L'abducció de la Meritxell.

Cansada de la tresca del dia i de la xerinola dels caganius al foc de camp, la Meritxell pesava figues, apagant-se com les brases de la foguera del campament, que fins feia una poca estona havia il·luminat les cantades joliues i festives de la quitxalla. En Joan, director de banc, antic escolta, ja se’n havia anat a la tenda, una mica torrat pel moscatell begut amb porró –als caganius els donaven llimonada- i fart de cantar amb la guitarra amb un deix d’humitat als ulls, les velles cançons de combat de la seva joventut. Aquells caps de setmana amb la canalla del cau de Minyons de Muntanya li eren molt plaents, car s’oblidava de la feixuga càrrega del seu món professional d’escanyapobres, farcit de desnonaments i hipoteques.

La Meritxell, d’ofici assistent social, companya del Joan, feia estona a la serena, esperant entrar a la tenda quan aquell s’hagués adormit, doncs sabia que la barreja de vi dolç i cançons de foc de camp li produïa un efecte afrodisíac  i no estava per bròquils eròtics, esportiu sexuals, després del fatigós dia que havia passat. Ja  feia prou  amb acompanyar-lo a les seves efusions muntanyenques amb la quitxalla que seguia les pautes d’en Baden Powell, com per haver de satisfer les fantasies del seu marit, que li agradava  imaginar que feia l’amor amb una joveneta noia guia, amb cuetes i fulard.

Endormiscada, mai sabrà si ho va somiar o va passar de debò, però de cop i volta li va semblar  veure’s rodejada d’una llum brillant i traslladada a una estranya dimensió. Un paio que semblava el George Clooney – els habitants del rar planeta a prop de Betelgueuse tenien la facultat del mimetisme, i els assessors de documentació de la nau haurien agafat els prototipus estàndards dels mascles i femelles més escaients de la Terra- la va interrogar amb dolça amabilitat.

Van estar fins a les tantes de la matinada parlant de les coses d’aquest món i de l’altre, i la Meritxell va abocar el sac de les seves inquietuds i els seus projectes vitals. L’estranya confiança que el somriure del George Clooney li inspirava la feien parlar com un llibre obert i sentir-se lliure i estranyament feliç,  tot i que no sabia que uns sensors situats al cul de la cadira anaven estudiant el seu subconscient. La informació que s’obtenia passava via telemàtica a la superioritat que l’analitzava curosament.

Les conclusions que se’n van fer els analistes, els van semblar molt esperançadores. Aquella gent de la terra era més aviat ingènua, pacífica i dòcil ; reprimia els seus instints més primaris i animals i el seu sistema de vida era ben primitiu, vivint dintre d’aquells habitacles de lona i escalfant-se amb el foc de llenya. La barreja d’informes que les tres o quatre naus  que havien enviat d’avançada, anaven transmitent alhora, era prou il·lustrativa: amb el seu afany de passar desapercebudes, havien fugit de les grans concentracions, i entrevistaven al mateix temps a la Meritxell, a un pastor siberià analfabet, un indi amazònic que caçava micos per menjar-se’ls  i un guru hindú que habitava unes runes, fent dejunis i abstinències, dintre d’una selva.

La Meritxell es va desvetllar arran del foc ja apagat, amb la boca seca i una agradable sensació, com quan hom ha tingut un somni humit. Només recordava vagament  la probable incertesa d'haver estat tota la nit amb en George Clonney i tenia el sentiment de que li feia mandra haver d’anar a raure al sac de dormir al costat del Joan, que roncava com un porc,  feia pudor de moscatell paït i mitjons suats, les quals coses li donaven basques i li produïen  fàstics. .

Els habitants del planeta proper a Betelgueuse, una mica més tranquils a la vista de les dades obtingudes, van voler donar un pas més del seu intent colonitzador i  van enviar alguns espècimens camuflats de George Clooney, escampats per diferents indrets de la Terra. Del que va anar a l’Afganistan, no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina; el que va anar a parar al Bronx a Nova York,  el van haver de treure de la sala d’alienats d’un hospital psiquiàtric, on havia anat a parar desprès d’una sobredosi de pastilles al·lucinògenes; el de Barcelona,  el van haver de rescatar de la cua de la Sagrada Família, on hi portava mesos, obnubilat amb lels excessos del modernisme; un que va anar a Cuba el van trobar cuit de ‘mojitos’ i ballant boleros a la salut del camarada Fidel.

El responsable de la recopilació de dades que havia elaborat el informe va ser traslladat a Qatar, transvestit de dona i vestint la samarreta del Barça, on va acabar lapidat per promiscua. 
Ignorant tot això, La Meritxell i el Joan segueixen amb la seva vida habitual, portant Minyons de Muntanya a acampar per vacances i caps de setmana i a cantar el “cumbaià” al foc de camp.

A la Meritxell li ha quedat una especial afecció al George Clooney, que curosament amaga al seu company Joan, tot i que sovint s’imagina que és ell quan el director de banc la grapeja amb la seva mà maldestre.