès. Aquest drac tenia el cos com el d’un bou,  bec, ungles, ales i volava com un ocell de rapinya. S’alimentava de bestiar i de carn humana i la gent atemorida l’anomenava Brivia. Desprès de moltes malvestats i d’un intent fallit d’un cavaller anomenat Spes, "expert en dracs per haver estat a l'Àfrica" que amb una host d’almogàvers li feu front, sortint-ne tots nafrats o morts, el Comte de Barcelona Guifré el Pelós decidí acabar amb la Brivia, la qual cosa aconseguí desprès d’un desigual combat. La bestia agonitzant feu una darrera volada per anar a morir al cim del turó del  Puig de la Creu, damunt mateix de Castellar.
Durant molts anys es conservaren ossos gegantins presumptament de l’esquelet de la estranya bestia. El viatger Francisco de Zamora, que el 1768 va visitar la muntanya i va escriure un llibre cabdal per entendre la geografia i els costums de la Catalunya de l’època, en fa esment “...se guarda un grandísimo hueso que tiene le figura de una costilla y pretenden que era del referido dragón...”  Un fragment encara se’n conserva avui a la masia de Can Pobla en mans de la Diputació de Barcelona. Científics que l’han vist i  estudiat afirmen que es tracta d’un tros de costella de balena.
Mossén Vergés, que va ser impulsor de la restauració del monestir que encapçala la muntanya, va creure fermament que la dita costella de balena era la del mític drac i segons va deixar escrit, fent les obres de restauració varen descobrir-ne més, malauradament perdudes pel seu estudi: explica que van trobar   “...un fragment de crani  d’horrible rèptil (...) junt amb altres ossos del mateix que es destruïren per poca precaució dels mestres de cases al derribar lo cor, a on en secret lo dipositaren los monjos que el feren construir ... ”
       
La pervivència de la tradició i les llegendes no són incompatibles amb el coneixement i la ciència, sempre que es faci una adequada separació entre veritat i ficció.
Malauradament hi havia èpoques que la confusió era palesa i amb bona o mala fe, moltes proves cabdals per la investigació han estat furtades a la paleontologia, a l’arqueologia i a la història amb la deixadesa dels ignorant o la malintencionada voluntat de fer desapareixer elements que no quadraven amb l’estretor de mires dels coneixements oficials de l’època.  

Monestir de Sant Llorenç del Munt

19 comentaris:

  1. Quan era jovenet hi havia fet excursions sovint, a Sant Llorens. L'autobús de la Mura ens deixava al peu del Moncau, al refugi dels "peones camineros", i la travessa acabava a Matadepera o a Terrassa, després de fer el Moncau, la cova Simanya (hi vaig dormir un parell de cops) i la Mola. Vells records.

    ResponElimina
  2. Vaig ser-hi no fa massa, a part d'un vent que es clavava com agulles i una munió de gent, del drac ni rastre. Ara la idea és pujar-hi a sopar, a veure si hi ha més sort :)

    ResponElimina
  3. Ui, com he xalat amb aquest post! Mira que hi he estat vegades i que ignorada que tenia aquesta història!

    Moltíssimes gràcies per donar-li una mica de llum i publicitat! És genial.

    Per cert Clidice, jo ja estic muntant amb els meus amics la 2a pujada nocturna a la Mola... a endrapar bones botifarres! (que seran de drac o no, però si en són de delicioses!)

    ResponElimina
  4. Sí, i jo encara no hi he pujat mai. Gran vergonya! A veure si hi sóc a temps.

    ResponElimina
  5. Fa anys que no hi pujo. La llegenda la coneixia, però l'havia oblidat i tu avui l'has recordada.

    ResponElimina
  6. a mi m'hi portaven de petit i quina carretera amb mes corbes! era marejant, però quan arribaves es molt maco. Molt bona aquesta història del drac, es per fer-ne un còmic!

    ResponElimina
  7. Brian,
    Anàveu fins el ‘Coll d’Estenalles’ i la caseta de peons caminers avui és un centre d’informació del parc. Pujàveu al Montcau i seguíeu fins a Col d’Eres -una placeta amb grans alzines que era el perímetre d’una antiga localització visigòtica i on s’hi troben, bosc endins, unes tombes de la època- seguíeu per la Carena del Pagès i us enfilàveu al turó on hi ha el vell Monestir, des de on teníeu una magnífica vista de tot el Vallès i la Serralada Litoral, darrera la qual i entre els deltes del Besòs i el Llobregat, apunta Barcelona. Si és un dia d’especial lluminositat, a l’horitzó s’albiren els cims del Puig Major de Mallorca. Uns excursió excel•lent!

    ResponElimina
  8. Clidice,
    Si el drac encara volés per aquelles contrades, no caldria que hi anés en Guifré el Pelut a matar-lo. Fugiria esperitat al veure la gentada que hi puja els caps de setmana...;-)
    Pujar-hi a sopar és un dels plaers que ofereix la muntanya: veure les llums de totes les poblacions que es veuen des de l’atalaia del cim ens donen la mida del volum d’ocupació humana dels voltants de Barcelona .
    Per anar-hi a sopar has d’encarregar-ho i programar-ho amb temps i dur el frontal per no fotre’t de lloros a la tornada.

    ResponElimina
  9. El porquet,
    Ep, si munteu la sortida a sopar a la Mola, aviseu. Podria ser un bon motiu per desvirtualitzar els nostres contactes.
    Parlem-ne!
    Salut,

    ResponElimina
  10. Jordi Dorca,
    És una caminada excel•lent i si es materialitza aquest sopar que proposa “El porquet”, hauríem d’esmenar el que no hi hagis pujat mai.
    Salut.

    ResponElimina
  11. Francesc,
    Aquesta del drac és una història ben vallesana i fins i tot n’hi ha constància a les festes majors, doncs hi ha molts, diables, gegants i cap grossos que es representen amb la figura del drac de Sant Llorenç.

    ResponElimina
  12. Aris,
    No voldria pas dir una cosa per altra, però em sembla que ja s’ha fet aquest còmic del que parles. Els de publicacions de la Diputació, potser en saben alguna cosa.
    Salut.

    ResponElimina
  13. Sempre m'ha fascinat la Catalunya màgica i misteriosa, i veig que de bruixes i dracs no en sóc l'únic afeccionat.

    Avui els dracs els tenim vestits d'etiqueta, això sí.

    ResponElimina
  14. Creo que eso fue una atracción turística con animo mercantil. Entre las reliquias, los huesos de santo y trozos de la Vera Cruz (tantos que se pudiera construir una galera con ellas), la Iglesia creo un floreciente negocio.
    Lo raro es que no apareciera San Jorge por algún lado...
    Un saludo

    ResponElimina
  15. La presència dels dracs a l'imaginari col·lectiu és constant. Crec que és a la Vall d'Uixó que està la Cova del Drac. I a València capital, a l'església del Patriarca encara és pot gaudir de la figura d'un cocodril de vora metre i mig que capturaren al S. XVIII al riu Túria. Tot una predicció de la fauna política autòctona. Salut. ;-)

    ResponElimina
  16. Joan,
    Formen part de l’imaginari popular i d’un bestiari fantàstic. Sovint simbolitzaven coses inexplicables que avui la ciència explica amb claredat, però encara ens poden excitar la nostra fantasia.

    ResponElimina
  17. Temujin,
    La ignorancia y la superstición ha ido de la mano durante siglos ny siguen.
    Siempre han sido buenos negocios para mangantes y especuladores.
    Los de las reliquias de santos,y las ventas de 'parcelas de cielo', son una de las macabras estafas que ciertos clérigos sin escrúpulos han explotado durante siglos.
    Saludos.

    ResponElimina
  18. Vicicle,
    El cocodril trobat al Túria el segle XVIII deu ser tot una historia, que m’ha cridat poderosament l’atenció ... És ben cert que seria premonitòria de la fauna política, però no nomes de la València actual, doncs com diuen en castellà ‘ en todas partes cuecen habas’, o s’hi troben cocodrils...Entre els rius Besòs i el Llobregat ni niarien uns quants també...;-)

    ResponElimina

Cercar en aquest blog