Els animalons invisibles.

Pujar al pis de dalt on  ens havien parat el  llit és una experiència estremidora. Les velles, i més que centenàries cases del poble, tenen un seguit de racons misteriosos i hom pot sentir-hi un garbuix de sorolls desconeguts que poden suggerir una multiplicitat de fenòmens, alguns deguts a una certa  proliferació d’una mena de  vida invisible, des del soroll inconcret de ratadors i òlibes sota la teulada i el tràfec d’escarabats i arnes,  als més inquietants i més desconeguts, com el cruixit de la vella fusta que es dilata o es contreu   sense més motiu que els capricis de la gelada.

Aquelles velles cases havien estat testimonis d’uns fenòmens dintre de la cronologia inexorable de la història, farcits d’endogàmia, estretors, guerres i misèria. I avui, les que han resistit el pas dels anys, les han habilitat petits burgesos, habitants de la gran urbs que hi van a consumir la relativa tranquil·litat de la natura i la gregària activitat dels esports d’hivern.

Els racons de les velles cases on s’hi guardaven les eines i hi dormien els mossos i els fadrins, s’han convertit en cambres amb calefacció i bany. Les mateixes parets que havien estat testimonis de rebolcades furtives, incestos i efusions solitàries, acullen els tàlems convencionals del confort dels mobles racionalistes que avui dia fabriquen les multinacionals sueques.

Les mateixes pedres que van soplujar fugitius i contrabandistes, carlins i republicans, maquisards i evadits de les barbàries de tots els punts cardinals, avui sojornen passavolants de cap de setmana;  empleats de banca angoixats per la hipoteca, comerciants amb por del demà i jovenalla inconscient del que els pot ploure demà passat mateix.

La cambra  de la vella casa de poble, propietat d’uns amics, on tenim assignat el llit,  és a sota teulada on abans hi hauria hagut les golfes, i hom hi arriba per unes velles escales de fusta que cruixen al pujar-hi. A l’entrar hom té la sensació que hi ha hagut una corredissa: les bestioletes que campen lliurement detecten els intrusos i s’han fet escàpoles. Aquesta sensació d’haver destorbat una quotidiana realitat és fa palesa i fins arribar al llit hom esguarda amb fingida inquietud tots els racons de la cambra. Un garbuix d’emocions oprimeix el cor, intuït la vida invisible que hi ha al voltant.

Ficats al llit, i arraulits, els sorolls i cruixits es fan ben evidents. Un gamarús xiscla lluny –potser és dalt del vell campanar- Unes petjades ressonen al carrer: algú deu haver baixat a treure la brossa. Les corredisses i aleteigs a la teulada van alterant la silenciosa quietud de la nit gelada. Finalment la son apaga totes les remors.

L’altre dia  vaig pujar tot sol a dormir. Anava una mica emboirat per un excés de cigalons de rom i fart de la tertúlia heterogènia, barreja de futbol i política que hi havia encetada al menjador, al voltant del foc.

Vaig pujar les escales, que semblava que cruixien més fort que d’habitud.

 –Au va, foteu el camp, maleïdes bestioles del dimoni –pensava jo- deixeu pas a l’intrús que us pren el territori, bèsties immundes. Aneu-vos-en a la teulada a batre les ales i a córrer entre les bigues, com a essers inferiors que sou. Deixeu pas a l’home, al rei de la creació! –

Just entrar, la corredissa es va fer evident. Com que havia pujat amb més rapidesa que d’habitud –l’eufòria i el coratge que l’alcohol aporten són prou conegudes  pels exèrcits de tot el món- vaig poder capir la cua d’uns dels darrers ratolins, escapolint-se sota d’un munt de llenya. Amb l'indiferència inconscient que aporta el beure, vaig dirigir-me al llit, que queda damunt d’un entarimat. Una bellugadissa de rara etiologia va remoure l’aire. Un fregadís i un desesperat intent de fugir d’un ens  es veia malmès per la meva presència física. Vaig  mirar cap on provenia la remor. És quan es va fer evident la cosa: una mena de cos estrany, antropomòrfic, amb rostre de rapinyaire, semblant una de la gàrgoles de les velles catedrals com la de Paris, no més gran que una criatura de deu anys,  em mirava amb esguard esporuguit des del meu llit. Perplex i sense reaccionar, em vaig apartar per deixar-lo sortir. Ja ni el poder euforitzant del rom podia enardir-me. Una mena de paràlisis mental em tenia hipnotitzat.  Quan va veure el pas lliure,  com una exhalació es va fer escàpol i va desaparèixer, via amunt,  per una petita llar de foc.

Vaig ficar-me al llit, no sense deixar de mirar per tot arreu. Creia sentir una pudor de socarrim, però potser era el tió consumit de la llar de foc apagada.   Us puc afirmar que tot això  ho vaig veure i capir amb els meus sentits, a menys que la suggestió produïda pel rom de canya, els hagi traït.