dilluns, 20 de desembre del 2010

Les noves lluites de l’Olimp.



L’Abominable Diner Global, Déu entre els Déus del modern Olimp, i els seus germans, l’Inefable Euro Europeu i el Poderós Dòlar Americà, sempre han necessitat disposar d’un ample espai lliure per desenvolupar-se i moure’s amb  certa comoditat dintre del seu territori cosmològic. Van ser engendrats pels seus pares, el Ferotge Capitalisme  i la Riquesa Desfermada i Egoista  que, aquells temps no ho van tenir gens fàcil per criar-los i fer-los créixer, doncs van haver de lluitar amb el Socialisme Utòpic, la Socialdemocràcia Tèbia  i el Comunisme Soviètic, que pretenien encadenar-los i no els permetien pasturar al seu lliure albir. Van haver d’emprar recursos ideològics i el suport incondicional de l’Església  Catòlica Oficial per assolir un grau de llibertat que els permetés desenvolupar-se obertament.   
Una vegada van aconseguir eliminar  físicament els seus enemic naturals, i domesticar i mantenir engabiada la Socialdemocràcia, es van trobar que hi havia uns elements residuals que exercien  un cert control, impedint-los desenvolupar la seva insaciable golafreria  per las pastures còsmiques, i aquests torracollons  són els Partits Polítics.
Tot i el seu descrèdit davant l’opinió pública i el desencís creixent que aquests partits, en general inspiren, encara constitueixen, exercint el poder que els és donat, el control precís que posa límits a les apetències territorials de l’Abominable Diner Global i els seus parents més  propers. I això és degut a la pressió que les bases d’aquestes organitzacions exerceixen vers els seus dirigents, apart de la seva dependència del vot popular. Aquestes pressions, que fan la funció d’anticossos, depuren regularment el sistema, centrifugant els virus i les bactèries del nepotisme i la corrupció que l’emmalalteixen, com els casos Millet, els excessos urbanístics pretorians i els dels bigotis llevantins, entre molts d’altres que, injustament, esquitxen la imatge de la cosa pública fent pagar justos per pecadors.      
L’Abominable Diner Global sovint cau en l’error de menystenir aquesta opinió pública i enceta campanyes maquiavèl·liques i desencisadores vers la democràcia, que incideixen amb les frustracions que les crisis, que ell mateix ha provocat , provoquen en  els votants. Aconsellat per fosques patums sorgides d’escoles de negocis, l’Abominable Diner Global provoca, posant el dit a la nafra del desencís, de la corrupció i dels abusos del nepotisme, i de la causa de totes les crisis hagudes i dóna  la culpa de tot a les tebiors de la Cosa Pública i a la Democràcia sorgida de la Il·lustració i el racionalisme . Envia els seus sicaris a alimentar aquestes campanyes i aquí tenim mitjans com Intereconomia, i algunes organitzacions polítiques, que com a talps es mouen dintre de la democràcia amb la flagrant vocació de dinamitar el sistema. Fan córrer per la Xarxa i filtren als mitjans, estranys rumors de dispeses exorbitants i sous fabulosos dels polítics, oblidant els del seus propis sicaris. Procuren fer de la política un safareig per l’estil dels “reality shows” de TV5. A nivell internacional apareixen moviments sospitosos, com el “Tea Party”  o filtracions inexplicables i de marcat caràcter demolidor, com Wikileaks, que incideixen en aquesta campanya d’encalç al control públic.  
Malgrat això, sembla ser que el Sistema resisteix. Hom va constatar amb sorpresa que la participació a les Eleccions Catalanes del 2010 havia estat superior a la que es preveia.
Com acabarà aquesta guerra?  

        

14 comentaris:

  1. Els Déus s'han de mantenir lluny, que són una colla de malparits que només es miren el melic. Així que ara que els tenim a sobre, que ens agafin confessats, que aquí lleparem tots d'una o altra manera.

    Mentre no acabem a l'Hades ...

    ResponElimina
  2. Ara com ara sembla que ja han fet les paus, si més no els representants del poble ja semblen prou fagocitats pels déus del diner. Qui mana? Rodriguez Zapatero o Botín?

    ResponElimina
  3. Voleu dir que l'Abobinable Diner Global és tan "abobinable" i tan "global"...???

    Trobo a faltar un personatge com la "Seductora i mentidera Demagògia"!

    ResponElimina
  4. Sembla que els nous deus, als que ningú no s'atreveix a encarar-se, no son tant els diners o les divises com els mercats financers i les agencies de rating. No sé qui parlava de refundar el capitalisme...

    ResponElimina
  5. La cobdícia de diners i poder és endèmica en el ésser humà i el sistema capitalista.
    S'han de trencar molts moltllos abans de trobar el correcte.... també aniria de conya alguna que altra guillotinada, algú té l’estri a les golfes?

    ResponElimina
  6. Joan,
    És de constatar la campanya que aquests déus fan contra els sistemes de control democràtics per poder-se-les campar.

    Clidice,
    Mana Botín, ho dubtaves? Volen abaratir l’acomiadament i allargar la jubilació, i el sistema prejubila , amb càrrec a l’erari públic per la via indirecta del refinançament, als cinquanta i pico...S’enten?

    Tirantloblog,
    Cal distingir l’Abominable Diner Global del Capital Acumulat amb Esforç i Treball.
    La “Seductora I Mentidera Demagògia” viu a les coves de l’Intereconomia i d’altres fòrums semblants.

    Wanderlust,
    Haurem de demanar a qui tingui algun avi francès si encara la guarda a les golfes. De moment amb no deixar-nos portar cap al desencís interessat, ja fem prou.

    ResponElimina
  7. Lliuri'ns l'atzar de l'ajut dels déus, que prou feina tenim amb els homes. De fet, aquest comentari el podies haver escrit ubicant-lo en el temps, cinc-cents anys enrere. O d'ací a cinc-cents-anys. Mira en Chavez, aquest si que tira pel dret. No hi ha res com ser bolivarià de pro.

    ResponElimina
  8. Jo em vaig quedar bocabadada de veure la participació del 28N.

    Sobre com acabarà tot? bona pregunta, algú en té la resposta, estimat Alberich??

    ResponElimina
  9. Francesc,
    Potser incideixo en la teoria de la conspiració, d’una manera una mica paranoica, però entenc que la vella dialèctica treball-capital s’ha desplaçat. Hi ha una campanya de descrèdit de Lo Públic en general que ens pot portar a un ‘campi qui pugui’ que és d’especial importància al lliure albir dels gurus del ‘neocon’

    Mireia,
    Sembla haver-hi una campanya a favor de la inhibició i a favor del desencís polític. Que hi hagi una bona participació, vista la virulent campanya, deu descol•locar els aguts analistes de la situació.
    La resposta estarà escrita en el vent, com deia en Bob Dylan...
    Salutacions.

    ResponElimina
  10. Hola Ramón,

    Només dir que no m'he pogut estar de llegir d'una tirada aquesta al·legoria olímpica per tant m'ha agradat, donada la reflexió a la que mou i l'ambientació clàssica que has utilitzat, una ambientació que suposa una debilitat per a mi.

    En la meva opinió d'Humanista en pràctiques, dir que el diner o la seva equivalència futura, diguem-ne metafòricament El Control, trobarà sempre maneres d'estar, transformant-se en el que calgui i cercant sempre formes noves de conquierir les masses de gent que, com a masses que son, no son intel·ligents ni mai ho seran.

    Ja deia Freud que l'únic ésser inteligent és un individu, i la massa com a tal és espantadissa i manipulable com una criatura que cerca consol. Aquest consol és allò que li proporciona el Poder, amic íntim del Control.

    Ramón, mal em fa dir que l'Olimp, tal com el descrius, té una llarga vida... què dic? Immortal,tal qual son les qualitats dels deus...

    Una forta abraçada

    ResponElimina
  11. Com molt bé escrius, el capitalisme va guanyar la guerra freda. Paradoxa de la vida, xina també es va convertir en la fàbrica del mòn. Hi ara que? doncs a recular: adeu benestar social i els rics més rics i els pobres més pobres. I pel cami unes quantes vagues generals fins que tornin a posar en marxa la màquina. Quan la gent guanya diners s'oblida del tema social.

    ResponElimina
  12. Ivan,
    És un plaer saber de tu i veure que segueixes el teu camí acadèmic amb il•lusió i fermesa.
    He agafat l’Olimp així de passada i sense rigor, per tal de poder situar els nous déus moderns, doncs és un lloc més o menys físic que permet engaltar-les pel bec gros. Algun dia m’hi posaré més en serio, tot i que aquest tema t’és més escaient a tu, que ets qui en sap i el domina ;-)
    Una salutació ben cordial.

    ResponElimina
  13. Aris,
    Es va trencar l’equilibri, amb la caiguda i el descrèdit del bloc dels països socialistes, amb la conseqüent pèrdua de referents, i ara hi ha una mena de ‘campi qui pugui’ que provoca ensurts i cruixir de dents.

    ResponElimina
  14. Ramon, quina repassada demolidora. L'Olimp sempre ha estat prou empastifat. Aquests déus nouvinguts, Zeuro o Yupiter, potser no siguen tan nous. Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog