divendres, 28 de gener del 2011

De proscenis i representacions teatrals.

Teatre Mariinsky Sant Petersburg


No sé si haureu vist mai el prosceni d’un gran  teatre.
Jo, ja fa uns quants anys, havia col·laborat amb un grup escènic independent i havia vist els darreres de moltes sales locals de la comarca i algunes de Barcelona, com la Villarroel, el Romea i el Capsa, i recordo un món estret i polsós, amb estranyes ferums de rònec i de maquillatge i de perfums embafadors i estridents.
Els proscenis dels teatres mostren una sòrdida realitat de decorats apilats, fustes mal endreçades i gent atabalada traginant estris amunt i avall en una mena de caos de formiguer esbotzat per una puntada de peu.    
El que no havia vist mai era el d’un gran teatre del tipus del Liceu, l’Escala de Milà o l’Òpera de París i l’ocasió la vaig tenir aquesta passada tardor quan varem viatjar a Sant Petersburg i varem anar al Teatre Mariinsky. Hi representaven “Les noces de Fígaro” d’en Mozart i varem treure localitats per assistir-hi.
Mitjançant els bon oficis d’una noia russa que ens feia de guia, unes hores abans de la representació ens varen deixar visitar el teatre, acompanyats d’una joveníssima i obesa aspirant a ‘prima donna’ que ens va fer els honors. Escales de cargol, cambres plenes de roba, un magatzem de vestuari, amb robes de colors estridents, plomes i tuls,  tot empolsinat i entaforat i més o menys separat per èpoques, ballets i òperes. Una cambra amb estibes de peces d’’atrezzo’, on hi havia espases de fusta, llances de tota mena, cascs amb banyes i sense, espingardes i fusells, ulleres sense vidre, ventalls, ceptres i corones de llautó, i tota mena d’objecte que us pugueu imaginar: una sala que deuria ser el somni d’un infant fantasiós, que fes abstracció de la pols que ho cobria tot i s’oblidés de la rància olor a rònec que tot ho presidia.   
La roba de la òpera del dia era tractada per un escamot de cosidores i planxadores, que la raspallaven, sargien i allisaven a correcuita i espasmòdica celeritat.
Més avall s’entrava a l’escenari.  Veient les fustes irregulars del terra, hom pensava que la ballarina de torn es podia fotre una bona entrebancada, però, no: uns obrers hi estenien unes peces d’una mena d’hule. D’altres traginaven fustes i martellejaven rares estructures que semblaven no tenir forma concreta.
Algun músic matiner afinava el seu instrument, i algú –potser un ballarí- feia estiraments.
Mentre passejàvem, anava entrat una gent vestida amb “jeans” i jaquetes gruixudes, que duien bosses de mà i que  ben segur eren els integrants de l’elenc artístic i els músics de l’orquestra.
Tot empolsinat, rònec i a punt de ser posat al servei de la Gran Comèdia.   
A continuació varem visitar la sala i les llotges, on, temps era temps, hi deurien badallar i ensopir-se el tsar i la seva cort imperial.
Havent sopat en una taverna propera al teatre, on hi havia autògrafs pintats a les parets – vaig identificar el d’en Nureyev- varem entrar a la sala.  La música de Mozart va començar a sonar i tenors, barítons, sopranos i contralts van encetar la màgia del divertiment hedonista de “Les noces de Fígaro”, cantada en rus. Sota la llum dels focus la roba tronada que havíem vist preparar, lluïa esplendorosa, com si fossin delicades sedes i apreciats velluts. Els polsosos decorats semblaven marbres i delicades construccions i fins i tot l’obesa aspirant a soprano, que varem identificar barrejada en el cor, semblava molt més prima.
I és que una cosa son les realitats de sota les bambolines i darrere  el prosceni polsós i caòtic, i una altra la representació sota les llums de colors, davant de la galeria que gaudeix de l’espectacle.                

11 comentaris:

  1. És el teatre! :) que sembli, encara que no sigui :)

    ResponElimina
  2. Els proscenis contenen tantes o més històries que les que es representen a l'escenari. Algunes deuen ser ben interessants.

    ResponElimina
  3. En parlar del prosceni em ve al cap Pel davant i pel darrere. Jo havia estat al de la Farándula, però clar, no és el mateix.

    ResponElimina
  4. I el decorat, tot i estar instal·lat a l'escenari, el cobreix un gruix de polsim que ja ve de fàbrica, com el que diu. I tanmateix creiem tot el que pasa al seu damunt. De veres que la cantaren en rus, Ramon?... Quina barra tenen els russos, déu meu. Salut.

    ResponElimina
  5. Clidice,
    Les aparences del “genio y figura” davant dels focus, i al darrera, la despullada realitat, De totes maneres, el teatre vés meravellós i fa farcit d’una mena de màgia que quan l’has tastat de a prop t’enganxa...:)

    Tirantlobloc,
    Si poguéssim veure els proscenis ...Sovint seria millor que la representació formal.

    Francesc,
    N’hi ha unes quantes d’obres de ‘teatre dintre del teatre’ que et representen els darreres d’una creació teatral. El prosceni de “La Faràndula” de Sabadell el conec mol bé, tot i que “Palestra”, quan jo hi era, actuava habitualment a l’auditori de la Caixa de Sabadell. Quan anàvem de “bolos” havíem anat a Tarragona, Granollers, Olesa... i al propi Barcelona.

    Vicicle,
    Sembla ser que el doblatge és un invent de les dictadures per controlar els textos. Ha estat cosa d’italians, espanyol, russos...Els altres subtitulaven, que és més barat i afavoreix el coneixement d’idiomes, i no permet la manipulació dels textos. Els russos ho deurien portar a l’extrem de doblar fins i tot la òpera, que per cert sona raríssima.

    ResponElimina
  6. quina experiència! a mi també m'agrada veure les obres entre "bambalines". Tenia un amic que feia fotos pel Liceu i vaig veure els assajos d'una obra de Maurice Bejart i va ser al'lucinant. Es veritat que Sant Peterburg es un ciutat tan insegura com diuen?

    ResponElimina
  7. Lo máximo que he visto ha sido las del Teatro Principal de Burgos y este es muy pequeño y remodelado recientemente...

    ResponElimina
  8. Aris,
    És cert, és una bona experiència. San Petersburg ens va semblar prou segura, encara que no ens van deix<ar tocar de peus a terra, com a la majoria dels turistes que no van pel seu compte...

    ResponElimina
  9. Temujin,
    La diferencia de entre bastidores y la escena principal siempre resulta contradictoria, sea el teatro pequeño o grande.
    Tendreis un teatro pequeño, pero una magnífica catedral.

    ResponElimina
  10. No sé si em poso de peus a la galleda, perquè soc força ignorant en la matèria, però tal com jo ho tinc entès (i acabo de mirar-ho al diccionari per assegurar-me) el prosceni és la part anterior, o sigui, la que sobresurt, de l'escenari. Recordo que el meu pare solia parlar dels "palcos de prosceni" per referir-se als que son just a sobre del prosceni.

    ResponElimina
  11. Brian,
    Tens raó, i he pecat de ser poc curós: el prosceni és la part davantera on hi ha els focus i, antigament l'apuntador. M'he deixat portar pel dir les coses malament. És correcte parlar d''entre bastidors'o dels darreres del teatre.
    Salut i gràcies per la rectificació.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog