La importància ( o no) de dir-se Alberich.

Avui, els que tingueu la paciència de llegir-me, m’haureu de disculpar la impostura de que faci l’exercici egocèntric de parlar del meu cognom.  En el món blogaire hi ha molta gent que empra un ‘nick’ i no el seu nom vertader, cosa que no és el meu cas, doncs jo em dic Alberich, concretament, Ramon Alberich i Rodriguez,  tot i que això de l’Alberich sembla  que tingui més semblança amb un ‘nick’  que no amb un cognom vertader... Sense més consideracions prèvies, passo a explicar-me:

Jo no m’havia preocupat mai gaire per les qüestions dels orígens del meu cognom, doncs les coses de l’heràldica i de l’onomàstica no m’abelleixen gaire; el meu pare era un Alberich, com l’avi i el besavi i això era un fet tan natural com que no eren de cap nissaga llorejada pel poder públic, ni havien traficat mai amb esclaus, i totes les batalles a les que els havien menat, les havien perdudes,  i tot i ser fills nascuts de pare i mare i gastar unes bones dosis de franca noblesa personal, no en tenien res  d’ “hidalgo”, que com sabeu és un concepte castellà que  vol dir “hijo de algo” i sinònim d’usdefruitar algun títol, la perpetuació del qual, amb les canongies i els privilegis que pot comportar, impliquen la sublimació dels orígens, la seva investigació  i la perpetuació dels valors annexos a l’onomàstica.

Un dia, una  veïna alemanya, em va dedicar un ample somriure quan es va assabentar que em deia Alberich i em va preguntar si tenia ascendència germànica o escandinava. Li vaig dir, amb estranyesa, que no em constava, tot pensant íntimament que no tinc precisament unes faccions àries, tal com podreu comprovar amb la caricatura que il·lustra el meu perfil del blog.     Verament intrigat, i curiós de mena que sóc, vaig investigar una mica  i vaig comprovar que el cognom Alberich arrossega unes clares connotacions dintre la mitologia germànica i la música wagneriana: Un nibelung  anomenat  Alberich, un nan monstruós i malèvol, va forjar un anell, amb l’or que havia robat al riu Rin, el qual donava el poder de dominar el món. El resultat de l’acció del meu homònim nibelung va produir  tot un desgavell delirant de lluites titàniques, valquíries cavalcant per tempestes i postes de sol roents, assassinats i èpiques i sagnants batalles al so de trompetes i timbals i una inacabable òpera d’en Wagner, que feia les delícies dels alemanys nacionalsocialistes i que cada any se’n representa alguna part al nostre Liceu.   

Les connotacions de l’or del Rin  amb el intent del nan Alberich de seduir les tres donzelles del riu, fa pensar en l’amor mercenari, per la qual cosa molts emprenedors noucentistes, modernistes i wagnerians, empresaris del negoci del sexe a tant l’hora, van batejar els seus lucratius negocis amb aquest operístic nom: “El oro del Rin”

Hi ha una altra línia, la toponímica, que es refereix a la bonica vila d’Alberic A la Ribera Alta del Xúquer , que segons el DCVB d’Alcover i Moll prové de l’àrab ‘al-warïq’ (el frondós) que ens remet a la denominació d’una possible zona boscosa. Em consta  que els vilatans d’ Alberic tenen encetada una ferma discussió, les conclusions de la qual ignoro,  sobre l’origen germànic o aràbic del seu topònim.  

Bé, acabo aquesta entrada egocèntrica amb la conclusió empírica que el meu cognom pot referir-se a un nibelung- un nan monstruós i malèvol-, un bosc llevantí, o un prostíbul renaixentista i snob d’inspiració wagneriana.

No sé qui va dir allò dels orígens i la identitat, però jo, vistos els resultats dels meus, ja  els deixo d’investigar ara mateix. 

Un poso un video wagnerià, per si us abelleix: