dilluns, 28 de març del 2011

Estampes cerdanes.



Des de la Cerdanya es veu  com esclata la primavera, en una mena de combinació de neu i natura renaixent.  Des de la Solana , a prop de la llera del Segre, al davant, les costes nevades de La Masella amb el cim blanc de la Tossa d’Alp i més a la dreta les crestes calcàries de la Serra del Cadí, contrastant amb els prats que ja verdegen.
Les aigües flueixen i el bestiar pastura amb l’aparent llibertat que coarta la subtilitat d’uns discrets  filferros electrificats – els ramaders en diuen vailets- que impedeixen que se’n vagin de l’espai que tenen assignat. Hi ha un munt de vedells nascuts fa poc, buscant el braguer de la mare. Un mascle busca les pessigolles a una femella, que es fa la desentesa, remugant els brots tendres.
.
La llum enlluerna i jo he perdut les ulleres de sol.
Saludo a uns homes que feinegen remenant un femer. De la vora  semblen peruans. No parlen català, i en prou feines un castellà mestís; sento que entre ells es diuen alguna cosa en una llengua incomprensible – potser sigui quítxua- Uns gossos em borden i em rodegen – no sóc de la seva manada i ells defensen el seu territori amb sanya comparada a la dels humans. Passo sense fer-ne cas i m’ensumen. No detecten agressivitat i potser nomes una mica de por,  per la qual cosa veuen que no sóc cap perill i m’obliden, tret d’un petarrell menut i pelut que no para de voler-me intimidar, seguint-me un bon tros amunt amb els seus lladrucs.     
Arribo on hi ha la frontera. Un cartell destenyit, anterior a la lliure circulació comunitària, em prohibeix el pas, però no en faig cas. No hi ha ni guàrdies civils ni gendarmes que em diguin res. Soc a la Guingueta d’Ix, on onegen banderes tricolors. Entro a una botiga i compro verdures i una ampolla de vi novell. La botiguera parla un deliciós català farcit de gal·licismes i amb accent gavatx.  Uns homes que remouen caixes parlen un francès amb un fort accent català, que segueixo sense esforç, cosa que no em passa una mica més al nord, quan les vocals s’enfosqueixen i les consonants es tornen més guturals.
Tot passejant, torno a casa. No gaire lluny, una mena d’esquelet d’una màquina agrícola em fa pensar que, malgrat la verdor, la bucòlica ramaderia i l’aparent renaixença, la síntesi de la dialèctica de la vella era agrícola del sector primari  i les evidències de la transició al sector terciari amb la gran quantitat de xalets d’esbarjo buits que, fora de temporada semblen pobles morts,  ens porten inexorablement a un món diferent. No sé si millor o pitjor, però diferent del que hem conegut.            

18 comentaris:

  1. Veig que en 15 dies el paisatge ja ha començat a canviar. Llavors encara l'herba estava recremada pel fred... i tot era de colors argentats.
    M'encanta el català que parla la meva veïna, la senyora Denise, com el de la teva botiguera.
    Una de les meves fantasies inclou poder anar a viure algun cop als Pirineus... No se sap mai.

    ResponElimina
  2. Eulàlia,
    Avui tenim la sort d’estar a la Cerdanya –la meva companya té un parell de dies de festa- i fa un dia esplèndid. Ja apunta la verdor, aquest país, entre setmana, és molt més suggerent que el de les aglomeracions dels dissabtes i diumenges. És un bon lloc per venir-hi a viure, si.

    ResponElimina
  3. Mira, fa una setmana que jo corria per allà (entre setmana, però). Veig que la neu ha retrocedit força. Pel que fa a la darrera fotografia (l'esquelet de la màquina), jo en tinc una molt semblant, retratada a Toloriu, amb el punt just de rovell per semblar un esquelet orgànic.

    ResponElimina
  4. Quina enveja em feu. Quina enveja. Ni sana ni res. Enveja pura i dura. Gaudir-ho tot el que pugueu, i més. Salut.

    ResponElimina
  5. Com m'agrada la cerdanya...he passat molts anys a Puigcerdà i varen ser molt bons...
    ara tenen treballadors Peruans? Carai, si que han progressat, els pagesos que sempre es queixen que la terra no don per viure...

    ResponElimina
  6. Certament: esquelets i esquelets. No m'ho havia mirat mai tan així.

    ResponElimina
  7. I bellíssimes estampes. I tant que sí.

    ResponElimina
  8. El frio de la montaña condesa el agua, y el azul del cielo es más azul. En Burgos la luz en invierno es más hermosa que en verano y es por eso. El cielo es igual para todos.

    ResponElimina
  9. aqui fa ja dies que tot verdeja i els plataners ja han començat a florir. A la Cerdanya tot va més pausat, tot i que a mi m'agrada més a la tardor.

    ResponElimina
  10. Una estampa preciosa farcida de detalls encantadors, com per exemple, el català del nord, o veure escrita la paraula "braguer", que m'encanta, i ja ningú sap què vol dir (un dia vaig fer la prova amb els meus amics i, com em temia, ningú va saber què volia dir...)

    ResponElimina
  11. Lluís,
    Aquesta és a la vora de Vilallobent. Aquesta mena d’esquelets d’una no molt llunyana mecanització són molt suggerents i d’una estètica molt evocadora.

    ResponElimina
  12. Vicicle,
    Au va, que amb un cop de tren i unes poques pedalades, et plantes als Pirineus en un tres i no res, home!

    ResponElimina
  13. Aris,
    La Cerdanya és molt bonica. A casa venim de l’Alt Urgell i recordo uns complicadíssims viatges a l’estiu amb el tren de Puigcerdà, els salconduits de fronteres, els autobusos de l’Alsina Graells, amb pagesos portant cistells amb ous i gallines i per acabar el viatge, un camió que recollia la llet per la Cooperativa del Cadí i admetia passatge. De Puigcerdà a la Seu, quan encara no hi havia hagut el boom immobiliari, era una simfonia de verds que per la gent de ciutat era tota una meravellosa novetat.
    De peruans –i d’altres immigrants- se’n veu arreu on hi ha feina agrícola. N’hi ha a Cerdanya i a l’Empordà i em consta que a les comarques de Lleida també.
    Ben cert que el minifundisme no dóna per gaires alegries, però quan es cerca ajuda, sempre hi ha qui fa d’escarràs per uns pocs euros.

    ResponElimina
  14. Jordi Dorca,
    Esquelets d’un temps passat i potser efímer, de transició entre l’arada romana i el tractor motoritzat. Se’n veuen molts rovellant-se a la vora dels camps. Els més afortunats, potser han anat a parar a algun museu local...

    ResponElimina
  15. Francesc,
    Hi ha ben bé la diferència d’un mes del Vallès a Cerdanya en quan a la primavera.
    La tardor és una època de tonalitats groguenques i meravellosos matisos de games de colors.

    ResponElimina
  16. Temujin,
    Cierto. En invierno el color de la Cerdanya es el azul. Cada estación tiene su color especial: Ahora empiezan las gamas de los verdes y amarillos claros, contrastados con el verde oscuro del bosque de pino negro y abetos.

    ResponElimina
  17. El porquet,
    El català del nord és d’una sonoritat encantadora. Les coincidències del català i l’occità fan que la toponímia ens soni familiar fins ben amunt de Tolosa.
    Dir-ne braguer al mamellam de les vaques potser és un arcaisme, però en el món ramader encara és emprat i força habitual.

    ResponElimina
  18. Tenim el país farcit de poblats fantasma i ara amb rètols de "es ven" a desdir. Malgrat tot, la primavera no en sap res de tot plegat i va a la seva.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog