divendres, 30 de setembre de 2011

La Riereta



Claveguera a cel obert, avui feliçment soterrada, la Riereta era un món suggerent i fascinant pels infants del Sabadell fabril dels anys cinquanta.
En sortir de col·legi començava l’hora de les aventures. Escampats per la ciutat, era l’hora de les trapelleries i la Riereta n’ era l’escenari idoni.
Al llarg del que avui és la Rambla d’Ibèria, la Ronda Ponent  i  l’Eix Macià, hi havia una llera pudenta, plena de canyissars i herbeis, on niaven unes rates com conills i baixava una aigua pútrida dels detritus ciutadans i els abocaments de les indústries locals.  
Els marrecs feien apostes sobre de quin color baixaria l'aigua. Hi havia una extensa gamma on triar, des del blanc lletós al violaci intens, passant per l’ocre merdós i el grana inquietant.
Armats de fones, tiradors i bastons, la mainada hi trobava  jungla, desert, oceà feréstec i el camp de batalla de les seves fantasies, fruit d’un empatx de llegir Salgari, Karl May i Jules Verne en unes entranyables edicions resumides i il·lustrades que han servit d’antecedent a moltes dèries literàries i no pocs amors a lectures més serioses.
Amb una llanterna elèctrica a la mà, feien l’excursió, aigües fètides amunt, saltant de pedra  en pedra, passant una invencible por al creuar els varis túnels tenebrosos i inquietants. Sempre temien topar amb algun amagatall de malfactors, el cadàver en descomposició d’algun pobre assassinat, o la més irracional presència d’algun papus  o esperit malèfic.
S’hi varen trobar armes rovellades i munició abandonada –ben segur de quan la guerra o els conflictes precedents, doncs Sabadell havia estat ciutat fatxenda i ardida – gallines, gats i algun gos, tots morts.
En temps de pau era terreny exclusiu de rates i mainada, on es dirimien cruentes batalles territorials de les unes i els altres. Uns dies anaven a cops de roc els de la Plaça Sant Jaume i els del Carrer de la Estrella, i un altre els més feréstecs de Cal Tatxé clavaven allisada a la minoria dels més rústecs –els que no tornaven a casa acompanyats de la minyona- de Can Culapi.
Al bell mig de tanta misogínia infantil, a la Riereta hi regnava la Pepa Rata, una nena border line  que bescanviava unes grapejades furtives per mig paquet de Chesterfield, unes llaminadures, una mica de xavalla, o alguna andròmina inútil que li fes la peça. El lúbric intercanvi es feia amb la concurrència de tota la penya, que, sovint s’alternava en els favors de la impúber.  De les ferums que l’acompanyaven, la menys ofensiva era l’agre de la suor de la Pepa.
Diuen que aquella nena no feia res més que imitar el clandestí comerç que la seva mare- una bagassa que es deixava veure pel Xalet de la Carretera de Terrassa- practicava obertament.
Avui la Riereta és una claveguera soterrada, i ja no hi va la mainada a fer de les seves. A prop de l’aeroport, al Riu Sec on desemboca, sovint passa que la policia hi desmantella un grup de malfactors que amaguen al túnel els fruits de furts i robatoris, mentre la mainada, a recer, juga a la playstation,  o cerca pornografia per internet.


             

5 comentaris:

  1. Aquestes entrades que escrius quedaran pels historiadors futurs...es un passat que no coneixen els nens d'ara...
    (Nota: no puc veure el video, tot i que deu ser tan bo com l'entrada)

    ResponElimina
  2. Aris,
    Gràcies pel comentari. Aquesta vegada no he penjat cap video. Són dues fotos de l'Arxiu fotogràfic de Sabadell, referides als anys 50.
    Salut.

    ResponElimina
  3. Alberich, com a sabadellenc a temps parcial, no saps com t'agreixo aquests apunts històrics per conèixer la ciutat on treballo.

    Pensa que jo sempre he vist l'Eix Macià com és ara!

    ResponElimina
  4. Tirantlobloc,
    És un Sabadell que ja no hi és; amb soroll de telers als carrers, gent amb ferum de llana i borra, i fum, molt de fum de les xemeneies que avui són icona ciutadana. També amb el tràngol de la logística industrial, a base de carretons i petits vehicles, transportant peces i caixes de fil d'un lloc a l'altre. Era un altre Sabadell.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Potser les dèries de la mainada no n'han canviant massa, tot i el diferent escenari. Relat vívid de descobriments i fantasies. Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog