dimarts, 15 de març del 2011

“El Camp de la Sang” de Sabadell.



A un centenar escassos de metres de la Plaça de Sant Jaume de Sabadell, on vaig viure-hi els primers vint i poc anys de la meva vida, hi ha l’edifici del Mercat Municipal, supèrbia i original obra arquitectònica d’en Josep Renom, coronada per una cúpula florentina la mar d’escaient.
Com la majoria de les coses d’aquest món, bastides damunt de runes, batalles i malvestats vàries, aquest mercat va ser construït  l’any 1927 damunt d’un descampat que se’n deia “El Camp de la Sang”.
De la meva infantesa recordo que l’àvia ens ho explicava, dient que allà mateix hom hi executava els condemnats a mort, la qual cosa excitava la meva imaginació infantil i el passar per allà em produïa una mena de malastrugança,  especialment els migdies del diumenge, quan la mare m’enviava a comprar gel als baixos del dit mercat,  per posar a la nevera (no elèctrica) que fa cinquanta anys s’emprava,.
Calia baixar unes escales i fer una mica de cua en un soterrani gèlid i humit, davant d’una maquinota infernal, que anava traient unes barres de gel i que un operari tallava en cubs regulars de pam i mig, més o menys, amb una serra, el soroll de la qual perforava el cervell. Uns homes amb guants i bata de cuir es movien com dimonis d’un infern gèlid, traginant les enormes i fredes barres.  La finalitat de la “fàbrica” de gel era bàsicament proveir les parades de peix i cobrir d’altres necessitats del mercat, però els diumenges, que la plaça tancava, s’obria al públic. De dilluns a dissabte, un tal Pagàn amb un carro i un cavall, anaven fent el subministrament, venent-lo pels carrers, deixant un regalim d’aigua fresca per on passava.
En aquell escenari i en baixar i pujar les escales del soterrani, era el lloc idoni  per tal de què la meva imaginació excitada evoqués  els desgraciats que en la meva fantasia veia pujar al patíbul, on serien penjats, cremats, decapitats o esquarterats. Aquell lloc de malastruga em neguitejava i  procurava sortir-ne el més ràpidament que podia, llastrat amb la carrega feixuga de la galleda amb el tros de gel i les meves suggestions.
Més endavant vaig tenir accés a informació fidedigna del perquè del descampat on hi ha el Mercat Central se’n deia “El Camp de la Sang”.
Era el juny del  1855, una vegada acabada la  Guerra dels Matiners, quan a la comarca del Vallès  hi va haver una nova temptativa d’aixecament carlí. Nombroses partides encara actuaven, sense rendir-se, practicant el pillatge. En Joan Serrano i Berriga, mestre de Matadepera, va aplegar al seu voltant uns quants fervorosos de la causa. Alguns pocs sabadellencs, partidaris del carlisme en una ciutat eminentment republicana, van intentar adherir-s’hi  i ajudar la partida que es formava, però no ho pogueren fer, doncs el grup fou capturat per les tropes del “Regimiento de Soria” de guarnició a Sabadell. El Capità General de Catalunya, en Zapatero i Navas havia donat ordre de que tots els que es trobessin amb les armes a la mà fossin afusellats a les vint-i-quatre hores, per la qual cosa fou instruïda ràpidament la sumària i els detinguts van ser culpats i condemnats a mort.
Entre els reus hi havia un noi de dinou anys, un  tal Jaume Casanovas, que només feia que plorar la seva dissort. Les autoritats i els veïns, condolguts, anaren a Barcelona per demanar l’indult  del noi, el qual fou concedit, però arribà una hora tard, quan ja l’havien afusellat.  
El dia 2 de juliol de 1855, al posteriorment denominat  “Camp de la Sang”, hi afusellaren:
  • Pere Vila Cirera, pare caputxí, fill de Sarrià, de 48 anys.
  • Jaume Casanovas, minaire de Sarrià, de 19 anys.
  • Benet Lluís Comes, paleta, de 29 anys.
  • Llorenç Corbella, paleta, de Sant Feliu del Llobregat, de 36 anys.
L’endemà, dia 3 de juliol, afusellaren a tres restants:
  • Ramon Tudó Boada, pagès, de Pont d’Armentera, de 35 anys.
  • Francesc Arqué Bardina, carreter, d’Arbeca, de 39 anys.
  • Joan Serrano i Berriga, mestre de Matadepera, d’Aldearubia (Salamanca) de 39 anys.
No hi consta cap altra execució ni malvestat al lloc indicat, per la qual cosa la majoria dels fantasmes de penjats i esquarterats, fruit de la meva imaginació, s’han fet fonedissos i penso que d’estar més informada l’àvia, de petit me’ls hagués pogut estalviar.
  
Documentació treta de:
“Elements d’Història de Sabadell” Miquel Carreras Costajussà. Edicions de la Comissió de Cultura. 1932.
“Sabadell del meu Record” Marian Burgués. Joan Sallent, Impressor. 1929. 
Goya,. Detall de "Fusilamientos del 3 de Mayo"

13 comentaris:

  1. Les guerres Carlines donarien per una enciclopedia...a demés, més d'un nacionalista se'n duria le smans al cap, si sapigués que la gent més conservadora volia ser independent i eren Carlins, mentre que lliberals i porgresistes eren partidaris d'un estat centralista. Aquest mercat es el de Santa Maria de la Cabeza?

    ResponElimina
  2. Aris,
    Eren contextos diferents. Més que independentistes, els carlins eren foralistes i conservadors ( defensaven furs, religió i tradició dintre d’Espanya) tot i que alguns dels seus discursos tenien aire de crítica al centralisme metropolità del Madrid constitucionalista. Els progressistes eren més federalistes que unionistes, al menys a Catalunya. L’independentisme (o el nacionalisme) tal com el veiem avui, neix amb el Memorial de Greuges de l’Almirall i la Renaixença, de la mà de la burgesia lliberal i els seus hereus actuals en són els de CIU. Avui sembla ser que per l’efecte d’acció i reacció, un cert independentisme ha evolucionat cap a vies més populars, sense saber massa cap on es va.
    Cada cosa cal analitzar-la en el seu context històric i no sempre podem extrapolar les condicions objectives d’uns moments a uns altres.
    El Mercat és el de la Plaça de ídem de Sabadell, i a ella hi desemboca un carrer, avui dit de Jovellanos i que en èpoques de Franco es deia de Santa Maria de la Cabeza.

    ResponElimina
  3. Treballo a Sabadell, al centre, i una dels edificis que sempre m'ha impressionat més és aquest del mercat.

    No sabia la història que expliques.

    Gràcies!

    ResponElimina
  4. T'agraeixo aquest retall de història que no coneixia de la nostra ciutat. Potser seré jo, ara, que quan m'acosti al Mercat, me'l miraré d'una altra manera!
    I mira si en sóc de ignorant, que aquest nom de Sta. María de la Cabeza, em vé de nou completament.

    Sempre em resulta molt interessant passar per aquí Alberich :-)
    Salut.

    ResponElimina
  5. Sempre que baixo a Sabadell hi entro, ara ho faré amb més criteri :)

    ResponElimina
  6. Tirantlobloc,
    Els edificis tenen els seus secrets i la seva història, com les persones.
    M’alegro que et siguin útils per conèixer millor la ciutat on treballes.
    A mi m’agrada molt divulgar-les.
    Salut.

    ResponElimina
  7. La meva maleta,
    Carme, sempre és un plaer explicar alguna batalleta que pugui interessar algú.
    Parlem d’una època en la que Sabadell no passava dels sis mil habitants i les coses eren molt diferents de les d’ara.
    Al carrer de Jovellanos,encara hi ha gent gran que en diu Santa María de la Cabeza, per haver-ho sentit a dir gairebé sempre. Ve a ser com la Plaça Francesc Macià de Barcelona, que encara hi ha qui en diu de Calvo Sotelo...Són inèrcies per causa de la història més recent.
    Salutacions.

    ResponElimina
  8. Clidice,
    La trobaràs molt reeixida des de que, recentment la van remodelar i la van fer tota nova per dins. Si a Sabadell tinguéssim tants turistes com els del nostre barri marítim (denominat Barcelona) potser estaria a les guies més famoses ;-)

    ResponElimina
  9. En Jaume Busqué ja traspassat fa anys, m'havia explicat l'història del Camp de la Sang on ara hi ha el Mercat Central.

    ResponElimina
  10. Francesc,
    A Sabadell és bastant coneguda l'existència del Camp de la Sang, especialment per la gent d'anys o els que han entrat en el tema de la història local.

    ResponElimina
  11. Si n'hi he passat de vegades jo per aquí, i no en tenia ni idea (com de tantes altres coses).

    La veritat és que el nom de Camp de la Sang (si bé tenia rerefons justificat històric) donava molt de joc a la potent imaginació infantil.

    ResponElimina
  12. Efectivament, els meus avis parlaven amb els termes que heu exposat.

    ResponElimina
  13. El meu avi Joan Burgarolas, Cap de Bombers a la primera mitad del segle XX me'n havia parlat sovint gràcies al testimoni dels seus avant-passats més recents. I recordo que a la familia se'n parlava amb certa naturalitat.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog