El testament de mossèn Onofre.

Quan la Policia va entrar a la cel·la del convent on mossèn Onofre s’havia llevat la vida, van trobar un escrit que deia així:

“Senyor del Cel,  m'heu posat a prova i he suportat la meva creu com vos vareu haver de suportar la Vostra.

Ja sabeu que la meva vocació va ser bastida des de l’amor de la meva mare, la rectitud del pare i les virtuts de les meves germanes que van embolcallar-me d’amor a la Vostra Indubtable Existència. Res és prou per alabar la Vostra Santedat i la vostra Majestat.

Vaig suportar els durs anys de seminari i sacrificis amb la resignació dels anyells. L’aigua freda i els càstigs corporals van domar la meva sexualitat per poder complir el preuat vot de castedat: mai cap dona ha embrutat aquest sagrat vincle que m’apropa als àngels del cel i a la santedat dels justos que seuen a la Vostra Dreta.

Els anys de la febre juvenil vaig tenir molt present el suprem sacrifici que va fer el cast Orígenes, que per a no caure en la temptació es va mutilar, oferint la seva castració a la Vostra Major Glòria.

Quan vaig deixar el diaconat i vaig ser nomenat rector de la petita parròquia on durant tants anys vaig servir-vos amb la humilitat dels anacoretes i la pulsió fanàtica dels màrtirs de la fe, ja sabeu que vaig intentar crear un cor de veus blanques que enaltissin el Vostre nom i fossin una humil mostra  de les meravelles que ens teniu reservades al paradís. Tot ho vaig fer amb la humilitat que ens pertoca als mortals i procurant no caure en el pecat de supèrbia del que em previngué el meu confessor, i posteriorment m’acusà el bisbe.

Aquelles tendres veus s’alçaven al vent, en lloança de la vostra Majestat i les carones dels cantaires del cor, resplendien la bellesa del candor i de la innocència. Mai havia pensat que els àngels fossin tangibles al contacte humà i quan passava els meus dits, consagrats a Vos, oh Senyor!, pels seus cabells suaus com  la seda, sentia un desconegut èxtasi que m’apropava a la vostra celestial beatitud, a bestreta del goig del Paradís promès.

Si l’Amor és d’una categoria immaterial, aquells cossos menuts, núbils, evanescents eren la cosa que més se l’hi assemblava. Dels dits passats pels rinxols suaus del cabell, van venir les carícies ingènues, les corredisses i rialles pel passadís, l’enjogassada innocència dels serafins i els  querubins. No vaig trobar apropament més sincer a la vostra Gràcia i a la vostra Majestat que quan acaronava aquells petits cossos allunyats de qualsevol indici de pecat, tant allunyats de la promiscua i lasciva mala fe dels púbers de veu de baríton i del pecaminós coqueteig de les poncelles en flor, de pits incipients i formes arrodonides i de la dels seus pares, embolicats en complicades xarxes familiars amb les seves separacions, enganys i adulteris –que un capellà d’un poble i confessor de grans i petits, tot ho sap- 

Adorant aquells essers innocents us adorava a Vos, Senyor, però ni el bisbe ni la Justícia dels homes ho entenen així i m’han separat dels meus angelets, destinant-me a tenir cura de les necessitats espirituals d’unes monges, la més jove de les quals té uns seixanta anys. Són ben bé el contrari dels meus estimats querubins: una colla de rondinaires, que es passen el dia resant d’una manera mecànica i poc convincent a la Vostra Majestat. Unes seques i amargades que no entenen les subtileses del Vostre Amor i la Bellesa de les coses del Més Enllà.   

Diuen que he pecat, però haureu de ser Vos qui em jutgi, Senyor, doncs Vos sou L’Únic que podreu comprendre’m, atès que la vostra Justícia no és la d’aquest Món”.