dimarts, 26 d’octubre del 2010

Juan José Lopez Burniol i la doble crisis a Espanya.

Foto treta de la xarxa
Dintre de les activitats de L’Aula d’Extensió Universitària de Sabadell per a la Gent Gran –una iniciativa per potenciar la continuïtat en el coneixement de qui ja està retirat del món dels actius laborals- ahir va donar una conferència en Juan  José López Burniol, notari i conegut col·laborador de diferents mitjans, amb el  incitant reclam de “La doble crisis a Espanya: causes i sortida”
En López Burniol va anar desgranant les causes i els efectes de la doble crisis espanyola –la política i la econòmica-  fent evident que a casa nostra ressalten les coincidències històriques de les depressions   econòmiques mundials amb les crisis polítiques internes, tal com va passar amb la del 1929 i la República, i actualment amb la crisis financera i l’esclat de les contradiccions internes i la fallida de l’estat de les autonomies.
La crisis global la va qualificar com una irreversible decadència crepuscular d’occident (la dels blancs) que fins ara vivíem de la misèria d’un tercer món no desenvolupat, amb una gradual i no aturable  pèrdua de poder hegemònic davant les economies emergents d’Àsia .  
Desprès d’haver passat per l’anàlisi de la crisi financera i la seva incidència en el context especial del nostre país, ressaltant que la nostra “no era una crisis de mercats, sinó de mercaders”, pel paper galdós de molts capitans de les finances internacionals, va farcir d’anècdotes sucoses les seves explicacions, sense donar noms, però posant en evidència el paper de les entitats financeres, dedicades a potenciar  l’economia especulativa i col·laborant en el desmantellament de la laboriositat i l’esperit emprenedor que havia caracteritzat la dinàmica econòmica de Catalunya, ressaltant que aquests efectes provenien del fet causal de l’ascens social de bona part de la classe treballadora  i que gairebé tothom s’apuntava al carro especulatiu, del que n’és un clar exponent la bombolla immobiliària com a fenomen sociològic generalitzat. Hi va afegir que aquest fenomen anava acompanyat de la pèrdua de valors tradicionals com la laboriositat, i la persistència en la feina del dia a dia en un context de productivitat.
Situats en l’escenari desmoralitzador de la crisis econòmica,  va ressaltar que tenim molts números per sortir-ne ben parats,  pel nostre context geogràfic, amb les comunicacions amb el creixent Pacífic, via Suez, la influència cultural amb l’Amèrica llatina i bona part dels Estats Units, i el bon paper de les nostres exportacions, a més de tenir unes adequades infraestructures per atendre les demandes; donades aquestes conclusions més balsàmiques que optimistes, va passar a l’anàlisi polític.
Va ressaltar el fracàs dels intents espanyols de crear un estat centralitzat; intents que ja provenen del segle XVII de l’època de Felip IV i el Conde Duque de Olivares; va dir que  el catalanisme històric havia superat les successives crisis de la pèrdua de la Guerra de Successió a començaments del XVIII i aguantà l’envestida del XIX  i del XX, pervivint a dues dictadures (la de Primo de Rivera i la de Franco) Les causes d’això les atribuí a  la pervivència d’un sentit cultural, el pragmatisme català  i la integració, que fa que la majoria de la gent que ha vingut a aquest país s’hi senti identificada –va posar d’exemple les  noves generacions provinents de les emigracions de la primera meitat del segle XX i en bona part la dels anys seixanta cap aquí, que no difereixen en la seva catalanitat de la gent de vella nissaga - Va destacar el fet de que tinguem un president emigrant, cosa que, al contrari, seria  inaudit en d’altres comunitats.
Entrant  en els tòpics, ressaltà el individualisme català com a defecte, doncs “si tota la gent que des de Madrid defensa Catalunya ho fes unida, moltes coses s’haurien fet d’altra manera”.
Destacà l’Estatut, no com un fiasco de la política catalana, sinó com el fracàs de la política de les autonomies i l’evidència de la impossibilitat d’un estat federal a curt termini. Posats a cercar culpes, en va repartir per totes dues bandes: La manca de flexibilitat dels diferents governs ha degradat la vida política, i especialment des de la darrera majoria absoluta del PP amb el senyor Aznar. També deplorà el persistent i improcedent paper interventor del poder judicial al  món polític, com a mostra de la feblesa de l’Estat.  
Va definir  les possibles relacions Espanya/Catalunya, tècnicament, com a confederals i va prevenir, malfiant-se  de la voluntat sobiranista de bascos i navarresos: ultimat el procés de violència i assolits els beneficis econòmics, bascos i navarresos deixaran les coses tal com són ara i Catalunya es quedarà més sola que la una.
Va concloure l’anàlisi, valorant que seria desitjable una relació federal amb Espanya, entenent que per avui és improbable, i atenent que les tesis sobiranistes estan prenent volada.

Acabada la presentació, no va haver-hi possibilitat de col·loqui, la qual cosa hagués pogut ser molt sucosa.
A mi em van quedar algunes preguntes o reflexions al pap:
  • Les divisions històriques i les situacions previes a les de la constitució de l’Estat, cap el 1812, són difícilment invocables en el segle XXI.
  • Els “fets diferencials” són, senzillament les varietats jurídiques preexistents i que l’Estat espanyol no ha pogut unificar, via consens, com va fer França a començaments del XIX, Alemanya i Itàlia a finals del XIX. Catalunya, València, Aragó i Balears disposen d’un dret civil propi i això no es pot fàcilment subsumir en una única constitució ni en un procés d’unificació estatal. Afegim-hi els drets forals i les varietats econòmiques de les que gaudeixen algunes comunitats, mercès pactes de pau, “abrazos de Vergara”, i mèrits per “casus belli”, com el de la Diputació Foral de  Navarra.
  • Per tot això, l’Estat espanyol és feble, molt feble, la qual cosa contrasta amb el fort sentiment nacionalista espanyolista de mitja Espanya, la qual cosa perpetua la  crisis i la manca de consens. D’altra banda,  a mitja Catalunya li passa el mateix fet. El resultat d’això sempre serà una solució de tipus reactiu.  
  • Si el denominat “problema catalán” no seria bo solucionar-lo mitjançant  un senzill fenomen reactiu  per part dels uns i dels altres, com sempre ha estat,  potser ens cal una reflexió molt més profunda i analítica a tots plegats:
  • Si entenem que l’Estat espanyol està immers en una crisis política permanent  i hipotecat  per la manca de consens en coses molt importants, com el propi dret civil, i veient-se obligat a una excessiva delegació de poders, i ens cal un replantejament constitucional, potser caldrà tenir en compte que Catalunya i Espanya han fet, sense consens, el mateix incert recorregut constitucional des del 1812, per la qual cosa moltes de les causes, els efectes i els errors són coincidents. L’Estat està afeblit atesa la seva pròpia manca de consens i el poder, atomitzat amb el “café para todos”, amb gran i inusual repartiment. Qui pot ser capaç de tornar endarrere amb temes com els drets forals, l’autonomia municipal, que el seu dia va donar cobertura al vell caciquisme, i avui està provocant la seva continuïtat i pervivència en el temps ?   
  • Catalunya exerceix un poder mimètic amb la resta de comunitats: El que ella faci serà més ben vist o més mal vist, però totes les comunitats s’apuntaran als seus continguts, per la qual cosa no hi podrà haver mai solucions senzilles.
  • Tenim un plantejament estratègic per donar solucions polítiques als nostres problemes interns?
  • Podem definir i posteriorment consensuar un model d’estat amb cara i ulls?
  • Quin sentit pot tenir parlar de federalisme o sobiranisme, si ambdues comunitats persistim en els mateixos errors constitucionals ?  

Qui li posa el picarol al gat, ja sigui a l’est o a l’oest de l’Ebre?.

Malgrat els meus dubtes, l’enhorabona i el meu personal agraïment al senyor López Burniol per la seva brillant exposició.

15 comentaris:

  1. Fa molts anys que segueixo el senyor López Burniol a través dels seus articles i col·laboracions als mitjans. En el meu antic bloc li vaig dedicar una serie d'apunts i, precisament, l'últim d'ells va ser arran d'aquest mateix article a El País al qual fas referència.

    En línies generals em semblen força raonables els seus arguments i, sobretot, -virtut poc freqüent- la seva coherència. Hi ha coses, però, en les quals, no es tant que en discrepi, sinó que, tot i semblant-me encertat el diagnostic, no veig la solució o la sortida. Per exemple:

    -Les raons que dona per rebutjar la confederació son lògiques, però tampoc veig com pot funcionar un estat federal derivat del actual estat de les autonomies basat en el principi del "café para todos". El problema no és el nom (autonomies o federació), el problema és de fons: un maremàgnum de comunitats artificioses i/o uni-provincials que es regeixen per la màxima de "volem tot el que tingui Catalunya". Un estat federal -i més amb el nou panorama que defineix la actual crisi- només és viable a base de 4 o 5 nacions amb personalitat i entitat pròpia, unes regles de joc clares i una assumpció de responsabilitats que impedeixi l'actual desgavell en el qual ningú és responsable de res i tothom es pot endeutar a compte de l'Estat o les futures generacions.

    -La alternativa de la independència també és molt fàcil de dir i molt difícil de portar a la pràctica. En primer lloc, com és decideix?: Per la meitat més un dels vots? I l'endemà que?, tots integrats, tots catalans, tots monolingües, tots patriotes i bons treballadors? Toquem de peus a terra: a Catalunya hi ha dues comunitats, la que veu TV3 i la que veu Tele5 (si se'm permet la caricatura) i això no s'arregla amb la independència; la independència és, en tot cas, no el principi, sinó el final de un llarg camí de homogeneïtzació d'una nació que de moment està a anys llum. Apart de que, tot sigui dit de passada, les dificultats des de el punt de vista de la integració a Europa serien tant o més grans que les la segregació de Espanya.

    Ho sento, ho lamento, i demano perdó per la extensió, però és que quan m'embolico amb aquest tema no sé parar.

    ResponElimina
  2. Brian,
    No pateixis, jo també he fet una entrada més llarga que d’habitud. El tema s’ho porta. Jo ahir em vaig quedar amb les ganes de formular preguntes i més preguntes. En López Burniol es va declarar federalista, però va dir exactament el que tu has enumerat: la impossibilitat pràctica del federalisme i que tècnicament som davant d’una situació “de fet” de caràcter confederal.
    L’atzucac és evident:
    • Un estat espanyol feble des de la seva gènesis i que ha tocat fons amb les crisis. La seva viabilitat és més que escassa.
    • La impossibilitat, o la gran dificultat del sobiranisme o la independència, reactiva o no, per les dificultats internes i externes que tu mateix menifestes.
    • Jo afegeixo: les dificultats internes per patir els mateixos problemes de consens i de vicis adquirits que fan molt complicada tècnicament una constitució “catalana”.
    A curt termini no hi veig l’entrellat.

    ResponElimina
  3. A mi em sembla que l'única solució passa per la independència. El problema és que no crec que la majoria de catalans la vulguin.

    ResponElimina
  4. Sempre he seguit el senyor Burniol, malgrat el seu espanyolisme desacomplexat. Per a mi no hi ha altre camí que la independència, en una comunitat europea no és cap problema, atés que funciona (o hauria de funcionar) com una federació d'estats. Ara bé, amb una classe política hereva del franquisme i d'una transició mal feta, que ens amenaça directament, o sibil·linament, amb els tancs (ningú ho veu escandalòs i terriblement atemptatori contra la llibertat?), i uns medis que fan opinió clarament en contra, encara n'hi ha prous d'independentistes.

    El poble ho voldrà si se li ven la independència com cal, mentre anem amb la llengua i les sardanes pel davant i no siguem capaços de parlar de l'Impost de Societats i de la Renda, no ens en sortirem mai.

    ResponElimina
  5. hi toca molt el Sr. Lopez Burniol, tot i que no sempre puc compartir la seva visió de la situació. El problema és que no hi veig sortida, ni federalisme, ni concert econòmic, ni indepedència, potser la única seria "independèntzia", però no varem triar aquesta opció i ara ja és tard. "Agua y ajo"

    ResponElimina
  6. David,
    Es parla d’un independentisme dintre d’Europa i com que no es fan truites sense trencar ous, la cosa no és senzilla. Tècnicament i jurídicament és complicat, i avui només seria viable si a l’estat espanyol hi hagués consciència que es pateix una greu crisi constitucional, cosa que no s’acaba d’entendre; des de la dreta, absolutament no, i des de l’esquerra ho interpreten com una desafecció més pròpia de la dreta extrema... No és senzill.

    ResponElimina
  7. Clidice,
    Fa temps que segueixo en López Burniol i no m’ha semblat pas més espanyolista que la mateixa gent de CIU. Es confessa membre de Ciutadans pel Canvi, per la qual cosa es proper o del PSC. Aquest partit pateix un greu problema d’identitat, doncs essent en el seu origen un partit que casava molt bé amb el perfil sociològic del català mig, ha entrat en una dinàmica de discussió interna entre la facció més espanyolista i la més catalanista, i sembla que vagin guanyant els de la primera (Montilla, Corbacho, Chacón) en base al poder que van aconseguir exercint la municipalitat, en demèrit dels més catalanistes (Maragall, Obiols, Castells...) L’espai catalanista l’han abandonat en benefici de CIU i han dirigit la seva campanya a captar el vot més espanyolista. Per mi és una de les claus del desencís, del que sovint es parla, que portarà a l’abstenció o al vot útil (gent socialdemòcrata, votant CIU)
    Europa encara no és una federació d’estats i està molt lluny de ser-ho –encara es barallen pels tomàquets o per la llet dels uns o dels altres- i no hi hauria cap mena d’aventura. Ans al contrari: si veuen que Espanya perilla i pot entrar en una seriosa davallada, com que a curt termini pot arrossegar bona part de la Europa econòmica al se darrera, més aviat hi posarien traves, per no dir que s’hi oposarien amb tots els ets i uts.
    Acostumo a llegir premsa estrangera quan hi ha esdeveniments de caràcter independentista, com la darrera multitudinària manifestació, i mitjans francesos i anglesos (alguns amb fama de progressistes) rarament hi dediquen cap mena d’elogi, ans al contrari: sovint ens posen al costat de les extremes dretes nacionalistes europees, que com tu i jo sabem no hi tenen res a veure.
    El problema ve de molt més lluny que la transició: prové de la incapacitat espanyola ( inclosa Catalunya) de bastir un estat. Ens ha faltat capacitat de consens i ens han sobrat sang i baralles, ja des de la configuració dels estats democràtics actuals. Avui encara no tenim un estat consensuat ni capacitat per tenir-lo.
    De manera reactiva ( ni pels uns, ni pels altres) arribarem enlloc. I és cert: necessitem la caixa i el DOGC-BOE.
    Salutacions.

    ResponElimina
  8. Francesc,
    Crec que amb el que li dic a la Clidice ja he expressat el que penso. Els de la “independènzia” ja estan a punt de pactar. Aquests si que han fet la política de peix al cove. Una vegada aconseguits els seus objectius seguiran sent un escull més, com els seus cosins navarresos per a consensuar un estat modern, però ben acomodats dintre del maltret estat espanyol. No ha estat el foralisme una de les principals traves per uniformar una Hisenda Pública ? Sense una Hisenda centralitzada i controlada l’estat està mancat d’una de les seves columnes fonamentals. I llavors diuen de nosaltres!.

    ResponElimina
  9. Conec al senyor López Burniol com el Juanjo dels matins de TV3. Sempre m'ha agradat molt més com pensa que el que pensa. I això ho faig extensiu a molta gent amb qui no comparteixo idees però que respecte per la seua intel·ligència i coherència. Sobre el que dieu de la crisis institucional i l'estat espanyol, sols voldria afegir que no sé si conec un d'altre estat europeu amb la mateixa mala salut de ferro i, la veritat, no m'ho acabe d'explicar. No sé si és que a la gent la història i les identitats culturals els importa un rave i com apunta Clidice hauria que entrar a parlar d'Hisenda ans que d'altra cosa. En tot cas, magnífic reportatge, Ramon, i comentaris de primera. Salut.

    ResponElimina
  10. Vicicle,
    Aquesta mala salut de ferro a la que et refereixes és com la maledicció aquella que hom fa servir com acudit: “Fulano no s’hauria de morir mai; hauria d’estar sempre malalt!”. La continuïtat d’aquest estat sempre malalt només s’explica per la seva història recent i l’alternança entre els períodes d’autoritat i d’imposició a la força, que han generat la ficció actual. Ganes de dinamitar-lo des de tots els costats, especialment els més antidemocràtics, no han faltat pas, per deixar-lo en l’estat absolut i autoritari dels previs a la Il•lustració. Aquests anys de democràcia; Europa i l’haver d’acomplir els deures democràtics, han fet que Catalunya tingui la quota de llibertat nacional més alta dels darrers tres-cents anys, però també cal mirar la conjuntura general: a nivell individual tothom és més lliure a tot arreu i hom parla, i de vegades respecta, dels drets humans. Catalunya i Espanya en general, necessiten un estat per funcionar i aquest pot ser un de federal o cadascú pel seu cantó. Jo ara tinc la sensació que l’estat actual no és el meu –si més no, no és amb el que jo delego la “meva quota de sobirania” i sovint, des de les perifèries, alguna gent el veuen més com una metròpoli colonial que no el “nostre” estat.
    Salut.

    ResponElimina
  11. ¿Hay un "problema catalán"?. ¿Cual es? ¿en que consiste?. Me parece a mi que ahora el problema es mundial. Que la caída del sistema capitalista y la vuelta a los mismos principios que originaron el problema, eso si que es un problema. Tal vez, (deduzco por algunas opiniones que veo en círculos independentistas), sois un poco egocéntricos, os pensáis que la solución a los problemas pasa exclusivamente por la independencia. No lo se, pero hay que pensar en el día después. El día después de la creación de un estado independiente catalán, imagino que pediríais la incorporación a la Comunidad Económica Europea. La creación de un Banco de Cataluña, aunque siguierais utilizando el Euro. Fuerzas Armadas, un ejercito.. todos los países lo tienen. Distribución territorial y administrativa nuevas, embajadas y otra serie de cosas que son necesarias. Más gastos.
    No se, el poder que tenéis con el sistema electoral actual en España, al igual que vascos, os da una potencia en el Congreso muy fuerte. Potencia que no corresponde con la población, ni con los votos. Solo hay que ver los resultados de las ultimas elecciones y el caso de PNV con Zapatero.Mi postura es clara. Yo haría un referéndum de independencia, si la mitad más uno, dice que si.. pues ya esta. Que os vaya bien en vuestra nueva andadura, y si sale que no cambiar el sistema electoral por uno más justo y equitativo. Hacer un estado más unido, donde las personas y los hogares tengan primacía sobre banderas y corporaciones especulativas financieras. Yo siempre he oído que la unión hace la fuerza. También creo que podemos vivir muy bien juntos y que tanta bandera solo beneficia a unos pocos a cuenta de muchos. Un saludo con todo el respeto.

    ResponElimina
  12. Hay un "problema catalán"?. ¿Cual es? ¿en que consiste?. Me parece a mi que ahora el problema es mundial. Que la caída del sistema capitalista y la vuelta a los mismos principios que originaron el problema, eso si que es un problema. Tal vez, (deduzco por algunas opiniones que veo en círculos independentistas), sois un poco egocéntricos, os pensáis que la solución a los problemas pasa exclusivamente por la independencia. No lo se, pero hay que pensar en el día después. El día después de la creación de un estado independiente catalán, imagino que pediríais la incorporación a la Comunidad Económica Europea. La creación de un Banco de Cataluña, aunque siguierais utilizando el Euro. Fuerzas Armadas, un ejercito.. todos los países lo tienen. Distribución territorial y administrativa nuevas, embajadas y otra serie de cosas que son necesarias. Más gastos.
    No se, el poder que tenéis con el sistema electoral actual en España, al igual que vascos, os da una potencia en el Congreso muy fuerte. Potencia que no corresponde con la población, ni con los votos. Solo hay que ver los resultados de las ultimas elecciones y el caso de PNV con Zapatero.Mi postura es clara. Yo haría un referéndum de independencia, si la mitad más uno, dice que si.. pues ya esta. Que os vaya bien en vuestra nueva andadura, y si sale que no cambiar el sistema electoral por uno más justo y equitativo. Hacer un estado más unido, donde las personas y los hogares tengan primacía sobre banderas y corporaciones especulativas financieras. Yo siempre he oído que la unión hace la fuerza. También creo que podemos vivir muy bien juntos y que tanta bandera solo beneficia a unos pocos a cuenta de muchos. Un saludo con todo el respeto.

    ResponElimina
  13. Temujín,
    Hay un problema de crisis económica en occidente, que finaliza un ciclo basado en la explotación de un tercer mundo que cada vez se deja explotar menos.
    No hablo de independencia ni de independentismo, tampoco de si "sois" o si "somos", hecho que no nos conduce a ninguna parte.
    Sólo digo que, además de la crisis, España, como estado tiene un problema: que no lo ha sabido hacer o no lo "hemos" sabido consensuar ( y ahí estamos todos sin excepción) puesto que persisten varios sistemas económicos y variedad en el derecho civil en un territorio que pretende ser un estado. Tecnicamente deberíamos ser un estado federal (como Alemania)pero no sabemos lo que somos, salvo este engendro indefinido y eufemístico del Estado de las Autonomías, que está en franca descomposición.
    Comprendo que en ciertas personas no lo veab como un problema, pero no por ello deja de existir.
    El estado no se hace por mayoría simple: se hace por un consenso mucho más complejo, según los elementales principios del derecho cponstitucional.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog