dimarts, 11 de gener del 2011

“Semos los más mejores”.


Fira a Utrecht.  Juliol 2008

Sovint en tertúlies, sopars i fòrums, surt aquella espurna de xovinisme que fa que hom afirmi que allò seu és lo millor: No hi ha vi com el de la terra, ni pernil, ni oli, ni fruita i la ‘paella socarraeta’ no la menja ningú en el món mundial, només que nosaltres. Ahir es va fer evident amb la designació del ‘pilota d’or’ del futbol: ja és bo, el Messi, l’argentí, ja, però, home!, els de casa, l’Iniesta i el Xavi...és que aquests havien guanyat l’oro i el moro i s’ho mereixien molt més. No hi hauria d’haver hagut color!.
Aquests tics tòpics, que es troben i cultiven totes les cultures i com més endogàmiques i tancades siguin, encara més, formen part de les paupèrrimes ortopèdies de l’autoestima dels pobles i són font de no pocs prejudicis i animadversions entre ells.

Fa un parell d’anys varem estar un cap de setmana a Amsterdam i Utrecht, dues ciutats holandeses dispars on un fill meu hi havia estudiat. Recordo petites sensacions, com sempre queden dels viatges, tals com olors de flors i de formatge, de salabror de mar, visions de paisatges plans  i d’una varietat cromàtica extraordinària i com a resumen, una agradable sensació d’estar en un món lliure; una mena de paradís de la tolerància, on hi cabia gairebé tot, dintre del respecte dels altres.
Aquesta mena de paradisos forans, sempre solen ser malmesos per una espècie invasora i devastadora que se’n diu turisme, i entre ells nosaltres mateixos.
Passejàvem a la vora dels canals, cap a la tarda, quan el cel adquireix tons nacres i rosats i les aigües quietes semblen la superfície d’una gran perla. Lluïa un sol ponent que donava al paisatge un aspecte màgic, amb un meravellós joc de reflexos a l’aigua, mentre els edificis anaven canviant el seu color. 
Varem pujar a una barcassa , per l’estil dels bateaumouche que hi ha a París –una carallada dedicada al turisme amb sopar inclós- una vegada dalt, seiem en unes taules i ens van servir un vi bastant acceptable –un vi roig, jove, sense pretensions- i uns plats amb formatge i d’altres aperitius del país.
La barcassa estava menada per un holandès disfressat de capità de fragata que es volia fer el simpàtic i, repartits per les taules, un grup d’espanyols, que es feien sentir en el to alt en el que els llatins ens fem les nostres confidències, una parelleta d’italians que no deixaven de fer manetes, i uns anglesos fumats, que estaven bastant absents d’aquest món.
Una senyora del grup espanyol duia la veu cantant, referint-se a l’àpat que ens havien servit:
-“Es que esta gente no saben comer. Si hasta parecen descoloridos y como cebados. Debe ser de comer tanto queso y mantequilla... Anda, que si tuvieran un buen jamón y un buen vino de La Rioja, otro gallo les cantaría... Por ello se vienen a España en manadas: a ponerse tibios de bien comer y bien beber”.
Nosaltres amb l’orella ben atenta, ens canviàvem un somriure còmplice.
“¡Vaya con el quesito que nos han puesto!...Cosa más sosa...¿No lleva comino esto amarillento?. ¡Puaag, que asco!... -Insistia la dama.
-“¿Y el vino?”- va saltar un dels homes, fent valer els seus profunds coneixements enològics mentre donava voltes a la copa i ficava el nas a dintre –“¡Madre que cosa más mala...! Para vino no hay como el de nuestra tierra”.
“¿Se han fijado en la etiqueta? – li vaig dir jo, interrompent la seva interessant rondinada-
-“Hombre son ustedes españoles? Bueno, aquí pone RED WINE”- va respondre l’entès en vi, una mica desconcertat per la meva intromisió- “Y algo más en inglés...Es que aquí, la cerveza, vale”- va afegir,  conciliador, veient la meva cara- “pero el vino es malísimo¿ no le parece? “...
“Lea la etiqueta pequeñita”- li vaig dir- “La de atrás, con letras chiquitas”- La va llegir i va canviar la cara, mirant-me amb un somriure que volia dir quelcom semblant a “Tierra trágame”.
S’hi veia un codi de barres i un petit escrit que deia “Wine from Ribera del Guadiana. Made in Spain”...

13 comentaris:

  1. aix, què maintencionsts que són alguns, Alberich!!
    Pobre home, tan content com n'estava de fer d'enòleg experimentat!!!

    ResponElimina
  2. I segur que va acabar per dir que s'exporta el vi més dolent perquè com que els estrangers no tenen paladar els sembla glòria. En canvi a casa, a casa el vi és boníssim! I a seguir criticant, que és una de les tasques més divertides del turista.

    ResponElimina
  3. És molt divertit (o patètic) anant pel món veure com, moltíssimes persones l'únic que pretenen és trobar una rèplica de casa seva. O, en el seu cas, tenir l'ocasió de criticar-ho tot. No mengen res que no sigui menjar "occidental" i se la passen de McDonald's a Burguer King en els llocs més insospitats. Però és el que volta, sobretot en èpoques de bonança econòmica.

    ResponElimina
  4. he he he...clar que a holanda, jo beuria cervesa...això em va passa a Mèxic, en un sopar amb espanyols "los señores quieren un buen vino? bueno, traigalo" ens va costar una pasta i va resultar ser Castellblanch....( que l¡he vist al super a 6 euros)

    ResponElimina
  5. si no e vero e ben trobatto! i crec e vero.

    Una vegada estavem a Harrod's a Londres en un ascensor (abanshi havia, ara no sé, ascensorista). L'ascensor es va parar entre pis i pis i l'ascensorista ni es va immutar. Nosaltres fotiem conyeta... Si ens ha de salvar aquest anglés baixet, gras i calb anem apanyats... fou el comentari....L'ascensorista va somriuRE i escuetament ens va dir...SÓC DE SANTA COLOMA DE GRAMENET.

    ResponElimina
  6. Eulàlia,
    Aquests enòlegs els trobes per tot arreu. Des de que s’ha posat de moda, als restaurants es veuen personatges fent cara de saber-ne, movent la copa, glopejant i mirant-les iridiscents tonalitats a contrallum, baix la mirada pacient i resignada del cambrer. Jo confesso que les meves categories de coneixement del vi, són tres: “peleón”, normalet, i del més bo, sense gaires matisos, ni vellutades sensacions de fusta i fruites del bosc...
    Salut.

    Joan,
    Molta gent viatja no se sap perquè, doncs és incapaç d’adaptar-se a les costums del país i es limita a deixar-se portar amunt i avall. Criticar és l’esport favorit: tot allò que s’aparta dels hàbits propis pot ser objecte de ferotges crítiques.

    Clidice,
    Penso que un dels valors afegits del viatjar és intentar gaudir de la gastronomia del lloc on es va. Malauradament les agències ja saben que es demana aquesta mena d’híbrid que es diu cuina internacional i solen portar-te a llocs on la gent no es queixi. A certs països aquesta dualitat es fa palesa a tots els àmbits i hi ha una versió pels turistes i una altra pels autòctons.

    Aris,
    El vi és més assequible al Mediterrani i a França. A d’altres països et pot costar un ull de la cara i la majoria són francesos, italians o argentins.

    Francesc,
    É vero, é vero. La foto de la xurreria que he penjat és de la meva collita.
    Anant pel món no es pot parlar malament de ningú en català, sempre hi ha algú de Santa Coloma que et pot entendre...
    Salut.

    ResponElimina
  7. Hahaha, m'has fet recordar, un any a París amb el Factor X i una parella amiga. Ella i jo miràvem uns vestits en una botiga i la dependenta ens observava. Els dos homes van començar a "considerar" la bellesa de la dependenta, una senyora gran, força lletja i pintada com una cacatua. La venedora impertèrrita al costat d'ells. Al cap d'una estona se m'atansa i em diu: "xica, que te'l vols emprovar?". Encara riem ara :P

    ResponElimina
  8. Clidice,
    Jo vaig quedar pasmat a Paris, quan em vaig dirigir amb el meu pobre francès del sud de Perpinyà a un gendarme per preguntar-li per un carrer – encara no tenia l’Antònia- i aquest em va contestar en un correcte i perfecte català. Va dir-me que era del Roussillon :)

    ResponElimina
  9. :) perdona que hi abundi, però m'has fet recordar que, aleshores, aquí encara no existien les ETT. A la Rue Lafayette n'hi havia una que em va encuriosir i on hi havia diverses ofertes de treball on el català era imprescindible: era per fer de comercial al sud.

    ResponElimina
  10. Clidice,
    Disculpa, que estava desconectat. No seria pel fet que es parli gaire, per la Catalunya Nord, no?

    ResponElimina
  11. doncs no ho sé, ho vaig trobar curiós, estic parlant de fa uns 16 anys, i hi havia vàries ofertes i ben pagades!

    ResponElimina
  12. Això m'ha recordat el conte aquell d'en Pere Calders, Els catalans pel món, quan diu:
    "Mal per mal, m’agraden mès les danses de Castllterçol…"
    Si no el coneixeu, el teniu aquí:
    http://casalargentivendrell.wordpress.com/2008/01/06/els-catalans-pel-mon/

    ResponElimina
  13. Helter,
    Un conte boníssim, com la majoria dels d'en Pere Calders. Gràcies.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog