 |
| Ka'at Simân Síria |
Sant Simeó l’Estilita, va viure –és un dir- a la Síria del segle V, que va ser un lloc i una època en la que el fanatisme portà a molta gent a fugir del món hostil pobre i miserable que els tocava viure, cercant l’espiritualitat que el Cristianisme els prometia.
Simeó, un pastor analfabet, no trobava cap lloc on l’ascetisme fos prou rigorós pel seu deliri. S’havia fet monjo, i el dejuni d’un dia si i un altre no que imposava l’ordre era massa tou: ell només menjava un cop a la setmana i s’infligia càstigs corporals rigorosíssims, fins el punt que va ser foragitat de la comunitat per ser un mal exemple i feia escola entre els afeblits acòlits. Es tancà a una cisterna, però tampoc el sacrifici li era suficient. Dejunava la quaresma sencera i, malgrat ell mateix, feia prosèlits, doncs anava agafant fama de sant i la gent el seguia per tot arreu.
Per distanciar-se de la multitud, fugint dels homes i cercant el cel, al bell mig del desert feu construir una columna de disset metres d’alçada i s’hi instal·là al damunt. Tenia 32 anys i hi restà fins la seva mort als setanta, per la qual cosa hi passà 38 anys allà dalt, a sol i serena.
Hi estava rodejat de multitud de prosèlits que peregrinaven per implorar-li favors i miracles, com el de ser guarits de malalties varies i ser emancipats de la misèria d’aquest món, talment un Lourdes arcaic. Alguns restaren definitivament al seu voltant, resant i adorant la seva icona vivent, per la qual cosa la columna era al bell mig d’una permanent munió de nafrats d’aquest món i de l’altre.
Quan va morir hom va construir al voltant de la columna un monestir amb un pati octogonal, les runes del qual encara existeixen, conegudes com Ka’at Simân (Castell de Simeó) a Síria., que fa un parell d'anys vaig poder visitar. Hom diu que el trist mugró que en resta de la que havia estat esvelta columna, es deu al nefast costum mercantilista dels fidels de col·leccionar relíquies de tota entitat i morbositat, per la qual cosa se la van polir.
Dels fets, en Luis Buñuel en va fer una memorable i àcida pel·lícula.
No coneixia aquesta peŀlícula de Buñuel; te molt bona pinta :) En quant a la història o llegenda del paio aquests, la veritat és que mai m'han motivat gaire aquestes coses.
ResponEliminam'agrada la frase amb la que fa referència als aromes corporals :) i és que hi ha gent per a tot eh! ^^
ResponEliminade sonats i capullus n'hi ha hagut sempre, aquest n'era un d'ells. Sincerament, aquesta mena de bestiar no m'interessa gens i si la peli és de Buñuel, és ja el acabose.
ResponEliminaEl Simón! Mentiria i digués que és la peli que he vist més vegades, però no mentiria gaire.
ResponEliminaQue fort! Aquestes històries d'anacoretes i il·luminats son increibles, però tot té explicació. Es veu que quan deixes de menjar més d'una colla de dies, el cos segrega unes substàncies que fan que el cervell tingui al·lucinacions més que qualsevol droga. Després arriba un moment que ja no se sent dolor perquè les constants vitals estan desbordades. Aquests fanàtics eren uns drogadictes.
ResponEliminaM'encanta l'aproximació que li va fer el Buñuel. El moment en que diu: "Hoy no hay moscas" em sembla extraordinari. Moltes al·lucinacions és produïen perquè el pa que els mantenia, al capdavall, feia fongs i n'eren força al·lucinògens. Redéu quina colla. I mira, tenien els seus seguidors, els seus deixebles o apòstols. Salut.
ResponEliminaM'ha fet molta gràcia aquest apunt. Fa molts anys vaig ser a Síria i vaig estar en aquest lloc. Recordo que la història em va frepar.
ResponEliminaNo hi havia pensat en el tema aquest dels efectes al·lucinògens del dejuni i del pa amb fongs. Ara entenc moltes coses!
Brian,
ResponEliminaHi ha els textos contemporanis de Teodoret d’Antioquia i les velles pedres del monestir del segle V amb la resta de la pretesa columna, i no es pot negar que el culte és contemporani al personatge. Ara on comença la realitat i on comença el mite?.
Clidice,
ResponEliminaBen trobada! Es cert: deu ser que l’olor del diable i el de la santedat deuen assemblar-se, tot i que a mi em sembla que la diablessa rossa deu fer més bona olor que aquell xaruc que porta més de trenta anys allà enfilat sense rentar-se...;-)
Francesc,
ResponEliminaEl Buñuel en fa un retrat sarcàstic i irreverent, de l'estil que gastava quan feia cinema a Mèxic.
Lluís,
ResponEliminaEn Perucho a “Les aventures del cavaller Kosmas” descriu una delirant entrevista entre el tal Kosmas i un sant Simeó artrític, rodejat de fidels.
Del film del Buñuel cal dir que les interpretacions dels actors són horribles, la qual cosa, penso, els hi confereix un aire d’Antipastorets, que fins i tot subratlla la irreverència pretesa.
Aris,
ResponEliminaUn company meu, quan era molt jove, va tenir un rampell de misticisme i es va fer cartoixà.
Menjava pa i bevia aigua, cultivava un petit hort annex a la seva cel•la, les verdures del qual eren per la sopa comú. Havia fet vot de silenci i no es comunicava amb ningú. Quan es va adonar que parlava amb una sargantana de l’hort, va tornar a aquest món i va sortir esperitat de la cartoixa i ara és un agnòstic raret, però agnòstic.
Vicicle,
ResponEliminaPot ser certa la cosa dels fongs, però crec més en la feblesa del dejuni que porta a una feblesa que pot fer pensar molt en el misticisme.
A un místic li dones una bona ració de paella socarradeta i deixa de levitar, ben segur...
Tirant,
ResponEliminaA mi em va passar com a en Brian: in situ no me la vaig empassar la història, tot i que aquella època el desert estava ple de bojos ascetes, fins el punt que l’Església hi va haver de posar fre.
Yo también estuve en ese emplazamiento, para mi más que dudoso por cierto.
ResponEliminaEn la Siria de la época hasta la Alta Edad Media había infinidad de "religiosos" cristianos de dudosa personalidad. Estoy leyendo un libro que habla sobre "El libro de días de un caballero de la Cruzada", y en el se relata un monasterio donde no dejaban pasar hembras, ni humanas, ni animales y las celebraciones públicas era una masturbación colectiva con cantos en el monasterio.
Simeon, no se lavo (dicen) durante su estancia en la roca, a mi me parece más un pobre imbécil pirado que un santo.
Como autenticas perdidas de tiempo las interminables discusiones de las personalidad de Jesus de Nazaret, que si era humano y divino o solo humano o solo divino y demás perdidas de tiempo y recursos...Pero, sin embargo, causa de guerras y conflictos. Nunca entenderé estas cosas.
Temujin,
ResponEliminaDebería mirarse la historia intentando situarse uno en el contexto y olvidando la actual realidad. El siglo V sería época de miserias y con seguridad era más gratificante hablar del sexo de los ángeles que de la realidad circundante, aparte la interesada, inacabable y cínica manipulación de los poderosos, si no en el siglo XXI no se explica tanta cretinez.
Saludos.
También en ese contexto había gente que construía casas, labraba campos y estudiaba.
ResponEliminaOcurre que la ignorancia era abundante para beneficio de unas oligarquías a las que estos "santos" eran más o menos beneficiosos..