divendres, 4 de març del 2011

En Pep Torrents, l’àngel que enlluernava les nenes de catorze anys.

Pep Torrents. Foto de la Xarxa


Han passat molts anys –molt més de mig segle-  des de que compartíem pupitre a Cal Tatxé,  on ens preparaven per formar part de la legió de quadres que engolia la industria tèxtil sabadellenca. Tu que voldràs ser quan siguis gran ? – preguntava el senyor Salas, el director d’aquella escola primària. Si eres tranquil i destacaves amb l’aritmètica t’encaminava per anar d’escarràs, als catorze anys, a unes oficines on, passats els anys, potser series comptable. Si eres més trapella i bellugadís, t’encolomaria a un despatx, on aprendries a plegar peces i a empaquetar, fins que a algú se li acudís que tenies prou capacitat per agafar un mostrari i anar a trepitjar els carrers de mitja Espanya venent teixits.  Si no destacaves en res, aniries a un magatzem o a una ‘quadra’ tèxtil, sense perdre passada,  per formar a les files dels teixidors, magatzemers, canoners i altres especialitats de la tropa del proletariat.  
Érem uns quants que no ens agradava massa la perspectiva d'aquell món que ja ha desaparegut, i recordo que tu basties il·lusions d’alçada, mentre d’altres somniàvem aventures i viatges exòtics, inspirats pel Salgari, el Juli Verne o el Karl May.
Ja adolescents, varem coincidir en el món del teatre amateur ( més tard s’aplicà l’eufemisme de teatre independent) on tu  hi destacaves. Eres bell –encara ahir la meva germana m’ho recordava- i  feies l’àngel dels 'Pastorets' com ningú. Totes les nenes de catorze anys anaven a veure’ls per fruir de la teva aparició, penjat d’un talabard i foragitant les forces del mal, com un heroi wagnerià.
Vas fer el salt al món professional i de primer vas passar-ho molt malament. Hi havia dies que no et llevaves, pendent del telèfon i amb la nevera buida, confessaves.  
Era l’any 1968. Ja les coses havien millorat i et varem venir a veure a “La Cova del Drac” del carrer Tuset. Tu i la Carme Sansa acabàveu d’interpretar un espectacle de cabaret. Ella estava exultant, entresuada, excitada i a tu et brillaven els ulls. Cal haver pujat a un escenari per comprendre el grau d’eufòria que se sent en aquells moments, amb tota l’adrenalina i alliberat de la càrrega de la responsabilitat. És el que en diuen la droga de l’escenari, que no s’oblida mai.  A la taula hi havia la Maria Aurèlia Campmany, el Jaume Vidal Alcover, i a prop hi havia en Ricard Salvat, la Núria Espert, en Pau Garsaball i d’altres patums del teatre. També s’hi va apropar un jove que es deia Ramon Moix, però que es feia dir Terenci i la Maria Aurèlia, amb sornegueria,  ens el va presentar com a un ‘aprenent d’escriptor’. Aquest escandalitzava tothom amb el seu llenguatge desimbolt. Aquella era la ‘gauche’ - i no precisament la ‘divina’ que aquella es movia una mica més amunt, pel ‘Boccaccio’ amb el Serrat, la Guillermina i la Gimpera- de la qual només en queda el rastre  d’uns obres que ningú torna a reeditar. 
La Carme Sansa estava sensual i enlluernadora,  i tu, potser també excitat, vas voler passar comptes amb el passat. Et vas despatxar ben de gust amb tots nosaltres, els amateurs, els no professionals, els que no teníem el valor de fer el sacrifici de jugar-nos-la. Amb la difícil  compaginació de dèries, treballs i estudis, ens vas preveure un horitzó de caps de negociat i de directius a l’associacionisme civil, i no et vas pas equivocar gaire. La predicció era cantada i no precisava grans dots d’endevinació, però tenies raó.
Tu eres bell, ben plantat, i amb talent i apuntaves per galant, en canvi, alguns de nosaltres estàvem abocats a papers característics. A mi, que soc alt i gros, només em donaven papers de bestiota, com el Ferrovius de l’'Androcles i el Lleó' d’en Bernard Shaw, un botxí de “Mesura per mesura”, un dels assassins de 'Macbhet', el sicari que mata Lorenzaccio, el ferrer Mastax, del “Plet per l’ombra d’un ruc” o un ‘marine’ sonat arrestat a ‘La prisión’.
No era pas vocacional, però estàvem abocats a la normalitat sedentària de la mediocritat de les feines ordinàries.
Van anar passant els anys, i t’anava trobant a les series de la TV3 i sentint la teva veu vellutada als doblatges, fins el punt que ja se’ns feia d’habitud.
No fa gaire, el passat gener, va morir un amic comú –el Francesc Umbert- i en el sepeli varem coincidir molta gent sobrevivent d’aquells anys passats: cadascú amb la seva història personal. N’hi havia algun, vell company d’escenaris, que havia coincidit amb tu a les sèries de la TV i al món de la faràndula professional i vaig preguntar-li, estranyat, per la teva absència. Em va informar que estaves molt malalt.
He volgut fer aquesta breu repassada a la teva memòria, amb la convicció  que de maneres molts diferents, crec que essencialment hem coincidit en aquesta mena d’escenari universal que és el món,  on ens ha tocat a cadascú fer el seu paper de l’auca.
Tu seràs sempre aquell àngel dels “Pastorets” que enlluernava més a les nenes de catorze anys que al pèrfid diable i jo aquell característic de punyal i embolcall, abocat als negociats estranys d’aquesta vida.  
Descansa en Pau, Pep.
  
                      


Fragment de "El extraño viaje" de Fernando Fernám Gómez.

18 comentaris:

  1. Emotiu homenatge per un amic. Nosaltres el coneguem gràcies a la TV3, i hem gaudit del seu bon ofici i de la seua meravellosa veu. Salut.

    ResponElimina
  2. Crec que has trobat una de les fórmules bones per a fer homenatges. Pocs tòpics.

    ResponElimina
  3. No he pogut deixar de llegir fins el final, Ramon. Quan els homenatges són sentits, són els millors.
    Vaig descobrir el Pep Torrents de joveneta, quan treballava a la ràdio. Ja havia perdut llavors la fascinació per les veus de "galan" radiofòniques: ja sabia que no es corresponien a la imatge mental que jo em vaig creava.
    Però aquella veu -vellutada, com tu dius- era impressionant. Tot i haver-ne descobert la imatge que hi havia al darrere després, a TV3, em quedo d'ell amb aquesta imatge mental: la de la seva veu.

    ResponElimina
  4. Una evocació de tota una època, moltes adolescents de la meva època estàvem una mica embadalides amb aquest actor.

    ResponElimina
  5. La mort d'un vell amic sol ser un moment adient per passar comptes amb el passat. Tu ho has fet amb elegància, mirant cap a enrere sense ira, i amb una prosa molt polida. A vegades, quan vaig a un funeral i l'oficiant d'ofici (valgui la redundància) s'embranca en divagacions estereotipades, em venen a la ment, i recito per mi sol, els versos de Jorge Manrique. Ara, llegint el teu panegíric, em venien els Calderón:

    Sueña el rico en su riqueza,
    que más cuidados le ofrece;
    sueña el pobre que padece
    su miseria y su pobreza;
    sueña el que a medrar empieza,
    sueña el que afana y pretende,
    sueña el que agravia y ofende,
    y en el mundo, en conclusión,
    todos sueñan lo que son,
    aunque ninguno lo entiende.

    ResponElimina
  6. Al Pep Torrents el vaig conèixer ja de gran, a TV3. Pel que expliques, vareu està en temps de la "Gauche Divine" una época en la que fins i tot Gabriel Garcia Marques vivia a Barcelona. Sempre que es mora algu (i perdonem no vull sembla frivol) penso "que le quiten lo bailao".
    La peli del extraño viaje es boníssima.

    ResponElimina
  7. tens molta raó, no hi ha hagut mai cap àngel com ell als Pastorets de la Faràndula. Tot i que no se jó si el Bustos donaria el pes.
    Un honest homenatge.

    ResponElimina
  8. Vicicle,
    En Torrets ha estat un excel•lent actor i un gran treballador. Com hauràs vist, varem coincidir a l’escola primària i a les divagacions de l’adolescència. Ha estat una de les veus mes característiques de l’escena en català.

    ResponElimina
  9. Lluís,
    Quan es tracta de rememorar i no fer homenatges, potser les coses surten de manera diferent. En aquest cas, un comentari de la meva germana i uns records d’infantesa m’han portat a recordar la persona que va ser ja fa molts anys.

    ResponElimina
  10. Eulàlia,
    Sempre guardem una imatge de les persones en el nostre subconscient. El que va ser la teva experiència radiofònica, per mi va ser la d’uns pupitres i una quitxalla i unes il•lusions infantils i juvenils que es van anar encarrilant pels camins imprevisibles de la vida. Cada vegada que desapareix algú, s’emporta un retall d’aquestes vivències ja passades i es queda una imatge, sovint subjectiva o sublimada.

    ResponElimina
  11. Júlia,
    La teva impressió coincideix amb la de la meva germana. Va ser un tipus força atractiu i amb un gran impacte en el sexe femení.

    ResponElimina
  12. Brian,
    Encertats els versos que hi poses i adients al que volia dir.
    El que se’n va, s’emporta les seves vivències i ens deixa les nostres, amb tota la seva possible càrrega de subjectivitat.
    No volia fer un panegíric. Quan vaig saber de la seva mort, volia subratllar allò que van ser les beceroles de la nostra vida i allò que en porta a moure’ns d’una manera o una altra, sempre mirant endarrere sense ira, frustracions ni rancor.

    ResponElimina
  13. Aris,
    Més que la ‘gauche divina’, varem coincidir una miqueta abans, a l’escola, i esporàdicament en moments com els que he detallat a l’entrada.
    Certament van ser uns anys de plenitud i d’intensa vitalitat, tot i que penso que era perquè –com en Serrat- ‘teníem vint anys’. I si, ‘que nos quiten lo bailado’ .
    ‘El extraño viaje’, al meu entendre és una de les millors pel•lícules de la cinematografia espanyola i una de les desconegudes, que tracta amb molta mala llet el món de l’espectacle.

    ResponElimina
  14. Francesc,
    El Bustos –el nostre inefable alcalde- faria mans i mànigues per ser el protagonista dels Pastorets, fent tots els papers i sortint a totes les fotos, promocionals o no, com sempre sol fer. S’ha de ser molt hàbil per sortir sempre a les fotos, tu.

    ResponElimina
  15. Me ha gustado el homenaje, suena a sincero...

    ResponElimina
  16. MÉS CURT NO NÈIXES PARAULA DE MORTADEL.lA!
    Etsde l'Ateneu Barcelonés, MACO?

    ResponElimina
  17. Mortadel•la,
    Agraït per la teva sinceritat, que recorda aquella dels infants o la dels embriacs ( in vino veritas). D’altra banda, t’asseguro que no tinc cap mena de relació amb l’Ateneu Barcelonès, ni amb cap altre mena d’ateneu, per la qual cosa tu sabràs que el vols dir i a qui et refereixes.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog