diumenge, 23 de gener del 2011

Desembarcament de Normandia



(Iniciativa de Relats Conjunts).

Fa seixanta-sis anys que vagarejo per les costes normandes. Dec ser invisible, doncs veig que la gent que es passeja a prop meu no se’n adona de la meva presència: Turistes despistats de rara procedència es barregen visitant els llocs  on va morir tanta gent jove. S’hi veu algun escadusser veterà, que ronseja arrossegant les cames al bell mig de les tombes del cementiri dels americans de Colleville, o un altre que posa una flor a una tomba del fossar alemany de La Cambe.  Va guarnit amb una insignia de la unitat a la que va pertànyer, cosida a una gorra casernària comprada a una botiga de souvenirs de les que formen part d'un macabre comerç que exploten alguns francesos. També hi ha gent jove disfressada amb flamants uniformes, de heterogènia entitat, que van fent el fatxenda, fantasiejant batalles impossibles que nomes rauen en la seva imaginació desbordada. Tret dels escassos veterans, la majoria no se’n assabenten del que aquí va passar: No en saben res de la gent apilada dintre d’uns vaixells, balancejats per una mar picada, marejats i atordits,   posteriorment deixats abandonats a peu de platja, sota el foc dels alemanys, ni de la sentor agra de vòmits, barrejada amb la sempiterna olor de suor, de peus i de femta que acompanya sempre els exèrcits de tots els temps,  afegida a una por cerval, irresistible i enganxada com un nus a la boca de l’estómac mentre duren els combats, junt  l’angoixa i la incertesa d'una gent, sempre ignorant del seu paper davant la Història, que la viu en qualitat de  peó dels projectes dels estrategs que s’erigeixen com a conductors del destí.
El juny del 1944, a la Normandia, varem coincidir  gent de vàries nacionalitats: Americans, britànics, canadencs, polonesos, francesos, però de nosaltres, els  republicans espanyols, sembla no recordar-se’n ningú.
Jo estava a “La Nueve una unitat de la 2ª Divisió Blindada del General Leclerc, composada gairebé exclusivament d’espanyols exiliats, que va desembarcar a un dels flancs de la batalla, a la platja de Utah,  i va ser la primera que va entrar quan es va alliberar París.  
Les dades senyalades de la tradició francesa, com el 14 de juliol, i les diades de la commemoració del desembarcament, hom posa flors i banderes on varem caure els combatents, però no hi trobareu cap menció ni cap bandera que recordi que amb la França Lliure hi havia un bon grapat de joves republicans espanyols que des del Nord d’Àfrica fins a les ribes del Rhin, hi van deixar la seva quota de sang, suor i llàgrimes.  
Jo no sé com va anar tot: nomes sé que al mig d’un combat vaig sentir un fort cop al cap i tot es va fer fosc. Vaig reeixir, immaterial, deambulant per aquests antics camps de batalla, on hom hi ha instal·lat restaurants de fast food i botigues de souvenirs, i ara és una mena de gran parc temàtic.
Aquí hi som uns quants milers, de gent de tota procedència, que hi varem deixar la pell,  tots molt joves, just quan començàvem a viure. Ara som un record evanescent, cada vegada més allunyat de la memòria col·lectiva. Quan ja la batalla nomes sigui una referència en els llibres d’història, ens anirem fent fonedissos i ens anirem integrant dintre del paisatge. Jo, que provinc d’una contrada pirinenca,  ja tinc ullada una fageda on integrar-me definitivament amb la natura.           
   

23 comentaris:

  1. et podries apareixer als que van a fer el fatxenda o el capullo per aquelles contrades. Seria divertit.

    ResponElimina
  2. Molt bon relat! gràcies per a recordar-nos la participació dels republicans espanyols en la segona guerra mundial!

    ResponElimina
  3. Jo, com el Puigcarbó, et demanaria que t'apareguessis a una colla de desgraciats que no saben que es va acabar aquesta guerra... Bon relat!

    ResponElimina
  4. JO VAIG SER UN D'AQUEST TURISTES....TAN A LA MALAIDA PLATJA,COM AL CEMENTIRI....I DAVANT EL MONUMENT AL GENERAL YANQUI,QUE TENEN ALLA A QUATRE PASSES DEL TRIST ESCENARI,LI VAIG ENDILGA UN REGUITXELL D'INSULTS, A QUI SE LI VA ACUDIR ESCOLLIR AQUEST LLOC? SI ES UN CLAR MATADERO....QUIN POC RESPECTA PER LA VIDA DELS SEUS SOLDATS.
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  5. Pues yo quería ir a Normandia y ver los escenarios de las batallas. El turismo, con respeto, pienso que no es malo: ocurre que hay gente que viaja solo para hacer fotos y eso no es bueno, lo bueno es saborear los paisajes y las gentes y eso, normalmente, se hace observando mucho y hablando lo necesario. Un saludo

    ResponElimina
  6. Els vertaders herois quasi sempre són anònims. Ben fet per recordar-los. Salut.

    ResponElimina
  7. ai, se m'has adelantat, jo també volia escriure sobre "la nueve!...molt bo el relat...

    ResponElimina
  8. Intentava imaginar-ho tal com ho expliques literalment: mils i mils de fantasmes de nois de entre 18 i 30 anys vagant eternament per les platges de Normandia sense ser vistos per ningú; ni tampoc entre ells, que això encara seria un entreteniment. Després imaginava com seria el mon, si no hagués mort ningú en les guerres del 14 ençà... On ens hauríem enquibit, tanta gent... En fi, tonteries meves.

    ResponElimina
  9. Francesc,
    Procuraré contactar amb el fantasma,i li passaré la teva proposta.

    ResponElimina
  10. Elfreelang,
    La gesta dels republicans és una odissea silenciada. Vaig visitar el lloc de desembarcament de la Divisió francesa d’en Leclerc a Utah- on hi ha, com a monument, el tanc que he posat al relat- composada per molts espanyols, i no hi ha cap referència a aquella gent. És clar que anaven sota bandera francesa, però hi ha constància gràfica que duien els colors republicans i els vehicles s’anomenaven amb els noms de les principals batalles de la Guerra Civil.

    ResponElimina
  11. Anònim,
    Tens raó: la platja d’Omaha és dominada per una zona elevada, que fa que la platja sigui un camp de tir i un vertader escorxador per la gent que s’hi va trobar.

    ResponElimina
  12. Temujin,
    Visité Normandía el junio pasado. Resulta impresionante visitar la zona donde hubo tantas tragedias personales. También loslugares donde reposan las miles de víctimas deámbos bandos, la mayoría chavales de 18 o 20 años.

    ResponElimina
  13. Vicicle,
    Els herois no existeixen. La majoria són morts o desencisats de les seves gestes. Acabo depassar pel teu blog i m’ha agradat molt la visió crítica de l’heroisme que hi has dibuixat.
    Salut.

    ResponElimina
  14. Aris,
    He llegit el teu relat. Aquella gent de "la nueve" es mereixen que en parlem. Per això, quans més serem, millor.
    Salut.

    ResponElimina
  15. Brian,
    El pensament de que cada vida truncada als 18 anys ha representat el tall d’un projecte vital i el seu desenvolupament, és esfereïdor. I si apliquem els principis de Darwin, resulta que eren els més capaços i saludables, per la qual cosa es produeix un procés evolutiu regressiu.
    Malauradament aquesta mena de febres dels macroorganismes, si no es produeixen les víctimes per la guerra, ho són pel degoteig dels accidents de tràfic, les drogues, el SIDA, les fams o les grans catàstrofes puntuals amb les que la natura ens obsequia ben sovint.

    ResponElimina
  16. Zel,
    Gràcies,però no sé si podré contactar amb l'esperit, tal com ja li he dit a en Puigcarbó.

    ResponElimina
  17. Només un gran crit: Viva la Nueve! i el Regiment de Marche du Txat! Els francesos durant anys van esborrar els noms dels tancs a les fotos en els llibres d'història.

    ResponElimina
  18. Bon relat. Hi ha coses que no s'haurien d'oblidar mai per evitar repetir-les.

    ResponElimina
  19. Hi vaig veure un home que plorava emocionat. I uns estúpids que reien d'ell. Per un moment, vaig voler escanyar-los. Potser el teu fantasma els hauria de donar un bon ensurt.

    ResponElimina
  20. Alyebard,
    Ben cert. A França sembla que hi ha mala consciència amb l’ocupació i el col•laboracionisme i que els traguessin les castanyes del foc no els agrada gaire.

    ResponElimina
  21. McAabeu,
    Qui oblida la Història està obligat a repetir-la, va dir algú...

    ResponElimina
  22. Joan,
    La imatge d’un veterà, o una senyora gran posant flors en una tomba contrasta amb quitxalla corrent i els badocs de tota entitat. Els fotetes sempre es troben arreu. Són els gran ignorants, que reaccionen de manera histèrica davant les realitats que desconeixen.

    ResponElimina
  23. Potser el mal és aquest, fer-ne un monument, quan se surt del temps que li pertoca, quan tots els implicats han anat desapareixent, tot plegat perd sentit. Al damunt, en aquests temps on no és viatja per conèixer sinó per gastar i explicar-ho ... Tant de bo els fantasmes us revoltessiu!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog