El món de l’havanera està de dol.

   

Tot just fa un mes que en Càstor Pérez Diz ens va deixar.

Jo no ho sabia. Avui he anat a Calella de Palafrugell per resoldre un parell de coses i he dinat a “La Bella Lola”. En Paco m’ho ha dit tot compungit: “En Càstor és mort. Tot just avui fa un mes. Tenia cinquanta –cinc anys i un parell de dies abans encara havia cantat aquí mateix ”-  M’ha sorprès i no he sabut que dir-li. Què es pot dir quan es tracta d’una mort?. Et quedes amb aquell sentiment d’impotència davant la realitat inexorable. No et sembla possible.   

En Càstor no era amic meu en sentit estricte; era un d’aquells coneguts amb els que comparteixes el seu quefer artístic i professional i gaudeixes del seu talent, amb admiració i una certa enveja per la seva tasca.  El recordo esgarrapant la guitarra, quan formava part del grup “Port Bo” i més endavant el  “Duet”, amb l’Alfons Carreras. L’havia vist, de lluny, a la  anyal Cantada d’Havaneres. El tinc present acompanyant la veu prodigiosa de la seva filla Sílvia Pérez Cruz . Vaig gaudir de  llargues vetllades a “La Bella Lola”, oint-lo cantar i assajar acords de velles havaneres oblidades que ell trobava a llibreries de vell i cataus cubans  i els donava un nou impuls...N’era un estudiós i un bon músic, que imprimia un plus de qualitat al món voluntariós i no sempre massa ortodox de l’havanera. Era dels bons, dels més bons i dels més grans i el trobarem a faltar.

No sé pas on van els músics quan moren. Si hagués de somiar un més enllà pel Càstor, de ben segur que hauria de ser un món càlid i tropical, amb música sincopada i melangiosa, amb mar, molta mar, i a la platja una munió de mulates fent olor de rom i de suor neta i uns xicots bruns i espitregats tocant les maraques pels segles dels segles, amén. 

Deixo un vídeo  de Cubacant, el projecte en el que darrerament estava treballant.