Un nen que vivia entre llops.

Ahir vaig anar al cinema a veure “Entrelobos” de Gerardo Olivares.

El film narra la història real d’un andalús que l’any 1954 va ser enviat a ajudar a un tosc i feréstec pastor troglodita, cuidador de cabres d’un terratinent.  Aquest va morir i el nano es va quedar sol i deixat anar de la mà dels déus durant dotze anys.  El film es mou en el context de la postguerra i el vell pastor és un solitari anacoreta fugitiu de les frustracions i malvestats de la guerra civil. La Sierra Morena apareix com un perillós paradís, on la natura s’ofereix amb tota la seva cruesa, prevalent la llei del més fort, inclosos els homes.

El film no passarà a la història del cinema i, al meu entendre, li manca un plus de profunditat, doncs es queda en la anècdota d’un infant abandonat a la seva sort al mig d’un mitjà hostil. Les particularitats del fet, no eren tan inhabituals; jo havia sentit a parlar de besavis que havien anat a cuidar ovelles a la Serra del Cadí, i s’alimentaven del que podien, inclòs el furt de la caça de les àligues, escalant amb tot el perill del món els seus nius –escena que apareix a “Entrelobos”- i tot això tenia unes causes socials, en aquell cas, basades amb les misèries del minifundisme-  que són les que poden interessar i no tant l’anècdota en si mateixa.

El context social en el que en Marcos Rodríguez Pantoja és enviat a la muntanya i queda aïllat es mou en un entorn social d’explotació social i de misèria moral que avui semblen de ciència ficció. El problema d’en Olivares, el director,  és que esmenta aquests fets i hi passa de puntetes, apuntant un maniqueisme d’aquells que donarien sentit a un western de la vella escola, però es queda amb això: una simple anècdota.

No va ser exagerat el caciquisme, l’exercici de pràctiques feudals i el xantatge al que estava sotmesa bona part de la població andalusa de l’època, que expliquen el destí del nen Marcos, però el director ho deixa esbossat, fent més èmfasi amb una idealitzada relació del nen i el seu entorn natural, molt més espectacular, la qual cosa produeix un producte superficial i mancat de credibilitat, malgrat estar basat en una història real.

Crec que  el film es queda a mig camí entre un muntatge presumptament documental  dels que feia en Félix Rodríguez de la Fuente a la TV espanyola i el “Tarzan dels micos” i a anys llum de “L’enfant sauvage” d’en François Truffaut.