dimarts, 22 de març del 2011

Coses de l’ensenyament dels nostres rebesavis.

Goya. "La letra con sangre entra "


Quan ens mirem les coses del passat, sovint tendim a fer-ho en clau de present. Per exemple, quan es parla d’algun tema en concret ens pot semblar que sempre les coses han estat previstes i regulades tal com es fa avui dia. La dependència de la regulació de l’Estat de moltes de les coses que avui entenem són de competència pública, com la sanitat o l’ensenyament, no havien estat en mans administratives fins que van anar calant les idees del constitucionalisme i la noció d’estat democràtic de dret que avui són hegemòniques a Occident, amb el que eufemísticament se’n diu Estat del Benestar, fonamentat amb la industrialització i la utilització, sovint basada en una inèrcia d’uns hàbits d’explotació colonial, d’uns béns i uns materials bàsics pel seu bon funcionament.
El segle XVIII encara érem a les beceroles de tot això i hi havia uns sistemes de vida molt diferents dels que avui ens semblen inalienables.
Per exemple: no hi havia ensenyament públic, i qui marcava les pautes eren els propis ensenyants ( generalment clergues ) i els pares ( notables i benestants), de manera contractual. La majoria de la població era illetrada i no tenia cap mena d’accés a la formació.
En aquest context, el metge i  secretari de l’Ajuntament de Sabadell i arxiver municipal, en Bosch i Cardellach (1758-1829) ens deixa un testimoni prou revelador de com anava el tema  de la formació a Sabadell a les acaballes del segle XVIII: 

“Dia 30 de novembre de  1795
Alguns indivíduos que tenian fills a la ensenyansa de Gramàtica del Rvt. Miquel Pagés, estant mal contents de sas repetidas, llargas i al parèixer voluntàrias ausèncias de esta vila (...) projectaren fer venir un mestre que ensenyàs a sos fills i a altres de particulars (...) Isqueren vàrios pretendents (...) però la major part desitjaban al Dr. Ferreol Gasset pbre, natural de Cervera (...) se firmà acte de conveni ab aquesta fecha (...) i fou ab los pactes següents:

  1. La escola serà de primeres lletres, llegir, escriure, aritmètica, gramàtica llatina i bons costums.
  2. Un sol mestre ensenyarà lo necessari per estas ciències. L’aula serà en sa casa.
  3. L’ensenyança serà ab los llibres i mètodo corrent. Los que hajan comensat la gramàtica continuaran amb los llibres comensats.
  4. Diàriament s’ensenyarà doctrina cristiana, ajudar a missa, misteris del rosari i bons costums.
  5. Tres hores d’aula tindrà cada dematí i altras tantas en la tarde, en los dias no festius. En los de festa llevada sols dos horas, o en lo dematí o tarde.
  6. Seran festius tots los dias en què no se pot treballar, 8 dies per Nadal, 3 per Carnastoltas, primer dia de Quaresma, dimecres sant a la tarde, tot lo dijous, divendes i dissapte sants, lo dia després de Sant Feliu, lo de morts i lo del sant del nom del mestre.
  7. Cuydarà de què una vegada al mes vajan los deixebles a confessar y combregar, i en los dias de festa als oficis divinos.
  8. Los deixebles en la aula sols seran 30, i podran ser fins 35 si alguna criatura xica dels contribuents arriba a edat d'aprèndrer las primeras lletras.  .
  9. Ni fóra ni dins la aula may podrà ensenyar a altres. Tots deuran ser fills o domèstichs dels contribuents i a llibertat de estos.
  10. Podrà ensenyar ademés 4 criaturas de fora vila i terme ab la gratificació a son favor.
  11. També podrà enseyar a altres domèstichs dels contribuents ab la gratificació a son favor.
  12. Lo salari per dits 30 o 35 deixebles de l’aula serà de 300 lliuras i casa franca, pagant per mensualitats anticipadas.
  13. Per la paga seran obligats tots los contribuents. Lo mestre sols cobrarà d’un clavari, a qui podrà proposar las dificultats tinga en la aula.
  14. La obligació serà mútua i sols per 3 anys desde 1 de janer de 1796.
  15. Si lo mestre està malalts no molt més de un mes, cobrarà com si estigués bo.Si la malaltia és habitual cesarà la obligació.
  16. Tambè cesarà no observant-se la contracta.
  17. Los contribuents estaran de evicció per la contracta, durant la quan trauran indemne al mestre de tota dificultat sobre la existència de la aula ”
      

17 comentaris:

  1. La iniciativa dels particulars ha estat sempre un bon motor de la societat... de fet, el motor.

    L'ordenació social que ha comportat la universalització dels serveis bàsics, via la intervenció i assistència pública, ha reblat el clau en aquest sentit.

    A Sabadell hi ha algun altre bon exemple d'iniciativa privada que ha acabat sent un model d'èxit social en el camp de l'educació, com és l'Escola Sant Nicolau i la seva fundació per part d'un grup de famílies de fabricants.

    Catalunya i la seva "societat civil" són un cas d'estudi en aquest tipus d'iniciatives. A vegades, i vist des d'un punt de vista molt personal, tinc por que l'excessiva "funcionarització" de la societat apagui aquesta flama de la iniciativa.

    ResponElimina
  2. Tirantlobloc,
    Els atzars de la iniciativa de la societat civil a Catalunya mereixen el seu estudi, tal com dius. Per exemple el fenomen d’industrialització d’un territori sense existència de primeres matèries i només basat en la necessitat de superar uns minsos recursos del sector primari; el cooperativisme; l’associacionisme civil en l’àmbit cultural i esportiu. Potser aquests valors de societat emprenedora basada en la cultura de l’esforç s’han anat diluint i en bona part s’han perdut en un magma burocràtic. El món global i la cultura no individualista dels països emergents ens marquen – o ens marcaran- rumbs diferents.
    Salut.

    ResponElimina
  3. que interessant! L'escola pública la va implantar la república, gràcies a ella la meva àvia sabia llegir, escriurer i calcular, si no hauria estat analfabeta, doncs per aquells temps als sis anys ja et feien treballar al camp...

    ResponElimina
  4. Un document força interessant per ajudar a situar-nos històricament. Tot i que és veritat que a Catalunya la societat civil ha jugat de sempre un paper més important que a la resta de l'Estat, no em sembla, però, que en aquest cas estiguem davant d'una iniciativa excepcional respecte dels usos del món urbà de l'època.

    ResponElimina
  5. Aquests documents són ara el gruix de l'estudi de la història, els que ens ajuden a reproduir com vivia la gent. Veig que estàs xalant :)

    ResponElimina
  6. Això de la "societat civil" o de les "iniciatives dels particulars" que diu el Tirantlobloc sempre m'ha fet molta gràcia. En un altre temps, se'n deia els "poders fàctics" i crec que ens enteníem millor. Jo estic millor sense societat civil, sincerament.
    Per fortuna, l'educació ha avançat i s'ha plantejat qüestions complexes, i mai gràcies a la iniciativa particular (per sort). Hi ha hagut molta gent pensant, estudiant i analitzant.
    Altra cosa serà que el nou govern recuperi aquestes idees, cosa que seria possible.

    ResponElimina
  7. Sabadell és la ciutat associacionista per naturalessa, prou ho saps.

    ResponElimina
  8. Si tingués que triar entre la "societat civil" valenciana i la Conselleria d'Educació de Font de Mora, millor agafe la bici i me'n faig 20 voltes la pujada a l'Oronet sense respirar. I perdoneu-me la digressió o la "boutade", que ja no ho sé. Salut.

    ResponElimina
  9. El poner la educacion como derecho fundamental es sin duda uno de los GRANDES LOGROS de la SOCIEDAD CIVIL. Antes la educacion era exclusiva de una oligarquia, que ni formaba sociedad civil, ni queria formarla. Quería mantener la cultura en un espacio cerrado, para asi manejar mejor al pueblo y hacerlo pasto de curas, maestros y médicos (caciquismo basicamente). La educacion obligatoria y gratuita es uno de los pilares de la democracia y muchas veces es utilizada para manipular a la sociedad y no sigo escribiendo porque me caliento...

    ResponElimina
  10. Aris,
    De la tasca en quan a educació que es va fer a Catalunya quan la República, malgrat el poc temps de que es va disposar, n’hi ha molta documentació bibliogràfica, i especialment un excel•lent record dels que en van poder gaudir.

    ResponElimina
  11. Brian,
    L’objecte d’aquest apunt és, precisament, ressaltar les mancances i l’endarreriment de l’època i la subjecció a uns estereotips controlats per l’església i l’absència de la majoria dels ciutadans, model que va ser defensat aferrissadament durant tot el segle XIX, amb l’estira i arronsa de lliberals i tradicionalistes.

    ResponElimina
  12. Clidice,
    Si que és cert que és interessant remenar les coses de fa uns quants anys i anar constatant com anaven les coses, si.

    ResponElimina
  13. Lluís,
    Quan es parla de ‘societat civil’, potser ens referim a un cert associacionisme de llarga tradició a Catalunya i que ha portat a que es facin un munt de coses, especialment de tipus cultural. Que hi hagi uns grups de pressió i uns cercles amb vocació elitista, en pot ser una de les seves conseqüències, però no el tot. I ben cert que quan ens referim a l’ensenyament, al darrere hi ha una tasca professional que tots, en una època o una altra, he viscut. Per exemple, jo vaig viure, des de les incipients AMPAS, al final dels setanta, la gènesis del que seria l’Escola pública catalana i la dedicació d’un bon munt de professionals que la van fer possible.

    ResponElimina
  14. Francesc,
    Sabadell és una ciutat associacionista per excel•lència, però em temo que tots els seus valors es van diluint i uniformitzant...Potser cada cop ho és menys.

    ResponElimina
  15. Vicicle,
    Desconec la realitat valenciana de la que parles, però pel que dius, no et veig gaire optimista. Potser els valors de l’associacionisme al Principat resideixen en una llarga tradició de campar-se-les pel seu compte, sense creure massa en els paraigües d’un estat benefactor i protector.
    Hi ha molts matisos, però.
    Salut.

    ResponElimina
  16. Temujin,
    Una de las grandes contradicciones de las democracias és el permanente intento de ciertos sujetos de pervertirlas internamente. Los pilares básicos de la misma suelen ser pasto de los mismos para manipular demagogicamente a la gente.
    Una sociedad con tradición asociacionista es bastante menos manipulable, puesto que existe una movilización permanente y una mayor capacidad de respuesta civil, y aunque no sea objeto del contenido de esta entrada, creo que vale la pena constatar que donde hubo esa tradición, se está perdiendo en un magma cultural de notoria mediocridad...

    ResponElimina
  17. La meva àvia va rebre classes de català (durant la República) i mons pares no en van rebre mai!

    Curioses contradiccions porta la història.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog