dimecres, 16 de març de 2011

Les meuques del Barri del Molinete.

Ramon Unzueta. La despedida del marinero.


L’antiga Carthago Nova de l’antigor  és ara la ciutat departamental denominada Cartagena. Dintre del nucli urbà  hi ha el Barri del Molinete,  que ocupa un turó on hi  radicava la vella ciutat púnica conquerida pel romà Escipió l’Africà l’any 209 AC i on avui sembla ser que s’hi estan fent importants excavacions arqueològiques que van aportant els vestigis històrics de la que va ser una de les urbs  més importants de la Hispania romana i capital de una de les cinc divisions provincials de l’administració imperial.
Cap a finals dels anys seixanta, el Barri de Molinete era un territori degradat i canalla on s’arrengleraven uns bars on s’hi exercia la prostitució. Per allà hi vagarejaven pòtols, mariners de la mercant i la militar, proxenetes, ionquis, embriacs, membres de la policia naval i de l’altra, marietes, transvestits i meuques de totes les edats. 
Sovint hi havia aldarulls i baralles, que feien voleiar gots i ampolles dintre dels locals  i hom podia veure rodolar algú pel damunt de les taules i sentir escridassades i escàndols i veure corredisses pel polsós i de vegades enfangat carrer.  
A diferència dels barris canalles de  les grans urbs, al Molinete, a base de pujar-hi sovint,  gairebé tothom es coneixia.
Els mariners que feien la “mili” no gastaven un duro, perquè no el tenien, però  molts pujaven a fer la copeta, que sovint les meuques els fiaven, i a passar les hores mortes dintre d’aquells cataus, que feien una intensa fortor a alcohol barat, a fum antic i a sexe cansat. L'estètica de l'uniforme s'adeia amb l'ambient i era idoni per abstreure's en una mena de dolce far niente farcit de malenconia. 
La majoria de les prostitutes els tenien com a uns elements més del decorat habitual : Una llum difusa, una boira de fum de tabac, una xerrameca incessant, cridanera per dominar la música de Els Sirex que no parava des del Jukebox, i un anar i venir d’homes que entraven a badar i sortien.  Darrera la barra, amb aire indolent, unes dones cansades i deixades, mostrant generosos escots, i al davant uns mariners emboirats, alguns estrangers de parla incomprensible amb la llengua travada per l’alcohol,  i algun “maquerau” , controlant  el tràfec i  els anar i venir de les bagasses.
La majoria de les meuques s’afillaven, en el millor sentit de la expressió, un petit escamot de nafrats, venedors de cupons, marietes incompresos,  i joveníssims mariners sense un duro, amb els que compartien les seves confidències. Un  dia vaig penjar aquí un relat sobre la història d’una d’aquelles dones.
Algunes explicaven, orgulloses, que tenien fills estudiant a València , Barcelona o Madrid, i vivien amb la mare o la tieta. D’altres, les seves circumstàncies, gairebé sempre dintre d’un perfil de pardalets al cap dintre  de famílies desestructurades, i les menys, confessaven el tòpic d’haver anat a parar a la vida del comerç sexual per haver confiat en un amor impossible i haver quedat embarassades molt jovenetes i foragitades de la llar per un pare intransigent. Algunes però, proclamaven la seva indubtable vocació i es consagraven a l’adoració d’Eros com d’altres ho fan amb la Santíssima Trinitat. La questió era verbalitzar les respectives coartades personals. 
Els mariners habituals no pagaven ronda: aquells anys, per mor de la bomba de Palomares i els ancestrals llaços de l’Armada Espanyola amb la US Navy des dels desastres de Cavite i Santiago, els cepats nois de la Sexta Flota es passejaven pel Molinete, ostentant fatxenderia i dòlars. Les espavilades bagasses els feien cornuts i pagar el beure, i saldaven la majoria dels deutes que havien contret els autòctons amb els diners de més que els feien pagar.
Hello sailor, where can fuck here? – preguntava el ianqui al mariner espanyol,  amb aires de suficiència.
Today has not raised your sister, boy- responia el mariner, si havia estat de cambrer a la costa i dominava una mica la parla de l'imperi... i ja la tenien organitzada.
En aquests casos, les meuques sempre anaven a favor dels de la casa i en el pitjor dels casos, s’acabava amb un ull morat i uns dies de calabós.                
El que era digne de veure’s era la tornada de la flota d’unes maniobres generals.
Quan els bucs eren fora, Cartagena quedava mig buida. Els quatre endollats de Capitania, els pixatinters de l’Arsenal i els de les escoles, els de la caserna d’instrucció  i de les altres dependències de terra,  i para de comptar. Molts d’aquests ja es tenien la vida organitzada, eren del país i anaven a dormir a casa i no pujaven gaire pel barri canalla ni es deixaven veure pels carrers.
Els vaixells anaven entrant i atracant al port.  Al moll, una multitud composada de familiars i amics dels professionals: madures esposes d’oficials vestides com per anar a prendre el té; noietes de bon veure de mirada il·lusionada cercant el seu príncep blau marí; les joves promeses dels alferes i tinents, elegants i belles, com tretes d’una revista de la moda; les dones, filles i amigues dels sotsoficials, més senzilles tal com pertocava al seu estatus, amb el mocador a la mà i la llagrimeta a punt; tafaners desvagats. I en un racó, una acolorida i sorollosa  munió de bagasses -aquell dia de paisà,  sense els escots i les malles de l’ofici- amb la seva cort de tolits i desgraciats, fent-se ben visibles a base de cridòria  per tal de donar la benvinguda a la soferta marineria de lleva de les seves alegries i confidències.



15 comentaris:

  1. Et felicito pel colpidor relat sobre la Maica.
    Jo vaig fer una part del servei militar a Cartagena.

    ResponElimina
  2. Me quedo con esto:
    Today has not raised your sister, boy

    ResponElimina
  3. MOlt interessant, el meu germà també va anar a parar a Cartagena per la mili. Sembla mentida que tot sigui tan lluny, ja.

    ResponElimina
  4. Caram, les batalletes. Un bon retrat de costums ens has fet, sí senyor.

    ResponElimina
  5. Curiosa sincronicitat, perquè estava llegint coses de la marina espanyola i del desastre de Cavite. Salut (i felicitats pel nou look del blog, que m'agrada molt: vès que no te'l copiï).

    ResponElimina
  6. Jordi Dorca,
    Gràcies pel teu comentari. Quan hi vaig ser no em podia imaginar que el barrti del Molinete fos el nucli de l’antiga i romana Carthago Nova.

    ResponElimina
  7. Temujin,
    Es que los militares yanquis suelen creerse que todo el monte es orégano y donde desembarcan, un gran burdel.
    Saludos.

    ResponElimina
  8. Júlia,
    Ha passat tota una vida, i sembla que tot va passar ahir mateix.
    És curiós que la vella Carthago, estes soterrada sota la part mes degradada de la ciutat departamental. Ben segur que el teu germà, deu poder donar fe de les situacions que he explicat.

    ResponElimina
  9. Joan,
    Les batalletes i la seva realitat es van deformant amb el temps i només queden sensacions. Ho he volgut dibuixar una mica, sense voler explicar cap aventura personal.

    ResponElimina
  10. Després deien que la mili no servia per a res. Per cert Ramón, t'enh recordes del Kilili, que voltava per la Rambla a l'alçada del Catalunya i a l'americana hi duia cosida una culadta de pistola. Deien que era un ex alt cap militar que habia embogit i de fet deien que quan es va morir varen anar al seu enterrament moltes personalitats de l'época - deien - En kilili s'acostava a les noies jovenetes i els hi preguntava: Perdonin senyoretes: vostés són putes? i clar, les altres s'escandalitzaven, i ell els hi deia: No s'enfadin nomñes els hi he preguntat si ho són.

    ResponElimina
  11. Lluís,
    Això de la sincronicitat ens ho haurem de fer mirar, doncs no és la primera vegada que ens passa.
    He agafat un look estàndard dels que ofereix el blogger i me’n adono que el fons lila és semblant al que fa servir tu...tot i que tu vas ser primer en canviar-lo.
    Jo ja que no renovo el contingut, al menys el continent...
    Salut.

    ResponElimina
  12. Francesc,
    Vaig dedicar al meu blog una entrada al Quilili, que quan érem nanos va entrar a Cal Tatxè i es va carregar un altar d’aquells del mes de María.
    http://boiadeportpelegri.blogspot.com/2010/03/el-quilili.html
    Molt bona aquesta de la pregunta a les nenes, que no la sabia. Tinc entès que era un protegit del batlle Marcet i es deia que era un militar – no sé de quina graduació- que havia enfollit quan la guerra pel fenomen que els americans en diuen “fadiga de combat”...

    ResponElimina
  13. Molt bo el teu relat. Aqui a Barcelona també passava una mica així quan atracava la flota americana, hi havia una barra al carrer de les tapies que hi anaven tots...i et fotien fora per fer lloc als maericans que pagaven amb dolars!

    ResponElimina
  14. Aris,
    Ben segur que tots els 'barris xinos'que hi ha al món tenen connotacions semblants. Més que explicar una 'batalleta' volia fer una pinzellada d'un barri antic de Cartagena i del costat humà de les bagasses que hi malvivien...
    Salut i gràcies.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog