dimarts, 8 de març del 2011

Amb el ciri a la mà.




Il·lustració de Aubrey Beardsley pel "Salomé" d'Oscar Wilde.

La Llucieta  era una nena de casa bona. Enjogassada i riallera, passava la seva adolescència dintre les quatre parets de la ‘Escuela de Nuestra Señora de Loreto’ de Barcelona, tret de les diades de l’estiu, que tenia vacances i  la família es desplaçava a la ‘torre’ que tenien a Llavaneres, on coincidien dones, quitxalla, minyones i mainaderes en un bulliciós caos, que durava fins el vespre, quan arribaven els homes -si no tenien un sopar amb cap client- i imposaven silenci .D’habitud arribaven cap el tard, amb els ‘Hispano’ i els ‘Bugatti’  conduïts pels respectius xofers.
La Llucieta, a l’estiu s’emancipava de la fèrria disciplina de les monges i deixava el feixuc uniforme escolar per vestir les vaporoses bates amb llaçades i cintes, més pròpies d’una nena més petita, però que la feien sentir més lliure.
Ella, amb la munió de germans i cosins, jugaven a ‘cuit i amagar’ pel jardí de la ‘torre’, sobrat d’amagatalls. Ho feien per parelles i a la Llucieta l’hi havia tocat amagar-se amb el cosí Frederic – un cepat adolescent amb pinta de trapella, que s’havia escapolit d’haver d’estudiar el munt d’assignatures de batxillerat que l’hi havien quedat penjades pel setembre- En Frederic, als seus disset anys, ja es portava l’oli, i fins i tot  se’l havia vist, alguna vegada, amb alguns companys barbamecs com ell,  rondant pels antres més foscos del Barri Xino’ barcelonès .
Els dos cosins varen córrer, agafats de la mà,  per trobar un bon amagatall, entre buguenvíl·lies, esclatants rosers, begònies i margarides. Els perfums embafadors de les flors, junt amb la lluminosa claredat d’aquella tarda de juny, eren com un beuratge embriagador. Els seus rostres riallers, entresuats per la calor i amb l’espurna d’excitació pel joc que la lluïssor dels ulls evidenciava, traspuava la felicitat que els envaïa.
Conillets, conillets, Esteu ben amagadets?’ - Preguntaven els que els havia tocat parar.
Ostres, no- es van dir mentre s’entaforaven dintre d’un petit espai d’obra, cobert per l’heura, on el jardiner guardava les seves eines. Els cossos dels cosins eren a frec dintre la foscor, i sentien la fresca sentor del perfum de llur suor, barrejada amb el de les flors i el toc de lavanda que la Llucieta s’havia posat de bon matí. Les mans, impel·lides per alguna força oculta van començar a buscar els respectius cossos. Els llavis es van trobar i la Llucieta es va sorprendre per la  humitat agradosa de la llengua del seu cosí. En Frederic era més expert que ella, que no havia tingut mai tant a la vora un baró amb excitada actitud. La barreja de desig i la consciència del pecat la tenien trasbalsada, però no se’n podia estar de l’embriaguesa de les carícies i les besades, que tornava amb frenètica i goluda avidesa.
En un moment de l’entrellat de petons humits i membres entrellaçats, es va trobar a la mà un carnós cilindre que palpitava com aquells cadells de gat que paria la gateta i ella acaronava. Per alguna raó l’hi va venir al cap la quotidiana disciplina religiosa i aquells ciris de cera que les monges els feien dur a les  processons marianes. Aquells eren freds,  durs i rígids, i aquest era tens, però tendre i suau i ella maldava per acollir-lo, com els menuts cadells tremolosos. La comparació del membre amb el ciri l’hi va fer gràcia, i es començà a enriolar. La barreja del plaer i les imatges de les llargues cues de nenes i monges amb el ciri a la mà, l’hi provocaren una confusió histèrica. Quan més s’apropava al clímax, amb el membre palpitant a la mà, totalment descontrolada va començar a cantar, amb la seva veu de contralt.
“Venid y vamos todas,
con flores a María...”       
Tot just va ressonar pel jardí la veueta de la noia, que es va sentir una fressa de corredisses:
“Un, dos, tres. Llucieta, Frederic, sou dintre la caseta de les eines... Elis, elis!”
I els va tocar parar i seguir el joc de 'cuit i amagar', cercant la quitxalla pel darrere els boixos, matolls i d’altres amagatalls del frondós jardí .           

12 comentaris:

  1. Hay que tener cuidado con donde se deja el cirio....

    P.D. Estoy leyendo un libro de la presencia de la Orden del Temple en España y por ende en Cataluña hay varios. El culto a la Virgen, la Virgen Negra...

    ResponElimina
  2. M'has fet recordar quan una parella del poble, i no és cap facècia, ja fa una pila d'anys van anar a Londres. Ell, tot agosarat, la feu entrar en un sex-shop, i ella, que i sabia on anava, va i li engalta: "caram X, quines marededéus més estranyes no?". Quantes animetes de déu no arribaven sense saber ben bé que caratsus havia passat.

    ResponElimina
  3. Hay varios lugares con cierta presencia de "animo", quise decir...

    ResponElimina
  4. aquestes experiències entre cosinets i cosinetes solen ser les primeres experiències...he he...resa dos avemaries i un parenostre i tot perdonat...!

    ResponElimina
  5. Això si que és un veritable "coitus interruptus"!

    Crec recordar que hi ha alguna frase sobre els cosins, en la cultura popular...
    ara no recordo com deia :-)

    ResponElimina
  6. Molt bó i un digne colofó la senyora de les marededeus del sex shop.

    ResponElimina
  7. Temujin,
    En Catalunya hay varios vestigios del pasado templario. El castillo de Miravet es uno de ellos, y de los pocos que dejó en pie el Borbón después del 1714.
    En cuanto a las vírgenes negras, hay cierta unanimidad en especular que se trata de la pervivencia de antiguas tradiciones pre-cristianas relacionadas con la fertilidad y el culto a la tierra fecunda,que suele ser negra y grasa...El tema daría para una entrada y más...
    Saludos.

    ResponElimina
  8. Clidice,
    Molt bona l’anècdota del sex-shop de Londres. I és que hi va haver èpoques que déu n’hi dó com anava la informació sexual del jovent... :)

    ResponElimina
  9. Aris,
    Ep, que no hem tingut mai una ‘torre’ a Llavaneres, ni jo ni els de casa...Cosins i cosines, si que en tenim, però no ens tenim tanta franquesa, malgrat la dita popular.

    ResponElimina
  10. Francesc,
    És que sovint són millors els comentaris que la mateixa entrada, que generalment l’enriqueixen. Són les bondats del món blogaire, on tots hi participem d’una manera o d’una altra...

    ResponElimina
  11. La meva maleta,
    Carme, crec que la frase que no recordes és :'Com més cosins més veïns’ ...O més o menys alguna cosa que rima de manera semblant...
    És ben ingenu això de jugar al ‘cuit i amagar’ doncs t’acaben sempre trobant... :)

    ResponElimina
  12. Deixa-la córrer la Llucieta... em sembla que, a partir d'ara, ja no vagarà per la vida amb el ciri a la mà!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog